L’última gran aturada d’Aleix Dalmau

Després de 22 temporades d’intensa vinculació amb el món del futbol sala i de jugar-ne 14 a cavall de la segona i la tercera categories estatals, Aleix Dalmau ha pres la decisió de retirar-se, de penjar els guants. I ho fa amb el bagatge d’un ascens a la Divisió de Plata, l’actual Segona Divisió; d’assolir dos títols de lliga a l’ara anomenada Segona Divisió B i de jugar quatre fases d’ascens, a més de proclamar-se campió d’Espanya de seleccions autonòmiques sub-18 (temporada 2004-05) i campió de Catalunya universitari (temporada 2019-20), entre altres consecucions.

«Hi ha diversos factors que m’inciten a retirar-me. Actualment resideixo a Castellar del Vallès; treballo al barceloní AITES. Centre d’Estudis, i a final de setembre o començament d’octubre seré pare per primera vegada. La Segona B és una categoria exigent. A més de les tres sessions d’entrenament setmanals, és necessari sortir a córrer els altres dies per estar en plenes condicions físiques. En el futur immediat, no podré mantenir aquest nivell de dedicació i jo, quan començo una lliga, en vull ser el futur campió. Per tant, crec que ara és el moment adequat per penjar els guants, oimés quan em sento en plenitud de condicions», exposa el porter manresà, de 34 anys.

Així doncs, els aficionats del Manresa FS ja no tornaran a gaudir de les aturades d’aquest porter «de caràcter, intuïtiu, hàbil en l’u contra u, amb capacitat d’anticipació, ràpid en la presa de decisions i, sobretot, valent», que amb la seva agilitat i flexibilitat feia xalar el públic amb la seva acció preferida: «Ser capaç d’arribar a refusar o blocar la rematada d’un oponent que ha rebut una passada al segon pal a boca de canó». Un porter que amb 20 anys figurava entre els cinc millors de l’Estat, que va estar a punt d’accedir al professionalisme i que es retira com el segon jugador que més vegades ha defensat la samarreta del primer equip del Manresa FS (300), només superat pel seu company José Antonio Calvo Josan, que ho ha fet en 305 ocasions. Ambdós han superat aquest últim exercici la marca de Joan Gamisans (295).

La dèria de la porteria

«Sempre he volgut ser porter. Recordo que, de ben petit, ja imitava les estirades pròpies dels porters al terrat de casa», rememora Aleix Dalmau. El manresà es va incorporar amb només 6 anys al futbol base del CE Manresa en una època en la qual el futbol 7 tot just començava a implantar-se i, per tant, va jugar sempre a futbol 11. «El benjamí A del Manresa era una autèntica selecció comarcal i recordo partits en què ni tan sols vaig tocar la pilota», revela. De la mà de Toni Guerrero, la generació d’Aleix Dalmau va segellar el primer ascens de l’aleví del club a Preferent (temporada 1997-98).

El pas del futbol al futbol sala

Només un any després, el manresà va decidir canviar d’esport. «El primer any d’infantil em sentia incòmode jugant a futbol. Corria la brama que era un porter amb potencial i aptituds, però massa baixet per a aquest esport, i l’entitat va fitxar Marc Antoni Rodríguez per jugar a l’infantil A. Suposo que cada persona ha de trobar el seu esport, aquell on pot demostrar tot el seu potencial, i el meu havia de ser el futbol sala», reflexiona el manresà.

La temporada 1999-2000 el Manresa FS va crear una formació infantil que seria la gènesi del seu actual i reconegut planter. «Vam perdre el primer amistós a Esparreguera per 10 a 0, però jo m’ho vaig passar bé, tot i encaixar una golejada d’escàndol». Aquell curs esportiu i els tres següents, Aleix Dalmau va desenvolupar «una autèntica fal·lera pel futbol sala». No endebades, sent cadet de segon any ja va començar a entrenar -se amb el primer equip, a petició de Víctor Acosta. «Juan Carlos Jáuregui, el meu entrenador a les etapes infantil i cadet, em va ensenyar a estimar aquest esport, mentre que als aprenentatges de Víctor Acosta li dec tot el que he aconseguit», rebla Aleix Dalmau.

Tres cursos a la Divisió de Plata

El manresà es va incorporar definitivament al primer equip de l’aleshores Arqué Manresa FS amb només 16 anys, just després de l’ascens a Divisió de Plata, la segona categoria estatal, i hi va debutar el dissabte 27 de setembre del 2003, a la segona jornada de lliga, a la pista del Butagaz Andorra, a causa de l’exclusió de Rubén Riesco. «Vaig jugar els últims minuts i Fran Amorós em va marcar diversos gols de doble penal, però en vaig aturar dos o tres».

L’exercici següent, el porter manresà va donar un salt qualitatiu. «Va ser la meva millor temporada a la Divisió de Plata», sentencia. Tot i que l’abril del 2006 es va consumar el descens de categoria de l’Arqué Manresa FS, Aleix Dalmau va continuar tres exercicis més a l’entitat, fins que la possibilitat de lluitar per l’ascens a la Divisió de Plata el va incitar a fitxar per l’AE Centelles. Va jugar tres cursos amb l’equip osonenc, amb el qual es va proclamar campió del grup 5è de Primera Nacional A (temporada 2009-10), a més de disputar dues fases d’ascens. David Antoine López (Futsal Athletic Vilatorrada) el va ajudar a recuperar la passió pel futbol sala després d’una traumàtica experiència al Cover Premià. Les últimes cinc temporades, Aleix Dalmau ha tornat a ser un baluard a la porteria del Manresa Futbol Sala.