Rafa Martínez: «Tinc una vida extra, com als videojocs»

Content per la renovació, ha anat com vostè volia?

Sí, la meva motivació era jugar a casa. Al final s’ha fet un gran any, m’he trobat molt bé, he gaudit molt i soc feliç aquí. Poder jugar-hi és un gran regal.

No s’ha fet pública fins a mig juliol, quan ja havia esgotat el contracte anterior. Vol dir que la renovació ha costat?

Jo estava tranquil. El tema de renovacions i entrenadors és el que és i els estius solen ser llargs. No em preocupava què podia passar. Si el club i l’entrenador em volien, endavant, si no, ja hauria pensat què calia fer.

El club li va dir aviat que el volia?

Tinc molt bona relació amb el Pedro i en vam estar parlant durant l’any, però no sabíem si ell seguia o no. Jo em trobava bé i havíem fet un gran treball, per tant no tenia angoixa, ni dubtes, sobre què fer. Quan et queda poc temps per acabar la carrera no pots pensar més enllà del dia a dia i és el que he fet durant la temporada.

En quin moment va decidir que volia seguir un altre any jugant a bàsquet?

A final de temporada. L’any anterior havia estat molt difícil [a Bilbao] pel tema de la lesió al genoll. Per estar bé necessites temps per recuperar-te, i jo soc veterà i de temps no en tinc gaire. Va ser complicat pel que fa a la recuperació. Després, a la bombolla de València em vaig sentir bé i per això vaig pensar de venir a jugar a casa. Aquí no he tingut cap problema físic. El genoll ha respost, toco fusta, i m’ho he passat molt bé. A principi del 2021, el gener, potser no ho tenia tan clar però m’anava trobant cada cop millor, i a final de temporada vaig decidir que volia seguir un altre any i així ho vaig dir al club.

A més, per a vostè deu ser una motivació poder jugar amb públic al pavelló i no haver-ho de fer a porta tancada com aquests mesos.

Sí. La meva motivació era jugar a Manresa, però espero que tot canviï i que recuperem aquella vida que falta durant els partits sense gent. Poder jugar davant del públic, la família i els amics és un extra.

Haver de jugar a Europa pot ser més cansat o a vostè ja li agrada?

A mi m’agrada. Estic acostumat a jugar dues competicions durant molts anys. Jugar més sempre és millor i fer-ho a Europa amb el Manresa és una cosa que no havia pogut viure mai. També és una motivació per al públic i per a nosaltres.

Com veu la configuració de la nova plantilla, en què sembla que tots els jugadors nacionals es queden i marxen els estrangers?

El nostre mercat és el que és. És difícil quedar-se amb jugadors de fora que han vingut i han fet un bon any. Tenim una base de gent d’aquí, començant pel cos tècnic, que provoca que la feina sigui millor. És complicat trobar jugadors que es quedin dos o tres anys al mateix lloc. Si juguen bé es revaloren i han de mirar per ells mateixos.

Tot i que hi hagi canvis, però, es buscaran jugadors que segueixin la seva filosofia de joc, suposo.

Sí. Passejant per Manresa la gent em deia que aquesta temporada ha gaudit molt amb l’equip. Això vol dir que tenim una manera de jugar impulsada per l’entrenador i l’aficionat, que és el més important per a nosaltres, s’hi sent identificat. Nosaltres hem gaudit moltíssim, érem un vestidor de persones humils i amb ganes de fer les coses bé, i suposo que buscaran el mateix.

I com ho porta, això de jugar amb 40 anys?

Coi, no m’ho recordis, tio! No ho havia previst, però ara tinc una vida extra, com als videojocs. És un premi. No pensava que passaria quan amb 36 anys vaig haver d’afrontar l’operació. Podré explicar als meus fills que vaig jugar fins als 40 anys.

La Paula[la filla gran, 4 anys] ja deu adonar-se, que té un pare famós i de tot el que l’envolta...

Sí, se n’adona, veu que em tracten de manera diferent perquè la gent em para i em parla. Se’n va assabentant de tot, però de mica en mica.