Pep Guardiola és l'entrenador de la història amb uns resultats, com a foraster, més extraordinaris al camp del Reial Madrid. Amb el triomf de dimecres a la banqueta del Manchester City, el santpedorenc ha assolit sis victòries, dos empats i una sola derrota en les nou visites al Santiago Bernabéu. La més recordada és la primera, aquella en la qual, en el seu debut a la banqueta del Barça, el seu equip va aconseguir un famosíssim 2-6. Possiblement aquesta setmana va tenir aquest partit a la memòria per plantejar el duel amb el City a Madrid, tot i que les coses no van acabar de sortir igual. Segurament perquè no disposava de Leo Messi al camp.
Així, en les alineacions titulars va sorprendre relativament la baixa de Sergio Agüero com a davanter centre. L'argentí acostuma a ser el titular, però el seu teòric relleu, el brasiler Gabriel Jesus, té la categoria suficient per jugar d'inici. Cal no oblidar que parlem del 9 de la selecció brasilera, fins i tot davant de Firmino, del Liverpool.
El que va sorprendre, però, des del primer minut va ser que Gabriel Jesus no actuava de davanter centre, sinó enganxat a la banda esquerra i a cama canviada. Exercia el mateix paper per la banda dreta l'esquerrà algerià Riyad Mahrez i, al centre, va ubicar el portuguès Bernardo Silva. La disposició tàctica va recordar poderosament la del 2 de maig del 2009, quan el Barça va clavar el 2-6 al Madrid i Guardiola es va inventar la posició de fals nou per a Messi.
No ben bé el mateix
Amb aquella decisió de fa onze anys, que ha omplert documentals i programes especials de lloança del Barça de Guardiola, el tècnic va buscar que Messi s'ajuntés en la creació de joc amb Xavi i Iniesta, provoqués que els centrals, o almenys un d'ells, el seguís fins al centre del camp i s'obrissin autopistes per a les entrades dels extrems. Aquell dia va situar, per primer cop, Eto'o a la dreta. El camerunès era el Gabriel Jesus d'aleshores, acostumat a actuar de referència, però sacrificat fins i tot en la marca del lateral, que aleshores va ser Marcelo i ahir, Carvajal. D'altra banda, el 2009, Henry va ser l'encarregat de castigar el poc rigor d'un Sergio Ramos que llavors era lateral. Henry ho va fer, anotant dos gols en el 2-6, tot i que Ramos també va destacar amb la participació en les dues anotacions blanques, una centrada al cap d'Higuaín i un gol a pilota parada. Dimecres va ser Mahrez qui havia d'encarar un Mendy no tan ofensiu com Marcelo. Per tant, li podia fer mal.
El problema que va tenir Guardiola aquesta setmana és que Bernardo Silva no és Messi. L'esquer-rà portuguès s'havia d'entendre amb De Bruyne, Gündogan i Rodri per crear joc, però a la primera part va estar força desaparegut, sense gaires possibilitats de fer perill. Messi, en canvi, en el 2-6 va marcar dos gols, va assistir una vegada Henry i va fer anar de corcoll tothom.
Més convencional
Veient que la tàctica del 2-6 no li funcionava, amb l'1-0 d'Isco i atacs blancs, Guardiola va canviar i va ser més convencional. L'entrada de Sterling a l'extrem esquerre i la resituació de Gabriel Jesus al centre de l'atac va anar millor al City. El brasiler, en posició d'ariet, va marcar el gol de l'empat i l'anglès d'origen jamaicà va trencar Carvajal i va provocar el penal de l'1-2. Després del partit, el bagenc va justificar la tàctica inicial per «la manera de defensar del Madrid». Caldrà veure si sense Ramos a l'eix de la defensa Guardiola fa el mateix a l'Etihad.
