Aquests mesos estem descobrint que no valorem les coses trivials fins que les perdem. La pandèmia ens ha ensenyat que situacions que donàvem per suposades, desapareixen o canvien d'un dia per l'altre. I assistir a un partit de la Lliga Endesa al Nou Congost és una d'aquestes. La majoria dels que deuen llegir aquestes línies no han tingut l'oportunitat de posar un peu al pavelló des del març i s'han de conformar amb seguir el seu equip per televisió. D'altres, els que formem part de la bombolla ACB, hem de seguir unes normes per poder explicar els partits, però no ens escapem de la mateixa sensació de buidor distòpica que acompanya allò que, com cantava i tornarà a cantar aviat la Grada d'Animació, era un dia de partit.
Circuit d'arribada
El primer que sobta, en aquest cas positivament, en arribar amb cotxe pel camí de Rajadell és no haver d'esquivar vehicles que venen de cara, els d'aquells que surten cinc (o deu) minuts abans del final del partit i el volen tenir allunyat del pavelló, pràcticament al terme de Sant Joan de Vilatorrada, per no menjar-se l'embús de sortida. Són aquells a qui llavors has d'anar esquivant perquè arriben a la instal·lació caminant al seu ritme. Quan és fosc fan patir molt.
Llavors, l'aparcament. Espai a l'asfaltat, res de desafiar els amortidors fent un pròleg del ral·li Dakar a la zona de terra, plena de sots. Dijous estava força ple, ja que aquella hora, quarts de set, en un dia feiner hi ha molta activitat als altres recintes o als camps de voleibol a l'aire lliure adjacents. Quan arribi el fred, ja veurem qui s'hi atreveix.
Entrada al Congost. Res de la porta lateral de la dreta, la de premsa, que condueix a un llarg passadís i a unes escales per arribar a les cabines superiors. Sovint passant-hi t'hi trobaves entrenadors i directius, una munió de gent. Ara cal entrar per la porta principal, on uns treballadors del club et prenen la temperatura, comproven que siguis tu i et donen una acreditació plastificada que hauràs de tornar quan marxis. «Coses del protocol», et diuen. També et detallen on has de col·locar-te i per on has de passar.
Així, ascendeixes per les escales de l'esquerra i, després de passar pel vèrtex de la grada de preferència amb la de la banda sud, puges per la graderia sense vulnerar les cintes que delimiten des de quin punt no pots passar.
El nou ecosistema
Un cop a les cabines, observes el panorama i veus que la nova normalitat del Nou Congost es divideix en diversos submons, com a la Divina Comèdia de Dant. Tu i els teus col·legues dels mitjans sou a dalt de tot, que, contràriament a l'obra del genial florentí, és l'infern i hi fa molta calor, gràcies al magnífic sostre d'uralita.
Els de les ràdios, que abans eren a fora de les cabines, ara s'hi han de refugiar ja que els seus crits narrant se sentirien massa i destorbarien l'espectacle. La resta, en zones numerades, sempre amb mascareta i amb una densitat molt més baixa de l'habitual. El nostre nou petit món se'ns fa massa ample i tot.
En els altres planetes de la bombolla, els responsables de premsa del Baxi són al fons sud en una taula i d'allà no passen. En un pla superior al de la pista, el disc-jòquei i l'animador (abans eren a baix de tot). A la grada, alguns empleats del club més, i a l'altra banda, els directius i convidats, molt pocs. Sent egoistes, als periodistes ens va bé que estiguin lluny i no siguin gaires, ja que així la connexió de wi-fi per poder treballar funciona rapidíssima i sense col·lapses.
En aquesta mateixa altura de graderies se situen els fotògrafs, que ara ens fan arribar imatges des de més alçada i no poden asseure's a la pista i opositar que algun gegant els caigui al damunt com fins ara, pobrets. Finalment, a baix de tot, els protagonistes.
Comença el partit
A la pista no només hi ha els jugadors, també hi són els tècnics, els àrbitres, els membres de la taula i de les estadístiques de l'ACB i alguns treballadors que s'encarreguen d'anar desinfectant la pilota cada cop que se'n va lluny. En un moment del partit, fins i tot, un dels operaris passa la pilota a un àrbitre, i ha de ser un altre, el que s'està amb l'esprai tota l'estona, qui ha de dir al col·legiat Peruga que aquella pilota no la pot tocar, que l'hi torni, que l'ha de netejar.
Amb tothom a lloc, comença el partit. Himne del club, presentació i salt inicial. Se sent tot. Els crits dels bases ordenant jugades als seus companys, les protestes dels entrenadors dirigides als col·legiats i les veus d'aquests explicant decisions que han pres. Fets que en els partits normals no arriben, pel brogit que hi ha, ara queden del tot clars. Però cada cistella és com un voler i no poder. Sí que animen les desenes de persones que hi ha a la graderia i la banqueta dels dos equips, però no és el mateix, i els jugadors, tot i que a mesura que passen els minuts s'hi van adaptant, segur que ho noten.
S'acaba el partit i ho plegues tot. No hi ha roda de premsa. Ja sentiràs què han dit a través de YouTube. Desfàs el camí pel circuit inicial, tornes l'acreditació i t'acomiades fins al cap de tres dies. Serà un altre dia de partit. Ja no serà diferent, però sí massa trist.
