Els 1.500 metres són la prova reina del mig fons atlètic. Per ser-ne un especialista cal combinar el talent i les facultats físiques amb un bon esperit tàctic. Les competicions d'aquesta distància, de tres voltes i tres quarts a la pista de 400 metres a l'aire lliure, representen un parany darrere de l'altre dels quals els competidors n'han de sortir triomfadors. És una lluita contra els rivals, que fan anar colzes i tanquen la trajectòria, i contra un mateix, quan cal calcular com distribuir les forces. D'això segur que ens en faria un màster l'entrenador manresà Joan Lleonart, que aquests dies ha estat nominat com a millor tècnic estatal de l'any, o per la seva deixeble, la fantàstica migfondista banyolina Esther Guerrero. Ahir, el Baxi va afrontar els seus particulars 1.500, en aquest cas partits a la màxima categoria, i va estar a punt d'endur-se'ls contra un adversari que, fent l'analogia, podria ser kenyà, etíop o marroquí.

Les llebres

En una cursa com aquesta, sobretot en els mítings de la Diamond League, sempre hi sol haver llebres. Són els corredors que marquen el ritme. Al Manresa li va costar acostumar-se a no tenir la seva, un Dani Pérez lesionat per a tot el curs. El Madrid, en canvi, en tenia una de grans dimensions. El gegant Tavares va obrir el camí perquè els primers metres de la cursa del Congost fossin d'un ritme que intentava castigar el rival i deixar-lo enrere només començar. D'aquí el 2-12 de l'inici. Però en aquest tipus de proves, sobretot si s'està cansat, tot se sol posar a lloc.

I el Madrid, segurament pensant més en les cites d'Eurolliga de la setmana que ve, no estava fresc. El Baxi ho va aprofitar per anar-se situant bé, agafant el bon camí i marcant el seu propi ritme. Aquest va venir impulsat per la defensa. En la segona volta al perímetre, el segon quart, fins i tot es va arribar a situar a davant i es va col·locar entre el carrer 1 i el 2 per evitar que l'avancessin. Però el contrari és dur, va tornar a posar Tavares a pista i, quan es van marcar dues voltes per acabar, manava per pocs metres de distància respecte d'un competidor que li plantava cara.

Resistint les estrebades

La tercera volta del Madrid en cada partit solia ser transcendental fa uns anys. Allà intentava imposar un ritme que descavalqués els adversaris per permetre-li un últim gir triomfant. Ahir també ho va provar i es va arribar a escapar de dotze punts en l'electrònic (35-47, després d'un bàsquet d'Alocén). Però encara faltava molt per a la meta, uns 500 o 600 metres, i el líder de l'ACB va pensar que seria millor conservar forces.

I allà va trobar un Baxi que, com l'esmentada Guerrero, no es dona mai per vençut. Va prémer l'acceleradora al toc de la campana i es va posar a només quatre punts. El Madrid va defensar la seva posició i provocava que, quan arribaven els revolts, els manresans haguessin d'atacar per l'exterior i així fer més metres. Però van trobar-s'hi bé, amb alguns triples que els van deixar arribar amb possibilitats a la recta de meta. Allà es va declarar l'esprint. Janning va poder fer la passa guanyadora, però es va desplomar a terra en el darrer instant. La photo finish, interpretada de manera sui generis pels col·legiats, va marcar que la camiseta blanca era la primera de creuar la línia i frustrava la celebració. Felicitats al club pels 1.500 (partits) i a l'equip per l'esforç, tot i la derrota.