Divendres passat es van complir 9 anys d'un dels partits més recordats de l'era Guardiola. Davant del Santos de Neymar, a la final del Mundial de clubs celebrada a Yokohama (Japó), el Barça va golejar amb una tàctica que es va batejar com un 3-7-0. Un dibuix tàctic insòlit que va despistar el conjunt brasiler entrenat per Muricy Ramalho: on són els davanters es van preguntar aficionats i periodistes? Hi fossin o no hi fossin, els gols van caure un rera l'altre i els catalans van aixecar el títol amb un 4-0 inapelable.

Gairebé una dècada després, la pissarra continua essent motiu de debat, però la culerada té mil fronts oberts i la imperiosa necessitat de saber cap on va tot plegat després que el 2-8 de Lisboa contra el Bayern de Munic enterrés definitivament el Barça més llorejat de la història. Amb Koeman al capdavant, l'equip necessita trobar respostes, i les eleccions del 24 de gener no sembla que siguin el remei a tots els mals.

A què juga el Barça?

Aquell dia a Yokohama, amb Piqué, Puyol i Abidal al darrera, el Barça va sortir amb set migcampistes o jugadors que van actuar com a si ho fossin: Xavi, Busquets, Cesc, Iniesta, Alves, Thiago i Messi. Davant d'un joc de posició tan elaborat com el que va practicar l'esquadra blau-grana, el Santos només va poder mirar i aplaudir. I el líder d'aquella plantilla va acabar formant part de la plantilla un any i mig després.

Koeman va plantejar des del primer dia jugar amb un doble pivot -a triar entre De Jong, Pjanic i Busquets-, tres interiors i un punta, un dibuix, el 4-2-3-1, gens habitual al Barça (però amb el que Espanya va guanyar el Mundial amb Busquets i Xabi Alonso). De la pressió dels davanters i la capacitat defensiva dels interiors depèn que el mig del camp no es desfaci com un castell de cartes. Però l'estructura s'ha revelat insuficient, motiu pel qual darrerament Koeman ha intentat el 4-3-3 sobre el camp, tampoc sense massa èxit, val a dir.

El partit de Torí (0-2 contra la Juventus) i la primera part contra la Reial Societat (victòria per 2-1) són els millors moments que ha deparat un bloc en el que la pressió alta és una il·lusió que dura una estona i a vegades ni tant sols existeix. I una de les qüestions a debat és el rol de Frenkie De Jong, un migcampista que va enamorar amb la samarreta de l'Ajax i que al Barça encara no ha exhibit totes les seves virtuts.

Amb un migcentre defensiu al seu costat, De Jong és revela com un conductor de joc de primer ordre. Cavalcant, regatejant i superant línees és quan s'ha vist el millor nivell del blau-grana: partint per davant de la defensa, se li obre el camp com un ventall ple de possibilitats, però des que va arribar no sempre ha tingut l'oportunitat d'actuar així.

I òbviament no és només de De Jong que depèn la millora del Barça. Coutinho s'està revelant inoperant, Griezmann sembla que no brillarà fins que marxi Messi (i qui sap qui dels dos se n'anirà abans), l'equip necessita un golejador com l'aire que respira, Dembelé es lesiona més que juga i quan ho fa mai saps si sortirà cara o creu. Més enrera, Pjanic no té continuïtat tot i la fluidesa que dóna al joc. Busquets, camí dels 33 anys, i amb una dècada de treball infatigable, ja no arriba a tot arreu. Amb aquest panorama, una defensa que muta contínuament per les lesions, i on Alba, camí dels 32, és més notícia per les assistències que per la consistència guardant la seva zona, no dóna a l'abast quan el rival decideix que ha arribat l'hora de buscar-li les pesigolles a Ter Stegen.

I Messi?

D'aquí a deu dies, Messi podrà negociar amb qui vulgui perquè el seu contracte venç el proper 30 de juny i es desconeix si continuar al Barça figura entre les seves opcions. Però la pregunta és: necessita l'equip que l'argentí continuï? És encara el millor futbolista del planeta o la seva decadència és inassumible per un bloc en reconstrucció? Messi, que farà 34 anys l'estiu vinent, ja no és explosiu, defensa poc o gens i té tendència a envair espais que no li pertoquen al camp. Però ningú veu el futbol com ell, ni filtra les assistències impossibles que filtra ell. I s'entén amb Ansu i Pedri. El dilema sembla irresoluble.