L'esport femení ha evolucionat els darrers anys en tots els aspectes, quant a qualitat, organització, atenció dels aficionats i els mitjans de comunicació, en nombre de practicants, etc, tot i que encara queda molt per fer en aquest àmbit, certament. Això ara, però fa 40 anys Navarcles va viure un fenomen ben singular per l'època, la creació d'un equip de noies de futbol sala, quan es podien comptar amb els dits d'una mà els que hi havia formats Catalunya, i per descomptat, encara no existia cap competició femenina regulada per la federació. Una trobada de les integrants d'aquella formació, 40 anys després, al restaurant Muntané de Navarcles, ha estat motiu per recordar aquelles vivències.
L'impulsor, el navarclí Francesc Ponsa, recorda que «a Navarcles competia una formació masculina de futbol sala i algunes noies venien al pavelló. D'aquí va sortir un grup de jugadores interessades a formar un equip. Això va ser la tardor del 1980. L'hàndicap inicial és que no trobàvem rivals per jugar. Primer de tot ens vam apuntar a un torneig que feien els caps de setmana a Castelldefels perquè no hi havia cap lliga federada».
Francesc Ponsa era l'ànima de l'equip inicialment anomenat Bambines, encara que més endavant va dir-se FS Navarcles Muntané. Ponsa feia tots els papers de l'auca, principalment el d'entrenador. Les primers noies que van formar el conjunt eren Pilar Solé, la jugadora més destacada, Maria Àngels, Montse Huguet, Sonia Escayola, Elisabet Rodellas, Isabel Tejado, Pilar Romera, Rosa Martínez, Elisabet Viva, Anna Batista, i més tard Mercè i Magda Pérez i Glòria Buceta. Bàsicament eren de Navarcles, però també alguna venia de Santpedor i de Castellterçol. Ponsa destaca «la unió que hi havia en aquell grup de noies».
Tornejos arreu de Catalunya
En realitat, a Navarcles es van formar dos equips femenins de futbol sala, tot i que un d'ells no va tenir continuïtat, no es va consolidar. Després d'un temps amb poca activitat pel que fa a partits, el FS Navarcles femení va organitzar un torneig amb els equips de Tona, Aiguafreda i Olvan, tipus lligueta a doble volta, i les navarclines es van proclamar campiones. En aquella etapa, l'equip alternava partits de futbol sala amb altres de futbol. En aquest sentit, Ponsa esmenta que, «fins i tot, en una ocasió ens van pagar per anar a jugar, no sé si 2.000 o 3.000 pessetes, que era molt». Els tornejos a Vilanova i a Teià, aquest internacional, eren cites ineludibles, així com altres tornejos igs per tota la geografia catalana. Més endavant van començar a sorgir les 24 o 48 Hores de futbol sala arreu de Catalunya.
Un cop ja federat l'equip, el FS Navarcles va destacar i «teníem un bon equip, la veritat. Solíem quedar als llocs capdavanters. Totes les jugadores eren molt complidores i Pilar Solé era la nostra crac», apunta Ponsa. Una vegada, fins i tot, les navarclines van convidar «un equip de Madrid amb el sopar pagat per Isidre Muntané a base de mongetes i botifarra i una amanida», recorda Francesc Ponsa, que afegeix que després «vam anar nosaltres a Madrid, on vam jugar contra tres equips diferents i només vam perdre davant l'Inter Madrid per un mínim 1 a 0». Això va ser el setembre del 1986 i van fer el viatge amb furgoneta. «No era com ara. Ens havíem d'espavilar perquè no teníem diners», afirma Ponsa.
Després d'uns anys de glòria del FS Navarcles Muntané, la temporada 19088-89 les coses es van començar a tòrcer i es va acabar una primera etapa. Dos anys després, es va tornar a formar el FS Navarcles Muntané. «Em van venir a buscar, però les coses ja no van ser iguals. Vam haver de començar de baix, a Segona Divisió. Tot i que també hi havia una bona plantilla, tot era diferent, fins al punt que em van destituir i tot».
Actualment, i des de fa força anys, el poble Navarcles no té equips federats de futbol sala, ni masculí ni femení.
