Una tria cada vegada més difícil

És evident que l’Eurolliga queda massa lluny. Els millors equips, i els més rics, del continent són presents a la màxima competició. Però la feina de formiga de la FIBA durant els últims temps consisteix a anar minant el poder de l’ECA (l’ens que regeix l’Eurolliga) arrabassant clubs a la seva segona competició, l’Eurocup, i fent la Champions més atractiva. I aquesta situació està fent dubtar més d’una franquícia que, fins ara, s’havia mostrat fidel a l’altra competició.

L’Unicaja com a símptoma

Fa un parell de setmanes l’Unicaja sorprenia tothom anunciant que descartava tres anys de llicència assegurada a l’Eurocup per passar a disputar la Lliga de Campions. És cert que les greus dificultats econòmiques dels malaguenys han estat a l’arrel d’aquesta decisió traumàtica per a una afició acostumada a veure els millors equips del continent desfilar pel Martín Carpena. Però els diners són, precisament, un dels arguments de la FIBA per captar més clients.

Així, guanyar la Champions suposa un premi d’un milió d’euros, gens menyspreables per a ningú, i encara més en aquest temps. És cert que simplement disputar la fase regular no treu de pobre els clubs. En aquest sentit, participar a l’Eurocup, només jugar-la, és més lucratiu (200.000 euros contra 40.000). La raó és que el nou format de la primera, amb dos grups de deu equips, garanteix una lligueta de 18 jornades assegurades, amb el que suposa de presència als mitjans i retransmissions televisives. Quedar eliminat a la ronda inicial de la Champions, en canvi, només assegura jugar sis vegades, el triple menys.

En canvi, a mesura que es van passant rondes els premis del torneig de la FIBA milloren i, d’aquesta manera, el campió s’endú un guardó superior econòmicament. De tota manera, l’Eurocup es guarda un comodí. Els dos primers classificats del torneig de l’ECA donen lloc segur per a la propera Eurolliga, on sí que es reparteixen sucosos dividends i que suposa l’obsessió de molts dels clubs europeus.

Nivell cada cop més semblant

Un altre dels motius que impulsaven moltes formacions a preferir l’Eurocup els últims anys era el potencial dels seus equips. Representaven el graó immediatament inferior a l’Eurolliga i, per tant, als espectadors els il·lusionava més omplir els pavellons. Però això va canviant.

Si mirem el gràfic del centre de la pàgina, veiem una estadística curiosa i que pot costar de llegir, És el nivell dels participants. Reflecteix la posició mitjana a la lliga anterior dels diferents clubs. Com més baixa és la xifra, més gran és el potencial, ja que és millor un equip que ha quedat en el lloc 2 que un altre que ho ha fet en el 6, per posar un exemple. Així, en el total dels 24 equips que ja són a la fase regular de la Champions, la seva posició a la lliga és la 4,95 mentre que en els vint de l’Eurocup és la 5,3. A l’ACB, la suma de les posicions del València, el Joventut, el Gran Canària i l’Andorra encara és millor (més baixa) a les del Lenovo Tenerife, el Burgos, el Baxi i l’Unicaja. Però això no passa en cap dels altres països principals excepte a Rússia, tot i que la comparació en aquest país no és gaire il·lustrativa ja que només aporta un conjunt a cadascun dels dos tornejos.

D’aquesta manera, a part d’alguns campions de lligues menors, la Champions atrau els segons de França i Grècia (el Dijon que ahir va perdre la final contra l’Asvel, i el Lavrio) i el tercer de Turquia (Karsiyaka), França (Estrasburg), Itàlia (Brindisi) o Alemanya (Ludwigsburg el qual, a més, va ser el primer de la lliga regular, davant de l’Alba i el Bayern). El torneig, a més, és el favorit a països com Israel, que no aporta ningú a l’Eurocup, Turquia, que només hi ha enviat el sisè i el novè classificats, i França (el cinquè i el sisè). Finalment, la Champions també argumenta la més gran facilitat de jugar-la enfront d’una Eurocup que, amb les llicències, cada cop és més tancada.