Quan ara fa un any la basquetbolista manresana Estel Puiggròs es preparava per afrontar l'inici de la seva aventura en una universitat dels Estats Units, segurament no es pensava que li passarien tantes coses, de bones i de no tan bones. Perquè, abans d'una pandèmia que ningú no preveia, va viure uns mesos de creixement personal i d'esforç que es van aturar de manera abrupta el 7 de març. Una greu lesió, el trencament dels lligaments encreuats del genoll dret, li va fer viure una epopeia de la qual ja s'està recuperant, a les portes d'afrontar un segon capítol de la seva vida a Indiana que, per força, serà diferent.

La lesió

Estel Puiggròs, que el proper 3 d'agost farà dinou anys, estava a punt d'acabar la seva primera temporada a Ball State, una universitat situada tres quarts d'hora al nord-est d'Indianapolis. Havia deixat enrere la seva vida a cavall entre Manresa i Barcelona per uns estudis d'Educació Física amb un grau de Salut en un dels estats més basquetbolístic del bressol d'aquest esport. Després de 28 partits jugats, n'afrontava un a la pista de Western Michigan quan, abans dels tres minuts de joc, tot es va tornar negre.

«Estava fent botar la pilota i vaig caure després de fer un crossover cap enrere. Vaig notar de seguida que m'havia fet mal de veritat. Als dos dies em van fer proves i ho van confirmar». A sobre, aquells dies la pandèmia ja era alguna cosa més que una amenaça a Europa i els Estats Units ja es preparaven per rebre-la. «Em vaig fer mal el dia 7 de març i m'havien d'operar el 27, però ja ho van cancel·lar. Vaig volar cap a casa, però vaig haver de fer la quarantena i no van intervenir-me fins al 13 de maig. Ara fa quatre mesos que estic lesionada, però només dos que em van operar, i això ho alenteix tot».

Sense presses

Perquè una lesió com la seva «requereix un mínim de sis mesos de recuperació, i segons la persona poden ser nou o un any. Volia arribar a jugar alguns partits de la temporada que ve, però ara ho veig complicat. De tota manera, no vull córrer. Ni que em passi un any en blanc, em vull recuperar bé perquè anar de pressa per acabar jugant un o dos partits no crec que valgui la pena».

I va ser una llàstima, perquè fins llavors l'experiència estava sent perfecta. Puiggròs ho resumeix tot en el fet que «he crescut molt com a persona. Havia viscut a fora de casa, a Barcelona, però ara ho he fet en un altre país i això t'ho fa valorar tot». I des del punt de vista esportiu, «n'he après moltíssim. Millorar l'anglès m'anirà molt bé de cara al futur. M'agrada viatjar i és necessari. Però a part d'això, ara comprenc molt millor el joc». Ella juga de base i, per tant, és necessari «saber repartir la pilota entre les companyes. Veig millor com portar el ritme i què fer en diferents situacions».

Molta càrrega

Per arribar al nivell que lluïa abans de la lesió, explica que «els entrenaments que fem a Ball State no és que siguin més intensos que aquí, però entrenes molt més temps i hi ha més càrrega». Explica que en el seu dia a dia «ja teníem gimnàs a les sis del matí fins a les set o quarts de vuit. Després anava a classe i a les 12.45 o la una del migdia tornàvem a la pista. En total, tres hores o tres i mitja, i quan afrontàvem els partits de conferència [el torneig final, el mes de març], ens entrenàvem a la tarda i llavors, en ser més espaiat tot, podies descansar més».

Puiggròs reconeix que és cert que en la manera d'entrenar als Estats Units es dona molta importància al factor físic, tot i que matisa que «tampoc no volen que ens posem com toros, excessivament fortes. Ho fan perquè tinguem més volum i aguantem el contacte sense fer-nos mal». Per a les jugadores que, com ella, han anat a estudiar als Estats Units tot això també serveix «per no veure les jugadores americanes com a rivals inaccessibles». I és que si poden jugar tot l'any contra elles, després no intimiden tant.

Les normes i l'ambient

Una de les situacions que més han fet anar de corcoll Estel Puiggròs en aquests mesos han estat les normes diferents que hi ha al bàsquet estatunidenc. «Les coneixia, però un cop allà m'han sorprès, com per exemple que si serveixes de banda en camp atacant puguis passar la pilota cap al teu o, sobretot, demanar temps mort amb la pilota en joc, o que ho pugui fer el teu entrenador, quan et pressionen o captures un rebot en atac. Ara tindré un any per veure-ho de fora i acabar-m'hi d'adaptar».

També defineix l'ambient dels pavellons dels Estats Units «com el que es veu a les pel·lícules. Són recintes enormes, amb les animadores tota l'estona, amb la banda de música...». Reconeix que tot aquest embolcall «m'encanta. Que la gent cridi i animi, ni que sigui en contra, és el que em fa sentir millor».

Durant uns mesos se n'haurà d'estar, tant de jugar com possiblement de sentir públic que anima o esbronca. Però amb tota la carrera al davant, aquesta experiència l'ha d'ajudar a créixer per convertir-se en una jugadora més completa.