Meritxell Soler (Sant Joan de Vilatorrada, 1992) va firmar una gran actuació en el Campionat d'Espanya Absolut d'Atletisme fa unes setmanes. Soler va quedar tercera als 10.000 metres llisos i va superar en 47 segons el rècord del Club Atlètic Manresa, que ostentava Meritxell Calduch feia més de 20 anys. A més, va millorar el seu registre personal en 69 segons.

Tercera d'Espanya en els 10.000 metres llisos. És la millor actuació de la seva carrera?

Sí, si més no és el millor resultat que he obtingut. Havia fet podis a nivell júnior o de promesa però a nivell absolut no n'havia aconseguit mai cap.

Que suposa aconseguir-ho trencant un rècord d'una històrica del club, com Meritxell Calduch, que era vigent des de feia més de 20 anys?

Quan jo començava hi havia la Txell com a referent. Era la que obtenia els rècords, els millors resultats... i per a mi superar la seva marca em semblava impossible, però al final he vist que sí, que és possible, tot i que no m'imaginava que fos per tants segons.

Quan va començar a practicar atletisme s'esperava arribar a aquest nivell?

Mai de la vida. He anat fent mica a mica i han arribat els resultats. Mai m'havia posat un objectiu concret, simplement ha anat sortint tot bé.

I ara?. Fins on creu que pot arribar?

Crec que no m'he d'obsessionar amb el què puc arribar a fer. Sí que és veritat que tinc l'objectiu de fer el salt a la marató però no em vull capficar. Si veig que cada any vaig millorant ja em posaré objectius més ambiciosos. Fer alguna internacionalitat també m'agradaria.

Així, a curt termini, quins seria l'objectiu?

Tinc pendent un 5.000 que s'ha de fer el maig a Andújar, on m'agradaria baixar encara més la meva marca, arribar als 16 minuts i pocs segons. També m'agradaria molt fer una mitja marató però estic buscant quina podria fer.

Com va néixer el seu interès per l'atletisme?

Va ser als 15 o 16 anys i de casualitat. Un conegut, que la seva filla feia atletisme, em va dir de provar-ho. El primer dia no vaig aguantar ni 15 minuts corrents però, a poc a poc, el meu entrenador, el Joan Lleonart, va veure que hi posava molt interès. Amb el temps vaig anar aguantant més, fent més entrenaments i fins aquí. Mai hagués imaginat que acabaria corrent.

Quina importància té en Joan Lleonart en la seva trajectòria?

Un 100%. Suposo que va veure alguna cosa en mi, segurament l'interès que hi posava perquè condicions físiques encara no en tenia. Quan algú no aguanta ni 15 minuts hi has de posar molta paciència. Si no hi hagués estat per ell segur que ara no estaria aquí.

Va tenir l'oportunitat d'anar als Estats Units. Com va sorgir?

Ara hi va molta gent però al principi no hi anava gairebé ningú. Una companya que havia de viatjar l'any a sobre m'ho va comentar i em va semblar interessant. Vaig tenir la sort d'anar a raure a una universitat que participava en la segona divisió, on el nivell era alt però que et permetia tenir l'oportunitat de classificar-te per als nacionals i et donava molt joc.

És molt diferent el món de l'atletisme si el comparem amb el d'aquí?

No, és diferent el món universitari, però el de l'atletisme és molt similar. Sí que vaig incorporar aspectes que aquí no feia aquí com les tirades llargues del diumenge o doblar els entrenaments.

I la manera de viure l'esport? Perquè allà sembla que de tot fan un espectacle.

Sí, es viu diferent. Per exemple, jo estava a Dakota del Sud i si competíem a 600 km, totes les famílies, els amics, gent de la universitat, tothom t'anava a veure per molt que haguessin de fer hores i hores en cotxe o avió. A més, també és molt familiar. Aquí potser no hi ha tanta afició o no és tan espectacular com allà.

Ara queda lluny però com va viure els primers mesos de confinament, sense poder entrenar?

Com que vaig veure que serien més de dues setmanes de tancament em vaig preparar i vaig comprar una cinta per córrer. Igualment a casa tenim una bicicleta estàtica i una el·líptica a més d'un mini gimnàs amb peses, cintes... Vaig poder entrenar tot i que es va fer molt pesat.

I el primer dia que va poder sortir a córrer al carrer?

El primer dia vaig tenir una sensació molt estranya. Com si flotés. Corrent em sentia com marejada.

Quina és la clau de l'èxit per triomfar, sobretot en les curses de resistència?

Jo crec que els anys d'entrenament i la constància. És com una escala en què es va progressant. També he de dir que he tingut la sort de no lesionar-me.

Què li sembla la renovació de la pista del Congost? Era necessària?

La veritat és que sí. La pista era molt dura, no s'hi podia córrer i ho necessitàvem. En els últims mesos els claus ja no es clavaven a la pista. A més també comportava que no s'hi poguessin fer competicions.