El bàsquet de competició havia de tornar a Catalunya aquest gener, però la situació de la pandèmia i les noves restriccions han provocat un nou ajornament, el tercer. El president de l'organisme, Ferran Aril, es mostra molt crític amb les decisions del govern català i avisa de les repercussions que aquesta paràlisi, que no es dona en d'altres indrets d'Espanya, tindrà en el nostre bàsquet.

Els han sorprès les noves restriccions del govern o ja les temien?

La paraula més, que sorprès, és que ens tenim menystinguts. No sé si el món de l'esport és diferent dels altres. Ens sentim com els dolents de la pel·lícula. D'altres activitats de la societat com la cultura tenen tolerància i nosaltres suportem limitacions totals. Hem fet tot el que se'ns ha dit. Ningú no pot dir que no hem complert els protocols i totes les normes. Hem seguit les instruccions amb l'assessorament de la Secretaria de l'Esport. En diferents reunions amb gent del govern, he demanat que ens diguessin que si calia fer res més o tirar per una altra banda, que ho faríem o ho intentaríem. Si no hi pot haver públic, que no n'hi hagi, però almenys que es pugui jugar.

Quins són els principals cavalls de batalla?

Han imposat el toc de queda. La majoria dels nostres clubs, un 97%, són amateurs. La gent s'entrena quan acaba de treballar. Si han de ser a casa de les deu, és impossible que es puguin preparar. Vam demanar allargar-ho i, per justificar-ho, presentar la llicència. Després, que els caps de setmana es poguessin aprofitar les instal·lacions per entrenar-se. Ens han dit que no. Ja hem endarrerit les competicions tres vegades i hem canviat els calendaris. Arriba un punt que sembla que ens toregin. Entenc que la situació és complicada, però la meva pregunta és si només ho és per a l'esport.

Bé, hi ha d'altres sectors de la societat que també estan patint molt...

Sí, com la restauració, però on hi pot haver massificació de gent, com en teatres o cinemes, també són llocs tancats. Nosaltres no demanem que ens deixin omplir els pavellons, sinó que ens permetin competir els deu jugadors per equip, vint persones, o com a mínim que ens deixin entrenar. Si no, l'esport s'està morint en aquest país.

Després de les reunions que han mantingut amb el govern, quines condicions epidemiològiques els diuen que cal que hi hagi per poder jugar?

No tenim resposta. Ens diuen que la mobilitat els fa molta por. Vam plantejar fer competicions per proximitat, per comarca i, en llocs grans, per ciutats. Però no hem tingut resposta. I tampoc no puc entendre que se'ns convoqui quan les decisions ja estan preses. Dilluns vam tenir una reunió amb el vicepresident Aragonès, la consellera Budó i el responsable de Salut Pública Argimon. Ens van explicar els acords del matí. M'hauria agradat que la reunió hagués estat dos dies abans perquè haguéssim pogut aportar les nostres opinions. És una política de fets consumats.

O sigui, és a títol informatiu?

Sí, em diuen a la tarda el que ja he llegit al matí. I ara la gent ja n'està tipa. Potser jo m'he passat de prudent i gens ofensiu, però ara l'esport està tocat de mort.

Els fa mal que en moltes comunitats s'estigui competint i aquí no?

I tant, és un greuge comparatiu, ja que tots els equips de Copa que poden pujar a EBA o els preferents que poden anar al Campionat d'Espanya queden penjats. Perdem opcions d'ascens. No en pujarà cap!

Cap altra comunitat està en el mateix cas que Catalunya?

Som els que estem pitjor juntament amb els d'Euskadi. A Madrid, van fer unes proves el desembre i aquesta setmana comença tot. A València juguen des del setembre, sense cap problema. A Andalusia i a Galícia també. Tothom ha començat menys nosaltres. Vam esperar als col·legis per si hi havia cap enrenou i no n'hi ha hagut tant com per haver de tancar. Per això és tan difícil d'entendre, perquè de l'esport només hi ha hagut el 0,28% de contagiats del total.

Vostès han fet propostes per generalitzar els testos d'antígens a tots els nivells?

Els hem demanat què calia fer. Ens van marcar un protocol que s'ha seguit perquè la Generalitat el va aprovar a l'octubre i perquè el van establir ells, no nosaltres.

Té la sensació que improvisen, en les seves decisions?

Totalment, però llavors em pregunto si hi ha algun aspecte científic que desconeixem que digui que segons en quines activitats hi pot haver gent i en l'esport no. I més enllà encara, per què, per exemple, es pot fer esquí i no es pot jugar a futbol?

Fent d'advocat del diable li diria que en el futbol hi ha contacte i en l'esquí, no.

