Josep Besora (80 anys) va acomiadar-se dels socis del CE Sallent el dissabte 11 de juliol, després de 36 anys de fer tots els papers de l'auca en el club sallentí: jugador, entrenador, directiu, president... El comiat va arribar en el marc d'una assemblea de final d'etapa en la qual el seu fill Ramon tancava el seu cicle com a president del mateix CE Sallent, amb el seu pare, directiu, al seu costat.

Com va començar tot, futbolísticament parlant?

Jo era de la Coromina i vaig jugar al juvenil del Gimnàstic de Manresa. Em van fer anar a jugar al Terrassa, però a l'hora de la veritat em van dir que havia de madurar. Després de defensar la samarreta del Cardona dues temporades a Primera Regional, un cercatalents de Barcelona em va proposar anar al Barça, però, és clar, allà hi havia els Kubala i compa-nyia i em va semblar que no era convenient. Amb aquestes que el Reus, que era a Tercera Divisió, em va fitxar, però era un problema perquè jo en aquella època estudiava a Manresa la carrera de Mines. Havia de sortir a 2/4 de 7 del matí de Cardona i no tornava fins a l'endemà a les 6 de la tarda per per una hora i mitja d'entrenament. Esportivament, no va anar malament, perquè fins i tot vam guanyar el Martínez de Laguardia, però logísticament era un problema. La temporada següent, ja el novembre, vaig anar al Sant Andreu, igualment a Tercera Divisió. Hi havia molts veterans, ex de Primera Divisió, i vaig fer una temporada irregular. Aquí anava bé perquè marxava el matí de casa i a la tarda ja havia fet.

Després de dos anys com a professional, la carrera com a jugador va seguir?

No vaig durar al Sant Andreu, i el Cardona va tornar a ser la meva destinació. Quan ja treballava a Sallent, a les mines, em va venir a buscar l'equip del poble, però jo havia de marxar a Mallorca per acabar les milícies. Aquella setmana els venia el líder i em van demanar per favor que jugués almenys aquell partit. Era a Primera Regional, vaig marcar i ja m'esperaven per la tornada de la mili. Vaig jugar-hi vuit o deu partits, i per culpa d'una llaga a l'estómac vaig deixar el Sallent amb 24 anys. Després d'un any i mig d'inactivitat torno al Cardona i allà hi estic algunes temporades més, fins que agafo l'equip com a entrenador i pugem de categoria.

Però el Sallent torna a ser protagonista en la seva vida.

Jo vivia i treballava a Sallent i em van engrescar perquè entrenés l'equip aleví, que tenia molt bons jugadors, entre ells Lluís González, que va acabar a l'Espanyol. Al cap d'un parell d'anys, i arran d'una forta crisi a la junta, ens vam fer càrrec del club el Vilellas i jo, i el Planes, que era el que vetllava el deute. Així vam estar força anys. Després d'un parèntesi, arran de l'interès de Joan Sastre de voler agafar la presidència, vaig tornar després que l'entitat acabés en mans d'una junta gestora i amb molts problemes econòmics. Aquí ja no va ser com a directiu pelat sinó com a president, i fins ara. Els darrers anys he donat suport a la presidència del meu fill Ramon.

Ara mateix, un dels principals entrebancs que té el Sallent és la renovació de la concessió del camp de futbol per part de l'Ajuntament?

Sembla que l'Ajuntament ens vol equiparar amb un club nou al poble, l'Estación. Jo no tinc res en contra d'aquesta entitat, però entenem que ha de ser el Salllent qui gestioni la instal·lació. Els capdavanters de l'Estación, el Cristian Horneros i el José Francisco Escudero, són molt bons nanos, que van sortir 'rebotats' del Sallent per unes decisions equivocades del llavors entrenador i que els directius no vam veure i ser a temps de solucionar. Després d'un any d'amenaces per part de l'Ajuntament, sembla clar que no ens hi volen. Amb la presidència del meu fill, l'entitat s'ha modernitzat, ha tingut una bona comptabilitat, i el primer equip ha mantingut la categoria els darrers anys, etc. Crec que no hi ha a Espanya cap altre club d'un poble com el nostre del qual hagin sortit tants jugadors de Primera Divisió: Rubén Navarro, Lluís González, Gabriel Garcia de la Torre 'Gabri' i ara Aitor Ruibal. Cal recordar que el Sallent va estar quatre anys a Tercera Divisió i existeix dels del 1913. Amb la política de l'Ajuntament ens carregarem el futbol a Sallent.

Sempre ha estat tensa la relació amb l'Ajuntament?

La veritat és que en la majoria de coses ens hem hagut d'espavilar. Totes les millores que s'han fet al camp, com ara la llotja a la tribuna, les oficines i la sala de premsa, ha estat gestió nostra. Ens ha costat molts calés i esforços. No han apostat mai pel manteniment del camp de futbol.

El futbol base del Sallent funciona?

Penso que en els darrers anys l'estratègia no ha estat la correcta, sobretot pel que fa al futbol 7, on en definitiva es fan els diners. Tampoc no entenc que pensen els pares que porten els seus fills a Sabadell, a Berga o a Manresa per jugar a les mateixes categories. Tot i això, entre el Barça i l'Espanyol no sé quants jugadors hi tenim. Ara mateix, als pares només els interessa que els jugadors vagin ben vestits, ben mudats. Passen del tema esportiu.

La presidència del Sallent serà ocupada per Dani Tarradellas. Què en pensa?

Cal donar-li un marge de confiança. Jo li donaria un consell, que pensi més en el club que en els seus fills que hi juguen. En tot cas, els hi hem deixat força fàcil, amb superàvit inclòs.

El Sallent és conegut arreu per l'organització del prestigiós Torneig Enramades.

El vam engegar amb una colla els anys 80, quan jo entrenava l'aleví. S'ha de reconèixer que a l'inici, els clubs grans, el Barça, l'Espanyol o el València, et portaven els seus primers equips juvenils, ara ja no és tant així. Tenia molt prestigi i era molt valorat.

Té tres fills i tots ells han jugat al Sallent. Un orgull, oi?

I tant! El Ramon va arribar fins a juvenil, el Jordi deu ser el jugador que ha jugat més temporades al Sallent, un total de 17, i el Cristian també n'havia sumat 14 quan va plegar als 35 anys, tenint en compte que va estar-ne quatre a fora. Ara també hi tinc dos nets, un com a coordinador i un altre com a porter dels cadets.

Per què plega?

Jo ja he fet tot el que havia de fer. El futbol ha condicionat la meva vida i tots els membres de la meva família n'han pagat les conseqüències. A casa hi ha hagut molta il·lusió pel futbol, però també plors i algun crit; i algun diner també ha caigut. També és cert que al meu fill Ramon li ha sabut greu deixar de ser president, però les relacions amb l'Ajuntament no es poden aguantar. Potser ara faria coses diferents de les que vaig fer al seu moment. Potser hi involucraria més gent, però és ben clar que hi ha hagut èpoques en les quals ens hi hem deixat la pell, tot i que pel que fa a l'àmbit merament esportiu del primer equip, l'endevines o no l'endevines.