La seva no és una de les disciplines atlètiques més valorades a Espanya. Tot i que als especialistes en proves combinades els solen considerar els esportistes més complets, per la diversitat de modalitats que practiquen, no són gaire reconeguts, malgrat la dificultat de combinar la força, el fons, la velocitat, els salts, etc. La manresana Emília del Hoyo, atleta de l'Avinent Manresa, va participar el mes de setembre passat en l'heptatló dels Campionats d'Espanya absoluts, a Madrid. Va classificar-se en un meritori sisè lloc. És molt possible que fos per a Del Hoyo la darrera participació en un campionat de combinades. I és que per diferents motius l'atleta té al cap deixar la pràctica de l'atletisme de competició. Com a màxim, si tots els condicionants acompanyen, es dedicarà a una sola prova, les tanques (60 en pista coberta i 100 a l'aire lliure).

«He perdut la motivació i, a més, em trobo que no hi ha entrenador de combinades a Manresa ni tampoc grup d'entrenament. Vaig demanar una beca d'atleta externa pel CAR, me la van concedir, però em vaig trobar que no tenia com arribar a Sant Cugat, i la vaig descartar. Vaig marxar als 18 anys als Estats Units i ara aquí no m'homologuen el carnet de conduir que em vaig treure allà. La pràctica de les combinades requereix molt temps, moltes hores, i ara em vull dedicar a la meva feina de readaptadora esportiva i entrenadora personal, ja que per fer atletisme no tinc cap suport econòmic. Professionalment confio en un parell de projectes. En tot cas, no tanco la porta a seguir en l'atletisme en actiu en els 100 tanques, però ja veurem si m'animo. De moment, no he deixat d'entrenar-me però prefereixo esperar una mica per decidir-me perquè, si torno, ho vull fer al 100%», ha comentat Emília del Hoyo.

L'atleta manresana té 23 anys i la temporada passada va quedar campiona d'Espanya d'heptatló sub-23, entre altres fites esportives i rècords els darrers anys. Per fer l'heptatló, l'especialista de l'Avinent ha de practicar els 200 llisos, els llançaments de pes i javelina, els 100 tanques, els 800 llisos i els salts de llargada i alçada. Això des de cadet, quan Àngel Garcia, ara finat, va començar a gestionar els seus entrenaments. Del Hoyo va entrar en el món de l'atletisme als 10 anys, captada en els tradicionals cros escolars. Durant uns anys, va compaginar la gimnàstica a l'Egiba i l'atletisme al Club Atlètic Manresa, fins que es va decantar per les pistes atlètiques del Congost.

Quatre anys als Estats Units

Del 2015 al 2019, Emília del Hoyo va estar becada a la Universitat de Sacramento, on va cursar Ciències de l'Exercici, alhora que seguia practicant l'atletisme, defensant la seva universitat en els diferents campionats programats. «L'experiència va ser molt bona, tot i que és un canvi brusc. És cert que has de marxar una mica de la teva zona de confort i que els primers anys solen ser durs perquè, almenys en el meu cas, em va costar comunicar-me fins que no vaig dominar l'anglès», ha apuntat Del Hoyo, que afegeix que, «pel que fa a l'atletisme, jo estava acostumada que amb l'Àngel Garcia la relació era pràcticament de pare i filla. Allà als Estats Units els entrenaments no eren personalitzats, eren per a un equip de 20 persones. A més, es va donar el cas que l'entrenador que em va cridar perquè anés allà va marxar just quan jo arribava. El nou tècnic que hi van posar no tenia experiència en combinades, i sobretot el primer any no em vaig sentir gaire a gust, la veritat. Em va costar millorar esportivament perquè els mètodes d'entrenament eren molt diferents dels d'aquí; a més, el 2017 vaig estar lesionada. El quart any, amb un altre entrenador, vaig connectar millor i va ser el curs més profitós, i em vaig acostar a les meves millors marques».

Després de tornar dels Estats Units, Emília del Hoyo va tenir una altra destinació, Anglaterra, per fer-hi un màster de Medicina de l'Esport i d'Esport Aplicat. El confinament per la covid-19 va agafar l'atleta manresana a la Gran Bretanya, però allà «podíem sortir a fer esport i per tant no vaig haver de parar del tot, malgrat no disposar de material per entrenar-me amb unes certes garanties. Malgrat tot, va ser un temps d'incertesa. El mes de juny encara no sabíem si havíem d'entrenar-nos o parar. Al final vaig participar en el Campionat d'Espanya i vaig fer un sisè lloc que per a mi és un bon resultat, tenint en compte que ens vam haver de preparar amb la calor de l'estiu. A més, pràcticament no hi havia hagut competicions i no teníem gaires referències de com podia anar».