Sí, però aleshores què passa amb la massificació de gent fent cues per agafar els forfets? Hi ha incongruències. Entendria que diguessin que tothom a casa tancat perquè la situació és greu, però que uns sí i uns altres no crea greuges. Cal tenir en compte que fa deu mesos que no competim i, sent molt optimismes, ens n'anem a final de gener perquè bé cal deixar quinze dies per als entrenaments, si no, hi haurà molts lesionats.

Vista la situació, la pregunta final seria si es plantegen que no hi hagi bàsquet aquesta temporada?

Sí, ens obliguen a plantejar-nos-ho, perquè per organitzar una competició, per curta que sigui, necessites tres o quatre mesos. Solem acabar el 30 de juny i no ens posarem a competir en plenes vacances quan el setembre ja comença la nova temporada. Contemplem escenaris amb competicions amb sistema de bombolla, agafar vuit equips i tots en un cap de setmana... solucions per classificar equips per a competicions estatals, alguna cosa hem de fer. A més, hi aniran amb inferioritat al costat de clubs de llocs on han estat competint tot l'any. Al govern, ningú no entén com funciona l'esport. I després tenim els recursos econòmics.

Com els afecta, aquest problema?

Els clubs, si no poden entrenar-se, ni competir, no poden cobrar quotes i llavors no poden pagar els seus entrenadors, ni a la federació. Estem en fallida tècnica. Nosaltres no hem cobrat les fitxes i només hem facturat la mutualitat esportiva perquè la llei hi obliga.

També hi ha un altre grup que depèn de vostès, com els àrbitres i els auxiliars de taula...

Tota aquesta gent no pot fer res, i el personal de la federació, que està en ERTO des de fa molts mesos. Tot va lligat. Fa onze mesos que no generem ingressos i és tot una roda.

Han calculat, els diners que han perdut?

En el temps que ha estat parada, la federació ha deixat d'ingressar uns dos milions i mig d'euros. Encara no hem comptat des del gener cap en davant. I no compto els 600.000 euros d'ajuts que van rebre els clubs de la temporada passada, a càrrec dels mesos en què no es va jugar, procedents d'una subvenció que aquest any no tindrem perquè no s'ha competit. I jo parlo de bàsquet, però totes les federacions estan igual.

Enmig també hi va haver un problema amb els clubs d'EBA sobre qui pagava els testos que s'havien de fer per competir, una situació en què vostès feien de mediadors entre federació espanyola i aquestes entitats. Està resolt?

Aquesta era una situació que no t'esperes quan apuntes el club a les competicions i aquests es van trobar amb una despesa afegida. L'espanyola, a través del Consell Superior d'Esports, exigeix uns testos. Primer eren molt cars, després es va aconseguir que fossin més barats però els clubs no els podien pagar. Per això es van ampliar els grups, perquè hi hagués menys partits i poder rebaixar la despesa dels testos i de desplaçaments. A més, fer una lliga llarga podia provocar que no hi hagués dates lliures en cas d'ajornats. La federació espanyola va pagar les proves les tres primeres jornades i després es va passar als testos d'antígens amb la rebaixa de preu. Es va buscar una fórmula per sortir del pas. No és la millor, però és la menys dolenta.

Tenen esperança en les proves ràpides, tant per poder jugar, com perquè el públic pugui tornar als pavellons?

Ara només hi ha la declaració de responsabilitat. Tampoc no crec que hi hagi les condicions necessàries per poder-ho fer, ja que cal un metge i fins i tot no sé si hi hauria prou testos, i prou gent per poder-ho fer. Hi ha molts desconnexió entre Salut, esports i tot.

Una de les poques parts positives de tot això és que hi ha més unió entre les federacions per aconseguir els seus objectius?

Sí. Futbol i bàsquet, que entre tots dos tenim el nombre més important de llicències, hem mantingut reunions amb tothom, però no n'hem tret res de positiu.

De cara als anys post-covid, en què repercutirà tota aquesta situació, en el bàsquet català?

Perdrem llicències, perquè si la gent està un any sense jugar n'hi haurà que s'esborrarà, es dedicarà a una altra cosa o jugarà amb les maquines. Si a la gent jove li treus l'esport, a casa no s'estaran. Diuen que l'esport és salut, potser ens ho hem de plantejar tots. I també passarà amb els altres esports, perquè hi haurà gent que es desconnectarà i perdrà la il·lusió.

I com afectarà la competitivitat dels clubs i de les seleccions autonòmiques catalanes?

En bàsquet sempre hem estat capdavanters i si no podem competir, perdrem el lideratge a tots els nivells. Al rànquing de la federació espanyola som els primers. Si no pots competir més, això s'acaba.