A l'esport també li va tocar. El coronavirus, com va fer amb la resta de sectors, va frenar en sec l'activitat i es va veure obligat a reinventar-se. Nou mesos després, encara busca solucions per viure no pas després sinó durant la crisi. Un fet sense precedents, l'ajornament dels Jocs Olímpics, il·lustra el calibre del cop encaixat per l'esport aquest 2020. Però la cada cop major certesa que se celebraran a Tokio al juliol demostra que l'esport ha aguantat el pols.

El 24 de març, Thomas Bach, president del COI, va despenjar el telèfon i va mantenir una llarga conversació amb l'aleshores primer ministre japonès, Shinzo Abe, en la que ambdós van acordar ajornar els Jocs. «És un desafiament sense precedents», va dir Bach sobre la covid-19. Onze mil esportistes van haver de revisar els seus plans d'un dia per l'altre.

En aquell moment, ja s'havien suspès les competicions a la Xina, inclòs el preolímpic de bàsquet i els mundials d'atletisme en pista coberta, a més de la J-League al Japó, les grans proves ciclistes, les sèries mundials de triatló, el mundial de motociclisme, el d'automobilisme, els circuits de tennis i de golf, les competicions de tot tipus a Itàlia, Espanya i gairebé tota Europa, la NBA, la Copa Libertadores i l'Eurocopa de futbol. La resta de les competicions va anar caient, en el millor dels casos, ajornades; en el pitjor, cancel·lades, mentre les xifres de contagiats i morts creixien. Les societats es van anar confinant.

El Tour de França i l'Obert Britànic de golf van ser les últimes competicions que es van resistir fins l'abril a alterar les seves dates. Finalment, la ronda francesa va assumir el trasllat de juny a setembre. El British, per la seva part, va cancel·lar definitivament l'edició del 2020, el mateix que el torneig de tennis de Wilbledon.

El confinament va igualar l'esportista professional amb l'aficionat, i tots es van posar a fer gimnàstica als balcons, estiraments a la cuina, el corró a la saleta i esquats al garatge. Les vendes de material esportiu casolà es van disparar. Les xarxes es van omplir de reptes impossibles: Semenya va guanyar Cristiano en una competició d'abdominals, Duplantis va desafiar Lavillenie a saltar amb la perxa al jardí de casa, Biles ens va ensenyar que és possible treure's els pantalons fent el pi.

L'esport va mostrar la seva cara més solidària. Campions olímpics com l'espanyol Craviotto, l'argentina Pareto o la canadenca Wickenheiser van exhibir el seu rol de servidors públics; com a policies, sanitaris, conductors d'ambulàncies, cuidadors. Futbolistes com Koke i Canales van trucar als socis més veterans dels seus clubs per fer-los companyia. Rashford va oblibar Boris Johnson a estendre els cupons de menjar gratuït durant l'estiu als escolars de les famílies més desfavorides. Centenars d'esportistes van patir la covid-19, la majoria sense conseqüències greus. Djokovic, Xavi, Marta, Verdasco, Simeone, Ricky, Halep, Gaviria, Durant, Luis Suárez, ... fins i tot Albert de Mònaco.

Les competicions es van començar a reprendre al juliol en condicions insòlites: entrenaments en grups reduïts, sense públic, amb proves mèdiques periòdiques, sense dutxes al vestidor.

Excepte la lliga francesa de futbol, que es va donar per acabada tal i com estava en el moment del confinament, i l'Eurolliga de bàsquet, que va deixar el títol desert, els esports professionals van elaborar nous calendaris per decidir els campions. La bombolla de la NBA a Florida i la fase final de la Lliga de Campions de futbol a Lisboa van ser dos exemples d'adaptació a les circumstàncies. Les eliminatòries sud-americanes per al mundial de futbol es van traslladar del març a la tardor.

Econòmicament, la pandèmia va ser una llosa de dimensions incalculables. Ajornar dels Jocs suposa un sobrecost d'uns 2.700 milions de dòlars, sobre un pressupost de 12.969 que puja a 15.400. La factura de la bombolla de la NBA va ascendir a 180 milions.

Els clubs de la lliga espanyola de futbol, en veure minvats els seus ingressos, entre altres motius, per la falta de públic, van haver de reduir el cost de les seves plantilles en un 18 %, un percentatge que, en el cas del Barça, puja al 43 %. Cadenes de gimnasos i clubs esportius de tot el món parlen de tancaments irremeiables o de pèrdues insostenibles. La plena recuperació no s'espera fins abans del segon semestre de 2021.

Les federacions acaben l'any fent els calendaris de la propera temporada i confiades en l'efectivitat de la vacunació. Tenen feina: el 43 % dels 11.092 esportistes que seran als Jocs encara s'han de guanyar la classificació. Els primers mesos del 2021 seran decisius per comprovar si el camí que porta a Tòquio queda lliure.