La manresana Teresa Forn fa gairebé 35 anys que és corredora de forma continuada, bàsicament de muntanya; en cap altra ocasió havia viscut una situació com l'actual, de tants dies sense poder sortir a córrer a l'aire lliure, ni a causa de cap lesió. Campiona del món el 2003, Forn té ara 60 anys i la seva vida encara són les curses de muntanya a un alt nivell, especialment les ultres, i les classes de gimnàstica dolça i de manteniment, en aquest cas per a unes 240 persones per mitjà de l'Ajuntament de Manresa i l'Associació de Veïns de la Font dels Capellans.

Aquests dies de confinament, les seves dues activitats s'han vist plenament alterades. Dissabte, però, va viure un dia especial. Després de molts dies va poder fer el que més li agrada. «Va ser fantàstic perquè jo gaudeixo del córrer, encara que com molta gent va ser una sortida de cavall i una arribada de ruc a causa de les ganes inicials i el fet que al final va passar factura el poc entrenament. Fa molts anys que corro i ara ja ho trobava a faltar. Aquests dies m'he planificat les sortides per anar agafant la forma», ha afirmat Forn.

La manresana recorda que, en tots aquests anys, «com a màxim he parat per alguna lesió, però sempre menys temps que ara. El 2002 em vaig trencar la tíbia. No va ser ni un mes d'aturada, i fins i tot la doctora Carme Comellas, que em va amenaçar d'operar-me si no parava, va aconsellar-me que anés a nedar, o sigui que tampoc no va haver-hi inactivitat total».

Sense material a casa

Tan continuada ha estat la rutina tots aquests anys de sortir a córrer a l'aire lliure que la manresana Teresa Forn reconeix que «m'ha agafat a casa sense material per fer esport. He hagut de córrer pel passadís de casa i en algun moment pel garatge. També he fet exercicis de força de braços i cames i manteniment a còpia d'abdominals. Pel que fa a la meva feina, he hagut de fer teletreball confeccionant vídeos per a les meves alumnes».

Aprofitant aquesta aturada forçada, Teresa Forn ha analitzat el perquè encara continua vinculada al món de les curses de muntanya malgrat d'edat. «He trobat cinc moments de la meva vida esportiva que han anat canviant i evolucionant el que és el meu temps d'esbarjo. L'única vegada que he corregut provocada per la gent va ser al principi, quan fins i tot un metge de medicina de l'esport em va dir que mai podria baixar de les tres hores en la marató. Els uns em deien que no tenia capacitat; els altres, que era gandula; i els altres, que sense entrenador era impossible. Però vet aquí que a la marató de Benidorm va passar, vaig baixar de les tres hores. Un moment especial del qual no tinc ni foto. El segon moment va ser quan, després de petites incursions a les curses de muntanya, vaig córrer la Marató de Sant Llorenç Savall. Aquesta prova va ser un abans i un després en la meva carrera esportiva. En aquell moment ja tenia una professió que m'agradava i només calia sortir a córrer per passar-ho bé. I això fins ara», explica Teresa Forn.

Descobrir les ultres

«Més endavant em va caldre sortir a fora i l'afició va augmentar després de guanyar el Campionat d'Espanya de marató alpina a Madrid. Va ser un gran dia i una gran competició, però una muntanyera com jo que des dels 16 anys he fet muntanya volia anar més amunt, i va arribar el dia que vaig conquerir el Challenge du Montcalm, una cursa emblemàtica on es pujaven tres tresmil, el Montcalm, la Pica d'Estats i el Sotllo. Després van venir més curses lluny de casa i la més espectacular i la que diria definitiva per continuar en aquest món va ser el Trofeu Kima. I actualment, la prova que encara dona sentit a mantenir-me en actiu són els Cims Màgics de l'Ultra Trail d'Andorra, on vaig descobrir que podia fer ultres», afegeix la corredora.

Forn ha estat sempre força autodidacta i encara manté un alt nivell. La manresana confia que aquesta temporada no estigui del tot perduda per la crisi del coronavirus: «Tinc il·lusió que es puguin fer algunes curses aquest any, com la Challenge du Montcalm a mitjan agost, entre d'altres». Actualment, Forn coincideix amb poques corredores de la seva edat: «A França no tant, però em trobo que a les classificacions m'inclouen amb les participants de 50 anys. A les de més edat ens tenen descatalogades i no fan campionats per a nosaltres».