El Baxi Manresa va ser ahir com aquell tripulant d'un vaixell que cau a l'aigua enmig d'un mar enfurismat i lluita contra les onades que l'embaten una vegada i una altra. Els bagencs, més acostumats al secà, van anar suportant l'augment de la marea gallega d'un Obradoiro que ha muntat un equip amb molts recursos i que els està sabent explotar en aquest inici de curs.
L'equip de Pedro Martínez va saltar per damunt d'errades pròpies, desencert, el bon partit d'alguns jugadors adversaris i l'aspecte d'un Nou Congost que feia pensar en un d'aquells casalots gairebé buits, tot i que, en el cas dels bagencs, amb més llum i soroll, ni que fos el del discjòquei i el del sempitern speaker Eduard Font. Però al final de tot, quan semblava que fins i tot es podria arribar a la platja, l'última ona va omplir els pulmons locals de massa aigua per poder expulsar-la i l'equip gallec es va endur el primer botí de la mansió vermella. De manera totalment merescuda, això sí.
Molts recursos
Perquè a la tripulació de Moncho Fernández, l'entrenador que fa més anys que és en una banqueta de l'ACB, hi ha molts recursos. L'Obradoiro és un rara avis a la lliga, un equip que gairebé cada temporada ha de renovar tot l'elenc, però que sol acabar trobant l'equilibri en base a una idea, la del seu tècnic. David Navarro, l'esparreguerí que enguany ha deixat l'equip per fitxar per l'Ourense de LEB Or, explicava de Fernández que treballa les jugades tàcticament moltes vegades per aconseguir que estiguin tan assajades que surtin soles. I té mèrit haver assolit de manera tan ràpida la implicació d'un equip que ahir va alinear set jugadors nous respecte del març.
El Baxi temia el gegant lituà Birutis, el més valorat de la primera jornada. Però aquest va estar ben defensat sobretot per un Martynas Sajus que va creixent. El lituà local va iniciar la remuntada manresana en el segon quart, en els millors minuts que ahir es va perdre la Grada d'Animació i tota la resta d'aficionats, que devien fer mans i mànigues per trobar un televisor o un altre dispositiu per veure el partit en una hora tan poc habitual com les set de la tarda d'un dijous. El Baxi va arribar a guanyar de cinc punts (33-28) en el segon període, però l'Obradoiro era una piconadora.
Va anar trobant jugadors. Primer un Robertson molt encertat. Després, la sobrietat de Mike Daum, que ja jugava amb ells l'any passat i, finalment, la direcció de Pepe Pozas i els punts de Beliauskas, que van entrar com dagues clavades al cor.
Molt orgull tot i el desencert
Una de les lliçons de la derrota d'ahir del Baxi va ser que es va vendre cara. Tot i que els gallecs es van escapar per tretze punts (39-52) al principi del tercer període, Pedro Martínez va recórrer a la defensa, liderada un cop més per un Guillem Jou a qui costa trobar, ara mateix, cap defecte en el seu joc. A partir de la intensitat, el Baxi va buscar punts més o menys fàcils, però ahir no va tenir encert en el tir exterior, amb un paupèrrim 4 de 23 en triples. Quan li va arribar, a l'últim període, de la mà d'un Mason massa intermitent, va igualar el partit. Però llavors, quan la platja s'acostava, van arribar alguns tirs lliures fallats, algunes pilotes perdudes, un rebot que cau d'una banda i no de l'altra i el triomf que marxa cap a terres gallegues.
El Baxi no es pot enfonsar i pensar què podia haver fet millor per aturar una última onada letal i traïdora. En dos dies (i encara sort que n'hi ha un més de marge pel covid), arriba un equip d'Eurolliga, el València de Jaume Ponsarnau. Una nova tempesta a l'horitzó.
