Rigor i equitat dins la pista de futbol sala. Bonhomia i cordialitat fora. I entendre l'arbitratge com «un servei per als esportistes i, per tant, una responsabilitat» fins a convertir-lo en «un estil de vida».

Aquests són els elements que caracteritzen l'àrbitre de futbol sala anoienc Bernardo Simón i que, conjuntament amb la qualitat de les seves actuacions, han propiciat el seu ascens a la màxima categoria estatal. Des de la setmana passada, Simón és un dels 45 àrbitres que tenen la responsabilitat d'impartir justícia a la professionalitzada Primera Divisió.

De jugador de futbol a àrbitre

Bernardo Simón va iniciar la seva relació amb l'esport «de ben petit, a Santa Margarida de Montbui, al meu carrer, en una època en què els nens encara hi sortien per cór-rer rere una pilota», rememora. Ja als vuit anys, Simón va començar a jugar als equips de futbol sala de l'escola Antoni Gaudí.

La fidelitat del montbuienc al futbol sala va durar fins que, ja com a infantil, va optar per incorporar-se als equips formatius del San Mauro, el popular equip de futbol de Santa Margarida. Després de completar les etapes infantil, cadet i juvenil, l'anoienc va debutar al primer equip de la UD San Mauro, que llavors militava a Preferent. La temporada següent, el jove central va fitxar pel Vilanova del Camí CF, que jugava a la mateixa categoria. Després d'una breu estada a la UE Montserrat d'Igualada i a la Penya Madridista de Montbui, Simón es va retirar «als 30 anys, després de jugar cinc temporades al CF Ribera d'Ondara». Llavors ja feia sis anys que compaginava la pràctica del futbol amateur amb l'arbitratge.

«Al meu carrer hi vivia un àrbitre federat, José María Lagunas. Em va suggerir iniciar-me en el món de l'arbitratge. Vaig tardar uns mesos a prendre una decisió, però finalment vaig fer el pas». «Era l'any 2004. Tenia 24 anys i els col·legiats podíem arbitrar tant partits de futbol com de futbol sala», contextualitza l'anoienc.

La creació del Comitè Tècnic d'Àrbitres de Futbol Sala de la Federació Catalana de Futbol el va obligar, poc després, a especialitzar-se. «Vaig escollir ser àrbitre de futbol sala per dues raons: els meus records d'infantesa vinculats a aquest esport i per l'entorn dels partits de futbol sala, habitualment més agradable».

El repte d'arbitrar a Primera

Tres ascensos de categoria consecutius el van convertir en àrbitre de Tercera Divisió, la temporada 2008-09. «Soc competitiu, autoexigent i ambiciós i, des que vaig optar pel futbol sala, em vaig marcar l'objectiu d'arribar a ser àrbitre de Primera Divisió», revela.

La temporada 2011-12 va debutar a la Segona Divisió B. «La tercera categoria estatal és molt exigent pel seu alt nivell de competitivitat i per l'ambient que hi ha en algunes pistes. Els set cursos esportius que hi he arbitrat m'han permès aprendre que és necessari conèixer a fons una categoria per entendre la seva idiosincràsia i poder afrontar els reptes que com a jutge et planteja».

El montbuienc ha estat àrbitre de Segona Divisió les dues últimes temporades. «Hi ha dues grans diferències entre la Segona B i la Segona: la repercussió mediàtica i l'actitud dels jugadors. Els jugadors de Segona Divisió ja actuen com a professionals de l'esport. Primer, et posen a prova, intenten enganyar-te. Però si et guanyes el seu respecte, se centren a jugar», detalla.

Bernardo Simón considera que una de les grans dificultats d'arbitrar a Primera Divisió és «el nivell de concentració que exigeix. Un partit només pot tenir una o dues jugades determinants per arbitrar, però quan es produeixen has d'encertar», sentencia. El montbuienc s'ha traçat tres reptes com a àrbitre de la màxima categoria: «Assentar-m'hi i poder exercir-hi fins als 46 anys, l'edat reglamentària per retirar-se de l'elit; arbitrar una fase final de la Copa del Rei i merèixer la designació per als decisius partits del play-off pel títol».