Era una festa de l’aigua i aquesta hi havia de ser present. Això sí, es va apartar en el moment en què un dels esportistes que l’ha dominada més vivia el seu gran instant. Després d’uns minuts en què una curta pluja es va voler unir a la festa, Manel Estiarte i Duocastella (1961), l’esportista manresà més internacional i, possiblement, el millor waterpolista de la història, va descórrer la cortina que amagava el seu nom i els dos cognoms. L’acompanyaven l’alcalde de Manresa, Marc Aloy, i la consellera de la Presidència, la santpedorenca Laura Vilagrà, en el mateix replà, i a les escales que donen al carrer Viladordis tot d’amics, excompanys, promotors del bateig i personalitats com la nova secretària d’Esports de la Generalitat, Anna Caula, o el seu amic i entrenador del Manchester City, Pep Guardiola.

Felicitant les jugadores dels Estats Units

Un procés de molts mesos

El bateig de les piscines amb el nom de Manel Estiarte és un procés que alguns dels presents van recordar que feia tres anys que durava i que té noms i cognoms: Gaspar i Elisabet Ventura i Jordi Serracanta. En connivència amb l’actual Club Natació Minorisa, i ben aviat novament Club Natació Manresa, es van iniciar els passos que requerien el canvi de normativa per poder posar el nom d’una persona viva a un equipament municipal; després, es va iniciar una campanya, a la qual es van sumar entitats del teixit civil i social de Manresa i de la resta de Catalunya, per donar suport a la iniciativa. Finalment, calia que el ple municipal hi donés carta blanca. I ho va fer el desembre passat, amb el vot unànime de tot el consistori.

Pep Guardiola, Cristina Serra i Manel Estiarte, a la graderia

Amb aquest consens absolut, calia trobar una data per fer l’acte oficial, i la pandèmia i les obligacions professionals de tothom van provocar que hagi calgut esperar-se mig any. Fins ahir, que es van donar una sèrie de casualitats que van jugar a favor de l’empresa. D’una banda, que Manel Estiarte hagués acabat la temporada a Manchester, on treballa al costat de Pep Guardiola al City, i pogués emprendre el viatge; de l’altra, que s’emmarqués en els actes del centenari de la Federació Catalana de Natació i es pogués acompanyar d’un partit de waterpolo de luxe, el que va enfrontar les seleccions de Catalunya i dels Estats Units. Les jugadores són al CAR de Sant Cugat, preparant els Jocs Olímpics. L’enfrontament va poder servir de preparació. Finalment, un moment de canvi en el club, que ha variat l’escut i que aviat recuperarà la seva denominació, unit al relaxament de les condicions que requereixen la lluita contra una pandèmia que encara no s’ha acabat.

Estiarte, durant el parlament, amb Bertran, Vilagrà, Aloy, Massegú i Gomariz

No només d’una persona

En el seu parlament, Manel Estiarte es va mostrar «content, feliç i emocionat. Gràcies a tots en nom de la meva família. El més important de la vida són els orígens, i els meus són aquí». Va començar a enumerar «el meu pare, aquell home seriós que havia estat també president del club; sobretot la meva mare. Aquella dona patidora i sense la qual res no hauria estat possible. Per això m’agrada que hi hagi els dos cognoms, Estiarte i Duocastella; també el meu germà, el meu referent, la persona que més admiro. I la Rosa, la meva germana i qui trobo més a faltar del món».

Caula (a dalt), en el seu primer acte

Va recordar que «aquí he estat molt feliç. Hi he passat els millors anys de la meva vida, m’hi vaig fer millor persona i aquest reconeixement és extensiu a tots els que n’heu format part».

Estiarte saluda les jugadores catalanes

Tornada a casa

La màxima autoritat de l’acte d’ahir era la consellera Vilagrà, que va admetre que «no hauria pogut ser més feliç que estant avui aquí. Tal com Santpedor és el meu poble, Manresa és la meva ciutat i la Federació de Natació és la meva. Recordo quan veníem aquí els caps de setmana a nedar, quan la piscina no era aquesta sinó la del globus i en sortíem molt de pressa perquè hi feia molt fred».

Respecte de l’homenatjat, «en Manel no només ha sigut el millor de la història d’aquest esport, sinó també ho ha estat a l’hora de formar equip. En aquella selecció hi havia personalitats molt diverses i ell els va saber aglutinar per treure el millor de tots ells. És un exemple d’esportista». També va recordar el cognom Duocastella de la seva mare, «una dona que, com la meva, no sabia nedar però que volia que els seus fills n’aprenguessin» i va acabar amb un «Manresa s’estima el Manel i el Manel també s’estima Manresa».

Abans, l’alcalde de la ciutat, Marc Aloy, havia destacat que farà «noranta anys de la inauguració de les piscines en un govern municipal, una instal·lació aleshores gratuïta que va permetre promocionar l’esport en aquella època», a part de glossar la figura de l’homenatjat. També va parlar la presidenta del club, Montserrat Gomariz, que va recordar a Estiarte que les piscines «són i sempre han sigut casa teva». El president de la federació, Enric Bertran, va fer un repàs dels mèrits de l’exjugador i també del club i va recordar la importància del partit que es jugaria a continuació. Havia inaugurat el torn de parlaments el regidor d’Esports, Toni Massegú, que va agrair a tots els grups municipals haver votat a favor d’aquesta iniciativa.