La Spezia és una ciutat de pas. De caire comercial, disposa d´un port ocupat en part per l´armada italiana i és punt d´arribada de grans creuers turístics que no hi atraquen per gaudir-ne sinó com a base d´operacions. Des d´allà, els visitants es dispersen per visitar les estampes de la Ligúria costanera, la de Cinque Terre, Porto Venere o Lerici, preciosos enclaus al costat de la mar Tirrena.
Futbolísticament, l´Spezia ha quedat sempre a l´ombra de Gènova, la capital de la seva regió, la Ligúria, on es barallen des de fa dècades els dos gegants de la ciutat, el Genoa i la Sampdoria. Però des de l´estiu, l´Spezia sona més que en els seus més de 114 anys d´història. Els Aquilotti (cries d´àliga) van assolir el seu primer ascens a la Serie A en superar un complicat play-off resolt per la millor posició en la fase regular en dues eliminatòries, primer contra el Chievo i després davant del Frosinone. I en aquell equip hi havia un martorellenc que esgotava la seva primera temporada d´aventura fora de Catalunya, el lateral Salva Ferrer.
Després de l´èxit, que la pandèmia no va deixar celebrar del tot, l´equip es va haver de reforçar ràpidament per competir contra els grans d´Itàlia i comptaven amb un Ferrer que, amb 22 anys, es preparava per veure´s les cares contra els Cristiano Ronaldo, Ibrahimovic o Lukaku de torn. Tot va començar anys enrere, a casa. «Havia tornat al Martorell després d´uns anys a l´Espanyol i al Jàbac de Terrassa per estar-hi tranquil i em va voler la Damm. Allà, l´entrenador, Roger Garcia [exjugador del Barça] em va canviar la posició. Va dir que tenia més projecció de lateral que de central, que era el que havia fet tota la vida». El següent salt va ser a la Pobla de Mafumet, el filial del Nàstic de Tarragona, conjunt amb el qual va debutar a Segona Divisió A. «M´hi va fer pujar Antonio Gordillo i em vaig consolidar amb Enrique Martín, molt bon entrenador i persona, molt carismàtic».
Però a nivell grupal les coses no van anar bé. El Nàstic va baixar i ell va activar el seu representant. «Li vaig dir que, ja que havia demostrat que podia jugar en el futbol professional, em busqués un equip, tot i que si m´havia de quedar a Tarragona, a Segona B, ho faria». I va sortir l´Spezia, un conjunt de la Serie B italiana. «Van aparèixer ofertes d´Espanya, però no volien pagar la clàusula de 500.000 euros» que els transalpins van assumir. Explica que «a més, hi havia una part en variables de partits jugats i ascens que, com van acabar passant, van haver de pagar».
L´Spezia al qual va arribar Salva Ferrer l´estiu del 2019 «era un equip amb aspiracions de jugar el play-off d´ascens, que ja havien disputat abans. Aquí, les promocions d´ascens són llargues i complicades. Quan hi vaig arribar, vaig tenir una impressió molt bona de la ciutat i del club i en cap moment no vaig pensar que m´hagués equivocat fent el pas». Rememora que «el novembre ja estava totalment adaptat. Va ser molt important dominar l´italià per a la vida diària. Vaig acabar jugant més de trenta partits, la majoria de titular i m´hi vaig integrar totalment».
Quan tot anava sobre rodes, però, va arribar la pandèmia, que ho va aturar tot. «La vaig passar a Itàlia i va ser difícil. Des de Nadal fins al juny no vaig veure la meva parella i fins al juliol, els meus pares. De tota manera ,i malgrat la duresa, en vaig aprendre molt en cas que ens hagin de confinar de nou». Explica que les autoritats «han dividit el país en tres zones, la vermella, la taronja i la groga. Nosaltres som a la taronja. La majoria de comerços estan tancats i els que obren han d´abaixar la persiana a les sis de la tarda. Cal prendre mesures, tot i que no hi ha toc de queda».
Vincenzo Italiano, el mister
Una bona part de la culpa de la bona integració a l´equip va ser de l´entrenador, Vincenzo Italiano, un excentrecampista que va destacar com a jugador al Verona i que ara implementa un joc dels de moda al país, de pressió i atac, com el de les noves sensacions de la lliga, l´Atalanta o el Sassuolo.
Ferrer explica que «n´he après molt, d´ell, sobretot en les incorporacions a l´atac. És exigent i sempre t´aporta consignes de com vol que juguis. Itàlia té la fama de ser un país de joc defensiu, però cada cop més està canviant i fins i tot a la Serie B se succeeixen partits amb molts gols».
El debut a la Serie A va arribar després de l´aturada per la pandèmia i de l´ascens. «No vam tenir temps entre el final d´una temporada i l´inici de l´altra, però estem plantant cara a gairebé tots els equips. Hem perdut contra els que podíem perdre, com la Juventus, el Milan o el Sassuolo, hem superat els del nostre nivell i hem arrencat punts difícils, com davant de l´Atalanta». Ara, l´Spezia és catorzè, amb dues victòries i tres derrotes en nou partits, i ha superat el Bolonya a la Coppa. Ferrer se sent «important, tot i que no sigui titular sempre jugo molt. Estem demostrant que podem moure´ns per la Serie A amb garanties». Això provoca que, de moment, no es plantegi canvis. «Tinc aquest any i dos més de contracte i estic agraït a Itàlia perquè m´ha mostrat una faceta del meu futbol que no coneixia. Sempre estàs obert a tornar a casa, però ara mateix aquí em trobo en una situació que fa molt poc temps era impensable».
