No fa fred a Manacor aquest dimecres d'octubre. Però sí molt vent i Rafa Nadal (3 de juny de 1986), 20 títols de Grand Slam, 13 a Roland Garros (París), ha preferit treballar en silenci, a l'amplísima pista 'indoor' que hi ha en la seva luxosa acadèmia, amb els seus tres inseparables entrenadors, a quin més fidel, més amic i més professional: Carlos Moyà, Tomeu Salà i Rafael Maymó.

Els seus cops, ho juro, sonen com el swing de Tiger Woods, cada cop seu (a l'altra banda de la pista hi ha Salà i Moyà tractant, només mirant, de no tenir compassió del campioníssim) és, no només pel seu crit de guerra, pel seu esgarip, com si un caça F-18 sobrevolés el sostre de la pista. Seriosament, estar a prop de Nadal quan colpeja és una de les coses més impressionants del món, és com veure l'enlairament d'un coet de la NASA.

No hi ha barreres, ni temes prohibits, amb Rafa Nadal. ¡Quin plaer! ¡Quina oportunitat! M'ha dit que podem parlar de tot. I com que ell ha parlat tant i tant de tenis, de la seva preparació, de la il·lusió que li feia guanyar, de nou, Roland Garros després de tan sols jugar tres o quatre partits abans i, sobretot, en unes condicions climàtiques i tècniques molt complicades.

Rafa Nadal té el mateix somriure (permanent) que el pilot català Marc Márquez. I, sí, com ell reconeix i salta a la vista, aquest bon rotllo, aquesta bona predisposició a no crear cap conflicte al seu voltant, a intentar portar-se bé amb tothom, salta a la vista. De no ser real, autèntica, tothom li hauria descobert de seguida.