Quan el TDK Manresa va guanyar la Copa del Rei del 1996, Rafa Martínez estava a una setmana justa de fer catorze anys i jugava a l'equip del Paidos de Sant Fruitós de la mà del seu descobridor, Jaume Ambròs. Futboler com era, i com és, pot ser que no donés tanta importància a la victòria d'aquell equip com a un bon triomf del seu Betis, afició heretada del seu tiet Rafael. Però de mica en mica es va anar enganxant al joc i ara mateix, tres dies abans de fer 39 anys, és un ídol per a l'afició del Nou Congost.

Ho és per gestos com el d'ahir. Un cop acabat el partit que el Baxi va guanyar per 85-84 contra l'UCAM, va ser l'únic que es va quedar damunt de la pista i va cridar els seus companys perquè s'acostessin a la grada de lateral, on hi havia un trofeu i una sèrie de personalitats importants. Alguns dels triomfadors de Múrcia, el febrer del 1996, també van veure el seu equip triomfar contra l'equip d'aquella ciutat, i en un altre final igualat, 25 anys i tres dies després. I mereixien el reconeixement del món actual, el que representen els jugadors que ara s'encarreguen de passejar el nom de la ciutat i del club lluny de casa nostra.

Acte impossible

La llàstima és que totes aquelles personalitats no van poder rebre ahir el suport unànime d'una afició exiliada del Nou Congost des del 7 de març de l'any passat. Justament en un partit contra el Betis va ser l'últim dia en què van entrar i, per això, el Bàsquet Manresa no va poder fer cap mena d'acte a la pista. La Copa va sortir del seu fosc refugi del museu i va lluir com si fos un abonat més damunt d'un dels seients. Al seu voltant, els jugadors Rafa Vega, Roger Esteller, Jordi Singla i Valentí Holgado; els tècnics Salva Maldonado i Xavier Rodríguez; el delegat Fernando Peñarrubia i els directius Benjamí Garcia i Valentí Junyent. L'estampa no era gaire encisadora. Les distàncies socials provocaven que haguessin de girar-se en posicions no naturals per comentar les accions del partit. Això sí, aprofitaven qualsevol aturada, abans o després de l'enfrontament o en els descansos, per arraulir-se i recordar temps passats, en unes reunions en què també assistia el president actual del club, Josep Sàez.

Segurament, en el seu món de fa un quart de segle, seria impensable que un equip com el TDK pogués prescindir alegrement de dos estrangers. Ahir, la norma dels jugadors de quota i les baixes de Dani Pérez i Guillem Jou van provocar que els lituans Martynas Sajus i Deividas Dulkys haguessin de mirar el partit des de darrere d'una cistella sense estar ni sancionats, ni lesionats. El 1996, ni els hauria passat pel cap que Linton Townes, Harper Williams o Tellis Frank haguessin de descansar per motius burocràtics. En el seu món de jugadors tampoc no existien els partits de dues hores i deu minuts (si no tenien mil pròrrogues o anaves a jugar a un pavelló grec), ni l'instant replay, ni tantes faltes en atac per moltes simulacions fora de to. Tampoc no es jugava amb quatre períodes, ni tots els partits eren televisats, malgrat que quan ho eren, no calia pagar per mirar-los.

Això sí, el gest d'un dels seus, de Rafa Martínez, una autèntica connexió entre els dos mons gràcies a la seva extensa i magnífica carrera, representa una baula més en una cadena que segueix creixent, en una història que, com s'ha vist aquesta setmana, tira endavant buscant victòries com la d'ahir per homenatjar un brillant passat.