Anjo Valentí ha deixat de ser el president del Club Tennis Manresa després de sis anys de mandat. Ha fet un pas al costat i ha deixat el seu lloc a Pere Massegú, que complirà una segona etapa com a màxim responsable de l'entitat manresana.

Quan comença la seva vinculació al CT Manresa?

Hi ha una anècdota sobre això. I és que constava que era soci des del 1968, quan jo vaig néixer el 1970. Sigui com sigui, tota la vida he tingut un vincle amb aquesta entitat. El meu pare i el meu tiet, Ramon i Ton Valentí, conjuntament amb Joan Manel Augé, van ser els cofundadors del Club Tennis Manresa. Ells practicaven el tennis a la pista que el 1911 es va construir darrere del Casino per als se-nyors. Va arribar un moment que aquell espai es va fer petit i obsolet i el meu pare, que tractava amb pagesos i grangers, va saber d'uns terrenys que hi havia al costat d'on arribava l'aigua de la Sèquia, on actualment hi ha les instal·lacions del club. Als anys setanta no hi havia gaire diversificació del lleure, i nosaltres, de petits, ens passàvem el dia al club mentre els pares jugaven a tennis o feien, senzillament, vida social.

Un espai privilegiat per a unes instal·lacions esportives.

Es tracta de 25.000 metres quadrats que estan pràcticament tots ocupats; tenim els permisos per construir dues noves pistes de pàdel, malgrat que no poden tenir coberta. I encara ens queda un camp annex de 8.000 metres quadrats, actualment dedicat a l'agricultura, que en qualsevol moment pot servir per ampliar l'equipament, segurament amb un gimnàs, amb algun altre reajustament com seria eliminar el frontó, que fa ombra a la piscina... Tenim bona sintonia amb els dos ajuntaments que participen en el consorci del parc de l'Agulla, el de Manresa i el de Sant Fruitós, i estem pendents del pla parcial. En tot cas estem parlant d'uns terrenys rústics i té algunes limitacions. Les vistes són envejables, amb una vegetació exuberant. Quan venen altres clubs a competir a casa nostra tenen enveja sana.

Fa molts anys que són veïns amb el parc de l'Agulla?

És cert. S'ha de tenir en compte que el CT Manresa va ser la segona iniciativa privada a la zona, 600 anys després de la construcció de la Sèquia. Pel 50è aniversari vam convidar com a pregoner el gerent d'Aigües de Manresa, Josep Maria Alabern, i amb aquesta idea el vam convèncer que fes el pregó. Quan l'hi vam proposar ens va dir que ell no havia trepitjat cap pista de tennis. Alabern és molt conegut de la meva família, en especial de la meva mare, Montse Moll, i la meva tieta María José Moll.

El CT Manresa està concebut com un club per anar-hi a fer esport i prou?

Ara s'ha perdut una mica, però al CT Manresa sempre reivindiquem que sigui un club familiar i social, que la gent hi faci vida. En esports com el futbol o el bàsquet, els esportistes s'han d'anar a buscar. Aquí es pot jugar a tennis o a pàdel entre familiars, pares i fills, si cal. Amb Ramon Costa es va fer el restaurant més confortable, tot i que no li va acabar de rutllar. Fa uns mesos el Nico Gutiér-rez se'n va fer càrrec i la llàstima és que s'ha trobat amb els dos confinaments quan estava funcionant prou bé. Parlant de confinament, i de la fidelitat dels nostres socis, la majoria van acceptar, a la primavera, seguir pagant les quotes. Això és un senyal que seguim sent un club social. També és un detall simbòlic de la bona sintonia que, des de fa dos anys, es va decidir que siguin els mateixos socis -en tenim uns 500 majors d'edat- els que passin l'estora per deixar en condicions la pista un cop han acabat de jugar. El CT Manresa està obert a tothom qui vulgui practicar el tennis o el pàdel, o entrar a la piscina, pagant la corresponent entrada.

Com arriba a la junta?

