Pere Alastrué: «La crisi ha de provocar un replantejament econòmic de l'esport espectacle»

Els esportistes que han preparat els darrers mesos competicions importants, com poden superar la suspensió d'aquestes després de tant esforç?

Crec que en cap cas els serà fàcil, però hi ha factors que poden ajudar a que alguns esportistes trobin un cert alleugeriment a la frustració, que de ben segur han sentit inicialment. És a dir, en un primer moment qualsevol esportista que ha dedicat tots els seus esforços a rendir en una data concreta sentirà ràbia, però el fet rellevant és el temps que poden trigar a gestionar-la i pair la situació, fins i tot són rellevants les decisions que prenen o no en aquest estat. Hi ha esportistes que podran racionalitzar la seva situació, és una crisi mundial i afecta a tots i totes per igual, no té res a veure amb elles mateixes o ells mateixos, i en alguns casos tindran noves oportunitats per demostrar la seva vàlua. Això farà que alguns esportistes tinguin com a objectiu perdre el mínim estat de forma. De fet, hi ha disciplines que no patiran les conseqüències del confinament, ja que es practiquen en solitari i de forma indoor. Com s'està veient a les xarxes socials, hi ha esportistes professionals (no pas tots i totes) que tenen veritables centres d'alt rendiment a casa seva. Malgrat tot, hi haurà altres que, veient la situació i gestionant per la banda negativa aquestes circumstàncies, poden arribar a prendre decisions com la retirada esportiva.

Varien les sensacions dels esportistes si l'esport és d'equip o individual?

És evident que les dinàmiques d'entrenament i de format competitiu son diferents, i això pot condicionar la percepció i l'experiència de la situació actual en funció de si les esportistes practiquen esport d'equip o individual, però reitero que dependrà principalment de les característiques personals de cadascú, del moment vital i de carrera esportiva, així com de les condicions particulars de cada un d'ells i elles.

Aquests dies de confinament, creu important que, dins de les possibilitats de cadascú, fem esport?

De tots és sabut que l'esport aporta un munt de beneficis al nostre organisme i a la nostra ment. Efectivament, hem de fer activitat física durant el confinament. Però no només fer-ne, sinó fer-la divertida. No tothom gaudeix fent activitat física, fins i tot hi ha a qui li encanta fer esport però no gaudeix fent-lo entre quatre parets. Dit d'una altra forma, la motivació significa tenir motius per fer una cosa. El principal motiu és la diversió, però si això no succeeix, hem de buscar altres motius, per exemple l'assoliment d'objectius. Aquest és un bon moment per plantejar-se reptes fàcils i mesurables. Els reptes que estan circulant per les xarxes poden ser un bon motiu per començar a fer activitat física, sempre que tinguem clar que sigui un objectiu saludable i al nostre abast. Fer-ho en família, connectats amb altres amics..., poden ser aspectes que milloren la nostra percepció de l'activitat física dins de casa.

En l'esport d'elit, els esportistes viuen dels objectius. Tenint en compte les suspensions i ajornaments de competicions, n'han de buscar de nous?

Les esportistes i els esportistes, ja siguin professionals o amateurs, estan molt acostumats a treballar per objectius. Alguns d'aquests són objectius de resultat i són els que busquen quan competeixen. Però són els objectius de rendiment i de tasca (tècnica, tàctica, estratègica...) els que han de treballar a diari durant els seus entrenaments. Són autèntics professionals del treball per fites, no dubto que ara mateix ja han reestructurat les seves planificacions i cicles i han dissenyat plans d'entrenament basats en nous objectius adequats a la situació provocada per la crisi del coronavirus.

I l'esportista amateur però que també competeix, com s'ha de sentir?

Ha de fer una mica de tot el que hem estat parlant amb anterioritat. Ha d'acceptar la situació, s'ha de permetre sentir-se frustrat, ha de replantejar els objectius i ha de posar la mirada en el fet que, quan tot acabi hagi, aprofitat el temps i n'hagi perdut el mínim.

Com a situació inèdita, com la viu un psicòleg esportiu?

La visc com un aprenentatge més, com una oportunitat per replantejar la feina que faig i la que faré. Com es diu en situacions tan impactants com la que vivim actualment: «res serà com abans». I és que seria una llàstima no plantejar-se què podríem canviar a partir d'ara. El fet que s'aturin les sessions de treball presencial no impedeix que treballi cada dia, estudiant, replantejant casos i fent allò que el dia a dia no em permetia fer pel ritme frenètic de feina. Ja treballava de forma telemàtica amb esportistes, entrenadors o altres professionals de l'equip tècnic; ara està tot aturat, també les demandes de feina.

Té alguna visió de com pot afectar a l'esport en general aquesta crisi del coronavirus, ja sigui el d'elit o l'amateur?

Tinc clar que en l'esport professional/espectacle/entreteniment ha de provocar un replantejament del model econòmic que adopten. Pot ser difícil de dur a terme d'immediat, però l'esport no pot generar aquesta bretxa salarial tan discriminatòria en l'àmbit social i de gènere. L'esport és això, esport, no pot tenir tant valor afegit en forma de sous. No és just per a la nostra societat que l'esport professional acabi sent d'elit per la suma del que cobren. Però és només la meva opinió.

Com a judoka, deu ser una satisfacció participar en el projecte del Centre de Tecnificació del Bages i el Moianès de judo com a psicòleg?

És realment un plaer. Treballem entre grans professionals que compartim la mateixa passió per un esport, amistat de molts anys i un projecte molt ambiciós en l'àmbit formatiu i de resultats. Diguem que és la fusió de tot el que és desitjable en una feina. I sobretot quan veus que els joves, nenes i nens que gaudeixen tant dels entrenaments.

Sempre es diu que les arts marcials donen una força mental afegida als practicants. Això és així?

Sí, indubtablement. No és una exclusiva de les arts marcials, altres esports fomenten valors, però és veritat que la filosofia amb la qual es duen a terme els entrenaments en les arts marcials, i concretament en el judo, està sempre lligada a valors relacionats amb l'esforç, l'esperit de sacrifici, la perseverança, el respecte i el coratge, entre d'altres. Judo significa el camí de la flexibilitat (ju= flexibilitat; do= camí) i fa referència a una actitud que hem d'adoptar als entrenaments, les competicions i a la vida en general. Quan una persona practica judo ha d'aprendre a esquivar i reaccionar davant la pressió i força que fa l'adversari, mai resistir; és a dir, molt abans que sorgís el concepte de la resiliència, el judo ja la proposava. Si sabem aprofitar les situacions que comencen com una amenaça per al nostre propi benefici, si no ens resistim a les circumstàncies, sinó que adoptem postures que ens permeten acceptar-les (resiliència) i ens veiem capaços de solucionar tot el que el nostre adversari ens plantegi acceptant que no controlem l'altre (autoestima), ens sentim més forts i disposats a afrontar allò que ens vingui donat.