El Barça va caure a la sala dels miralls, capficat en si mateix, massa cansat de la seva pròpia pell. El Bayern de Munic va encarregar-se de col·locar els blaugrana davant la seva pròpia imatge. Només va caldre això. Un moment d'autoconsciència per fer caure tots els mantres. El Bayern tenia raó; són molt millors.

Setién va plantejar el partit com si es tractés d'un tot o res. Conscient que el Bayern es veia superior, va decidir sortir amb els laterals blaugrana molt amunt per castigar l'esquena del rival. Mirar de tu a tu el Bayern. Va durar poc. Aquest plantejament, encara que valent i comprensible, tenia una errada: els laterals havien de fer d'extrems i de laterals de forma simultània. El Bayern de Flick, que és l'equip que està més en forma del continent, va tardar un minut a detectar aquesta debilitat i començar a atacar el cor del FC Barcelona. La pressió dels alemanys va despullar el Barça. Van caldre dues errades en la sortida de la pilota per fer caure la dèbil moral dels blaugrana. Dues errades per deixar de creure en allò que, realment, mai havien cregut. Setién sospirava mentre els jugadors del Bayern es menjaven la gespa.

No hi va haver espai per a la redempció. Els alemanys juguen amb els nervis a flor de pell, els ulls injectats de sang. Feia dies que repetien missatges de superioritat i lluny d'animar el Barça no van fer sinó mostrar l'evidència; el FC Barcelona és una ombra del que havia estat, però el més complicat és que juguen com si no ho fossin. Ahir, a Lisboa, l'intercanvi de cops va acabar convertint-se en un monòleg on només un dels dos colpejava. Cada vegada amb més força.

Els bàvars movien la pilota amb encert i una velocitat que espantava les cames castigades dels blaugrana. Messi, qui sempre té la resposta, es va quedar en blanc, incapaç d'entendre el que passava. Fins i tot Ter Stegen, el més fiable tant en la derrota com en la victòria, va ser capaç de trobar la tranquil·litat en un escenari gairebé bèl·lic on el Bayern no va mostrar cap signe de pietat. Cada minut pesava el doble, allargant l'agonia d'un club que ja no es reconeix sino és en la derrota.

El Barça va treure l'onze més envellit de la seva història amb una mitjana d'edat de 29 anys i 329 dies. El que pot semblar una anècdota va quedar palès sobre el camp, que és una part del problema que hi ha a can Barça. Cada passada del Bayern trobava l'espai i l'oxigen necessaris per circular, en una estructura que mostrava sempre la cara més amable per al rival. No hi havia gest dels alemanys que no anés enfocat a fer mal als blaugrana, mentre que els jugadors del Barça patien per trobar un company, ofegats per una pressió gairebé caníbal dels jugadors del Bayern, que anaven a mossegar Ter Stegen fins a l'àrea petita. Per molt que els jugadors de Setién tinguessin un pla, aquest no sortia. No podia sortir davant un rival superior en energia, ritme i futbol.

L'1 a 4 de la mitja part va evidenciar la diferència còsmica entre dos equips que a estones semblava que juguessin esports diferents. Els alemanys perseguien la pilota amb perseverança, i quan la tenien buscaven electritzar la jugada, verticalitzant cada gest. El Barça anava a remolc d'un Bayern que sempre va ser millor. La mitja part no va servir per capgirar el guió, ni tan sols per canviar la dinàmica. El descans va ser només això, un lapse de temps suficient perquè els alemanys continuessin la seva metòdica feina, un desmembrament quirúrgic però salvatge. El Barça ja notava Anfield i Roma sobre les seves espatlles.

Antoine Griezmann, un dels fitxatges més cars de la història del club, va començar de suplent a favor del xilè Arturo Vidal, qui va assegurar el dia de la seva presentació com a blaugrana que «vinc a guanyar la Champions. És el títol que em falta i el que em fa més il·lusió. Estic al millor club del món». Què s'havia de pensar Vidal mentre perseguia qui fins fa dos estius eren els seus companys? Griezmann és la imatge de la decadència del club. Un fitxatge que ningú ha entès com ni on col·locar-lo, sempre sent el castigat quan les coses no van bé. No hi ha millor metàfora que veure Dembélé i Griezmann a la banqueta mentre Coutinho, qui està cedit pel Barça, marcava dos gols. Hi va haver temps per a la seva venjança particular en un partit que a mesura que avançava perdia l'aurèola mística i grandiloqüent de la Champions per transformar-se en un partit d'estiu amb aires de transcendència.

El Barça ja fa temps que ignorava els senyals. Aquest partit és el mateix que a París, Torí, Roma o Liverpool. Ningú en va fer cas, ajornant una mort que tothom veia. Ahir, el Bayern va arrencar la poca energia que tenia el Barça i va deixar en evidència el discurs que ja ningú es creu, però tothom diu.