El 2004 entro amb el meu cosí Toni Valentí en una directiva trencadora. Tots érem joves, jugadors del club, i començàvem en aquesta faceta. Substituíem socis més grans. El 2008 va entrar Maurici Algué de president i jo vaig continuar. Va ser el boom del pàdel, de la construcció, de l'obra nova. Jo tinc clar que s'ha de potenciar l'escola de tennis perquè els jugadors han de ser els directius del futur.

I el 2014 entra de president.

Vaig tenir clar que no podíem estirar més el braç que la màniga. Històricament, totes les juntes del CT Manresa han buscat la viabilitat. En el meu cas, el repte va ser el manteniment de la instal·lació. Tenia assumit no poder fer obra nova, i per tant l'objectiu era sociabilitzar més el club. Aquests anys hem tingut una relació estreta amb la Fundació Santa Clara, Ampans, Càritas, la Marató de TV3, s'han programat tornejos contra el càncer, etc. La solidaritat ha estat un repte. També estic molt satisfet del creixement que han fet les estades d'estiu, amb el 90% dels nens i nenes que no són socis del club. Això ens serveix per incrementar els usuaris de les escoles de tennis i de pàdel durant l'any. També estic orgullós de les estades solidàries, que primer vam fer amb la Fundació Santa Clara i ara amb Càritas. Hem vetllat, doncs, per l'esperit solidari. També tenim un acord amb el departament de Justícia perquè qui tingui sancions administratives pugui fer els treballs socials al CT Manresa. Així mateix, hem ampliat el nombre d'activitats com ara el català, les classes dirigides per a aquells que no pugin practicar el tennis o el pàdel. El 2016 també va ser molt emotiu, amb el 50è aniversari i l'organització de les Festes de la Llum, amb un partit de tennis simulant la pista del Casino amb exjugadors com Aguado i Menéndez. També hem deixat com a llegat l'escultura de Jaume Soldevila que recorda aquesta primera pista de tennis a Manresa. Però ara, després de sis anys, he de fer un reset, i el club necessitava un relleu. Potser quan em jubili tornaré..., com ha fet ara Pere Massegú.

A nivell federat, també es van fent tornejos.

Home, en aquest sentit cal destacar la consolidació de l'Open Tous, i també el torneig de veteranes Isa Muro, entre d'altres. Però ara ens trobem que s'estan potenciant més les competicions de pàdel i surten més rendibles, amb més nivell de participació perquè són més reconeguts. Quant a equips de competició, cal destacar el sènior masculí de tennis que el 2016 va quedar campió d'Espanya de Segona Divisió, i el de pàdel que està jugant a la Primera Divisió Catalana amb un bon rendiment. A nivell individual és ressenyable el soci Vicenç Sanchís, campió de Catalunya diversos cops en + de 70 anys i semifinalista estatal. Per no dir també els equips de base, amb molts bons resultats a les competicions catalanes.

Una de les darreres accions del seu mandat: tornar a tancar les pistes per la covid-19.

Ho vaig haver de fer a la primavera i aquesta setmana passada ho vam haver de repetir. És una restricció que acatem, però que no compartim, perquè l'esport és salut, i encara més els nostres que són a l'aire lliure. Més que prohibicions, caldria reforçar el personal sanitari amb rastrejadors, més proves PCR, etc. A nivell personal, aquests mesos han estat emocionalment delicats per la pèrdua de persones emblemàtiques del club com Celestino Evelio Aguado als 97 anys o el primer president, Joan Manel Augé (el seu fill David estava a la junta amb nosaltres). Però també de Miquel Múrcia, un dels nostres entrenadors, que feia un any que havia deixat l'escola, tot i que es mantenia lligat al club en l'equip de veterans i per assessorar dues de les nostre promeses, Marc Monclús i Aina Vaquero. Va ser un impacte molt fort. Vam fer un homenatge amb la vídua i les seves filles; a més, la pista 3, on ell entrenava, porta el seu nom.

Com deixa el club a Pere Massegú, el seu substitut?

Sempre hi ha feina per fer. Coses que tu no veus les poden veure altres. El Pere és un gran coneixedor del club com a expresident i com a responsable els darrers quatre anys del consell d'administració de la societat Indesa.