La temporada 1998-99 el TDK Manresa va jugar l’Eurolliga de la FIBA. En aquella edició, que acabaria guanyant el Zalgiris a Munic, no hi jugava el Barça, que havia quedat quart a l’ACB en una època en què només tres equips de la lliga espanyola disputaven la màxima competició. Encara existia la Copa Saporta, hereva de l’antiga Recopa, i la Copa Korac, una mena de Copa de la UEFA del bàsquet que aquell any, precisament, van guanyar els blaugrana contra l’Estudiantes. Aquesta distribució seguia mèrits esportius derivats de les competicions estatals. Un any després, l’estiu del 2000, tot va esclatar.

Perquè el procés que vivim, o que podem viure, actualment amb el futbol ja l’ha patit el bàsquet. Els clubs van decidir que volien gestionar ells els diners, i no que ho fes la federació internacional, i van crear la ULEB (Unió de Lligues Europees de Bàsquet). D’aquí va sorgir l’Eurolliga. I també la guerra amb el poder vigent.

La FIBA, que fins llavors havia tingut tot el poder, no es va voler quedar amb els braços plegats. Se li havien escapat transatlàntics del continent. En aquella escissió va perdre els equips espanyols, els italians i els grecs, com a principals instigadors del motí. No cal dir que, tal com vol fer ara la UEFA, van ser expulsats del bàsquet europeu regulat. Però alguns es van quedar.

Així, com si fossin els actuals Bayern o PSG, la majoria dels russos, encapçalats pel CSKA, els turcs, com l’Efes o l’Ülker, el mític Maccabi i algun altre il·lustre, com el Partizan o l’Split, successor de la Jugoplastika, no es van atrevir a fer el pas. La temporada 2000-2001, per tant, va tenir dos campions d’Europa: la Kinder de Bolonya, en guanyar la final del play-off al Tau, en la part fugida, i el Maccabi, vencedor de la final a quatre de París d’un invent anomenat Suprolliga, en els obedients.

Tres anys i pau tensa

La força de la nascuda ULEB, però, era massa gran i els clubs poderosos que no havien fet el pas van veure que allà hi havia el futur econòmic. La temporada 2001-02, l’Eurolliga va sortir com a vencedora de la batalla i el fruit del seu triomf va ser el naixement d’una mena de segona divisió, la Copa ULEB, actual Eurocup. La FIBA havia quedat molt debilitada i només organitzava tornejos de seleccions. Va arribar a crear campionats com la Champions Cup, en què els representants espanyols van ser l’Ourense i l’Unelco Tenerife, que aleshores jugaven a la LEB. El 2004, la federació va acceptar la derrota i va reconèixer la ULEB. Tot i així, va anar mantenint tornejos de nivell inferior a l’Eurolliga o a l’Eurocup. Així, el Joventut i l’Akasvayu Girona van guanyar la FIBA Eurocup, un torneig que va durar fins al 2008. Va arribar una època de tranquil·litat, en què cada organisme va anar a la seva, fins que el 2015, amb tres lustres de retard, van arribar les rèpliques del gran sisme del 2000.

Així, la Federació Internacional va intentar recuperar el control dels clubs amenaçant d’expulsar els díscols de competicions com ara l’Eurobasket de seleccions del 2017. Va crear les finestres FIBA, convocatòries per als combinats estatals a mitja temporada, àmpliament criticades per les franquícies. També la Champions de clubs i algunes lligues domèstiques, com ara la italiana, excepte l’Olimpia de Milà, la v an seguir. A l’ACB, només l’Iberostar Tenerife, acabat de tornar a la Lliga Endesa, hi va fer cap. La FIBA oferia premis econòmics per guanyar el títol i els equips de segon nivell s’hi veien atrets. Els poderosos, en canvi, apostaven per l’Eurolliga i l’Eurocup, on hi havia la màxima competitivitat.

Guerra freda

L’ECA, l’empresa que gestiona l’Eurolliga, va començar a atorgar llicències a llarg termini per fidelitzar clubs i que no haguessin de pagar un mal any a la competició estatal. Això va fer que el principal torneig cada cop es tanqués més. El segon terratrèmol, menys traumàtic que el primer, va deixar un mapa en què la majoria de clubs es mantenen fidels a una competició i no passen a l’altra, tot i que la FIBA, com ha succeït les darreres setmanes amb l’Unicaja o el Partizan, i abans amb la Virtus Bolonya, intenta guanyar terreny. En la seva croada sembla que cada cop té menys miraments i pot haver entrat en el terreny de les invitacions, a costa del mèrit esportiu. Som en una guerra freda que ja veurem com acaba.