La vista és el sentit del qual més ens fiem, però a l’Ager Solabarrieta no li va gens malament quan, amb una carrabina d’aire comprimit a les mans, fa una diana rere l’altra deixant-se guiar per allò que escolten les seves orelles. El tirador d’Ondarroa és invident i, malgrat tot, això no li és un obstacle per situar-se a deu metres de l’objectiu i disparar amb encert, tal com va demostrar dissabte al Club Tir Precisió Manresa.

La Maite ultima els preparatius del sensor a la diana | OSCAR BAYONA

La pregunta del milió es resol explicant que la mira de l’arma incorpora un làser que impacta a la superfície de la diana i emet un so que es va fent més agut com més a prop del centre apunta. És a dir, un sensor retorna el feix de llum en forma de so al tirador, que porta uns auriculars (sense fils, per evitar hackejos) i sap que, quan el xiulet fa un canvi, té la bala assenyalant directament a la màxima puntuació. Encastar el projectil on toca ja és, a partir d’aquest punt, una qüestió de nervis d’acer, postura corporal, concentració, precisió i, com tot a la vida, un polsim de sort.

La mira incorpora un làser imprescindible per al tirador | OSCAR BAYONA

«Em vaig començar a aficionar al tir el 2005, i dos anys després ja competia a l’estatal», explica el basc, que no anirà Tòquio perquè la seva modalitat encara no és paralímpica però té la il·lusió posada en París 2024. L’any vinent, de moment, toca viatjar a Noruega, on es farà l’europeu el març, i als Emirats Àrabs, que acolliran el Mundial el novembre.

Fa dos anys, en una prova de la Copa del Món a Croàcia, va aconseguir una segona posició en la modalitat de peu i va batre el récord del món d’una prova classificatòria de 60 tirs, amb 610,7 punts. «El màxim que pots fer en cada diana és un 10,9», aclareix, i contextualitza el resultat explicant que «cada participant fa 60 trets durant una hora i quart si el blanc és electrònic, i una hora i mitja si és de paper. Després, els millors competeixen en les finals, que es disputen per eliminació».

La indispensable Maite

La guia de l’Ager –es pronuncia diferent al poble de Catalunya del mateix nom, com si en català diguéssim Aguer, matisa– és la Maite Badiola, la seva companya de vida i la persona que l’acompanya amunt i avall. «Durant les competicions, podem fer indicacions al tirador, posant-li la mà a l’espatlla, al braç..., per fer-li saber la puntuació que ha fet, però no li podem dir res», explica Badiola. Un particular llenguatge de signes que complementa un conjunt de rituals que converteix cada actuació en un repte per al sistema nerviós de l’esportista.

Abans d’estar en condicions de disparar, Solabarrieta es posa un vestit de pantaló i jaqueta de lona i cuir que «fa de musculatura», explica Luciano Porta, armer i tirador professional, vinculat al club manresà, que està ajudant el basc a millorar les seves condicions. «El vestit evita lesions i dona estabilitat», afegeix, tot indicant que el tirador carrega durant una hora i mitja una arma de sis quilos.

«Ens entrenem mirant vídeos a YouTube», assegura Badiola per donar a entendre que els cal ajuda per millorar la tècnica: «L’Ager entrena sis dies a la setmana, quatre en la modalitat de peu i dos en la d’estirat, però sovint ens preguntem si ho estem fent bé». Arreu de l’Estat hi una trentena de llicències, sobretot a Andalusia, i tan poc gruix impedeix fer gaires competicions. Per això, participen en proves de vidents en què l’única diferència «és la mira».

Entre la carrabina i la mira, el cost de l’arsenal que fa servir Solabarrieta s’enfila als 5.500 euros. I aquí cal sumar-hi altres tecnologies, que poden pujar fàcilment 1.500 euros més.

«Quan comences, aquest esport és 80% de tècnica i 20% de cap, després es giren els percentatges», anota Solabarrieta, que després de passar el cap de setmana a Manresa té clar que hi tornarà per continuar millorant.