Ha estat la notícia humana del bàsquet en els darrers dies. Charles Thomas, dues vegades màxim anotador de la Primera Divisió espanyola a finals dels 60 i exjugador del Barça, ha aparegut en una residència a la localitat d'Amarillo, a Texas. Quan des de feia dècades se'l donava per mort en un tiroteig relacionat amb les drogues, un dia Thomas va decidir trucar al seu excompany blaugrana Norman Carmichael per informar-lo que estava viu després de ser un rodamon al carrer i de ser acollit pels serveis socials.

Thomas, genial però també anàrquic, va estar cinc anys al Barça. Una greu lesió de genoll i la seva vida cada vegada més desordenada el van acabar fent fora del Palau Blaugrana i va acabar aterrant el 1975 al Congost, amb una espècie de cessió. Al Bages, Charles Thomas va tenir una estada efímera (9 partits) i tampoc no va acabar la temporada. Va exhibir alguna espurna de la seva classe però el genoll ja no li permetia aquell espectacular llançament en suspensió ni, molt menys, poder menjar-se l'anella com feia abans. I les seves rareses anaven en augment. Joan Martínez, el base que era l'ànima d'aquell Manresa La Casera, explicava que Thomas pujava a entrenar-se des de Barcelona amb la maleta a punt per si havia de marxar d'urgència a l'estranger. Tenia por que li robessin i també estava inquiet per la situació política, eren les últimes setmanes de vida del dictador Francisco Franco. Martínez també relatava que en algunes sessions reptava l'estrella de l'equip Ed Johnson, amb uns cara a cara dignes de veure per la qualitat d'ambdós.

Aquells dos segons finals

Thomas va estar pocs mesos a Manresa però va tenir temps per entrar en la història del club. El 26 d'octubre del 1975 el totpoderós Reial Madrid visitava el Congost. Era el campió de 14 de les últimes 15 lligues, dominador amb els nacionalitzats Luyk i Brabender, i hi afegia noms mítics com els de Corbalán, Cabrera, Vicente Ramos Rullán o Walter Szczerbiak. Al Vell Congost, amb el públic picant les tanques de fusta al crit de «Resa, Resa!» i un equip ben acoblat dirigit per Martínez, el Madrid acostumava a patir però sempre guanyava. Se l'havia derrotat una vegada en la Copa del Generalísimo per 71-70, però mai a la lliga. Fins aquell migdia.

El partit va ser un constant frec a frec i el Manresa va saber eixugar un desavantatge d'onze punts. Es va arribar al darrer minut amb empat (78-78) i possessió dels bagencs. Aleshores es podia escollir llançar o treure de banda als darrers minuts i, llest com era, Antoni Serra va decidir per dues vegades refusar anar a la línia. Fins que, a manca de dos segons, la falta va ser sobre Thomas. I el recordo amb les cames obertes mirant a cistella, genolleres aparatoses, els peus ben plantats, seriós i amb el seu bigotet característic. Mentre tothom resava, ell amb fredor exquisida, sense saltar, va posar dues vegades a dins la piloteta. Tot just va fer 4 punts (per 34 de Johnson) però va ser qui ell qui va fer explotar d'una joia mai vista aquell pavelló. Tanta n'hi havia que amb el meu germà vam entrar al minúscul vestidor del Manresa per felicitar els jugadors, amb tota naturalitat. Per cert que per a un nen com jo l'impacte de comprovar les dimensions del membre viril d'Ed Johnson quan es va treure la tovallola va superar el de l'esclatant victòria que va sorprendre tot Espanya. Poques setmanes després, Thomas desapareixia de Manresa i, aquesta vegada sí, acabaria amb les seves maletes als Estats Units.