Tots els esportistes van tornant a l'activitat més o menys habitual després de setmanes de confinament i, amb les primeres fases de la desescalada, s'ha permès més moviment, sobretot a l'aire lliure. Tots? No. Hi ha un col·lectiu que roman dins de la seva pròpia reclusió sense haver-se pogut retrobar encara amb el seu element imprescindible. No és una aventura d'Astèrix explicada al revés, sinó la situació dels nedadors, que en la majoria de casos encara no tenen clar quan podran fer metres en una piscina per tot de motius diferents.

Els habituals són que la zona on s'està encara no permetia obrir als clubs perquè s'hi practiqui natació o, el més habitual, que aquests no estan preparats, amb tots els protocols a punt, ja que a part dels esportistes també han de tenir en compte el funcionament de l'entitat per a tots els socis. Demà, Manresa entra en la fase 2, però la piscina no estarà oberta. Altres àrees sanitàries s'havien d'esperar al dia 8, però poden obrir abans des d'ahir (vegeu desglossat inferior). I davant d'això, esportistes capaços d'aconseguir metalls de campionats estatals s'han buscat la vida com han pogut.

Cas 1, de Manresa a Manresa

Arnau Rovira tornava aquesta temporada al CN Minorisa després d'uns quants anys i unes quantes medalles al Sant Andreu. S'ha trobat amb aquesta situació, com els seus companys, quan estava a punt d'afrontar els estatals. Explica que, «com que a casa tenim un garatge privat, vam treure a fora el cotxe i m'hi vaig muntar una mena de gimnàs. Però la dificultat de la natació és que necessitem l'aigua. Tot i que estiguis molt fort a fora, no es pot traslladar a dins. El fet que no vegis quan obriran la piscina desanima bastant. Les primeres setmanes encara hi havia il·lusió, però ara costa molt més perquè t'adones que almenys fins al setembre no hi haurà cap tipus de competició».

Rovira opina que els gestors de la desescalada «han oblidat bastant la natació i els esports aquàtics. Ha passat tot això, que ningú no esperava, i no hi havia res previst i entenc que és complicat, sobretot per als clubs. Tenim una reunió aquest cap de setmana, però encara no ens han comentat quan podríem tornar, malgrat que Manresa ja entri en la fase 2». Ara, la seva rutina consisteix «a córrer, però a mi no m'agrada gens. Ho he de fer molt d'hora al matí o molt tard perquè, si no, Manresa sembla la Rambla. El meu medi és l'aigua i saber que encara estaré dies a tocar-la desmotiva més».

Cas 2, de Manresa a Terrassa

Izan Cubillas té 19 anys. És manresà i competeix pel CN Terrassa. Durant l'any, viu a la cocapital vallesana però va tornar al Bages «quan va començar el confinament perquè, si no, l'hauria hagut de passar sol». Es va establir a casa dels pares i durant les primeres setmanes «vam rebre entrenaments físics. Tinc la sort de disposar de material, com ara peses, i també n'hem fet d'improvisades, amb una garrafa d'aigua de vint litres de l'Aquaservice».

Cubillas, que havia planificat l'any centrat més en l'apartat esportiu que en uns estudis que havia aparcat momentàniament, té una teoria. «Ens diuen que com més aviat comenci el futbol millor, ja que ells tenen tots els diners, i quan ells estiguin funcionant, llavors vindrem la resta». Ell viu l'inconvenient que Terrassa estigui a l'àrea metropolitana nord, tot i que des d'ahir tot s'ha flexibilitzat.

Mentrestant, «com que tinc llicència federativa he pogut anar a nedar al pantà de Sant Ponç tres cops per setmana. Ho hem hagut de fer de manera progressiva ja que la natació és molt de sensacions i de rotació d'espatlla, i després de tants dies si fas de cop sis mil metres, que és el que acostumo a fer quan m'entreno, et pots lesionar». No li agrada gens anar a l'embassament, però «em pot anar més bé per a més endavant».

Segons ell, «la natació no és majoritària per això està oblidada. No té gaire sentit perquè en una terrassa veus deu persones que no respecten el protocol d'estar a dos metres de distància i no passa res. En una piscina seria tot més segur i fàcil». Té moltes ganes de tornar-hi perquè «nedo des dels tres anys i mai no havia estat tant temps parat. Amb el meu psicòleg, Genís Rico, preparem sessions de força mental i entrenaments invisibles com visualitzacions de proves» per pal·liar la falta de contacte amb l'aigua real.

Cas 3: de Barcelona a Barcelona

El cas de la també manresana Mireia Pradell és diferent. Competeix pel CN Barcelona i viu i ha passat el confinament a la capital catalana. Durant les últimes setmanes ha explicat les seves sensacions a través de Twitter, però «ho he deixat perquè m'hi enfadava massa».

Pradell explica que «el meu club ha pogut obrir en la fase 1 perquè és molt gran i disposa de molts espais oberts, però encara no funcionen ni els vestidors, ni la piscina, ni el gimnàs». A més, «es troba molt a prop de la platja i podem anar al mar, però l'aigua està freda, el neoprè em causa algunes ferides i l'altre dia estava ple de meduses».

La nedadora bagenca creu que «en natació han posat normes molt estrictes. Per sort, el meu club ja té un pla per quan s'entri en la fase 2 [que des d'ahir podria ser abans] i llavors ja sabrem quan i com podrem entrenar-nos». També recorda que «el clor no deixa transmetre el virus i no té sentit que no obrin les piscines, ja que si hi ha vuit carrers i hi neden vuit persones, és molt menys del 30% de capacitat màxima en àmbit social» permès en la fase 1.

S'està fent llarg però ja són més a prop de tocar la paret, no per treure el cap de l'aigua i no ofegar-s'hi sinó de ficar-l'hi i respirar.