Núria Vilarrubla estava predestinada a participar en uns Jocs Olímpics. Va néixer a la Seu d’Urgell l’any en què la ciutat va ser olímpica, el 1992, en concret el 9 de març. La seva trajectòria, plena d’èxits en europeus i en Copes del Món, ha estat llarga, però la seva especialitat, la canoa, no era olímpica fins a Tòquio i, a més, hi ha hagut un any de pròrroga. Vilarrubla va arribar al Japó a principi de mes i ara, al costat de la resta de l’equip estatal, s’hi entrena esperant el seu debut, el 28 de juliol, al canal olímpic de Kasai.

On sou del Japó i com estan anant aquestes setmanes al país, des que hi vau arribar?

Ja som a Tòquio, però és cert que els primers quatre dies vam fer una estada en una ciutat del nord, Oshu. És una zona rural que ens permetia fer l’aclimatació al canvi d’horari i al temps que fa aquí. Tot i que encara hi estàvem en format bombolla, vam poder tenir més contacte amb la natura per mantenir-nos actius durant els primers dies. Després ja ens vam traslladar aquí a Tòquio. Des del dia 8 ens hem estat entrenant al canal i avui (diumenge 18) hem acabat el període d’entrenaments organitzat per l’ICF (Federació internacional). Tot està molt bé i ja estem habituats al canvi d’horari, al clima i a la situació.

Han hagut de passar quarantenes o protocols gaire empipadors des que van arribar al Japó?

Doncs sí, els protocols són força estrictes. Ja abans de venir havíem de passar dues PCR negatives. Quan arribes aquí et fan un test de saliva que t’analitzen al moment. Fins que surt negatiu, no pots passar al control següent. Però ens hi hem habituat i hem mantingut sempre una actitud oberta i receptiva. També hem hagut de superar una situació de quarantena esportiva. Tots els participants d’eslàlom som en un hotel. Passem testos cada matí. Només podem sortir de les habitació per als esmorzars o sopars o per anar als entrenaments. Hi anem amb autobús, ens hi quedem per fer-hi una o dues sessions i també hi dinem. Hi ha unes pautes a seguir molt estrictes perquè tinguem el mínim contacte possible amb gent externa a la bombolla, però hem de ser conscients que cal que causem el mínim impacte possible en la població japonesa perquè siguin uns Jocs tan respectuosos com es pugui amb la situació que hi ha.

Quin ambient hi ha al país en general, tant pel que fa als Jocs com per la pandèmia?

Hem tingut molt poc contacte amb gent d’aquí. Només amb els voluntaris i els treballadors dels Jocs que ens guien. Directament no percebem una sensació de por o de rebuig cap als esportistes, tot i que sabem que hi ha un debat al respecte que és comprensible tenint en compte la situació mundial. Ens trobem en una bombolla. Aquest dilluns, 19, ja fem el canvi cap a la vila olímpica. Potser llavors podrem tenir més percepció de tot el que ens envolta. De tota manera, amb la gent amb la qual tractem sí que notem que té il·lusió, i la pena és que no hi pugui haver públic, però ha de ser així.

Com han anat els primers entrenaments al canal olímpic?

Hi hem estat molt bé, i hi hem invertit tantes hores com el cos ens ha deixat. Tot ha funcionat molt bé, hem pogut remar molt i encara ens queden dies d’entrenament fins que el dia 23 ja es tanca el canal per fer-hi una demostració el 24. Contents del que hem fet fins ara i amb ganes d’aprofitar els últims dies per acabar d’emmagatzemar sensacions i afrontar la competició.

El canal s’adapta a les seves característiques o no se sap mai?

M’agrada aquest canal i m’hi sento molt a gust. Des de l’últim cop que vam ser aquí, en els preolímpics, hi ha hagut canvis per millorar-lo. Ara és més navegable, agradable i hi corre més l’aigua. Tot i això, en eslàlom es marca un circuit i ens hi fan una demostració, però nosaltres no el provem prèviament. És un esport en què en cada mànega comences de zero i no es pot dir mai que un canal et sigui més favorable que un altre.

Quan estiguin a la vila olímpica, pensen que es podran relacionar amb altres esportistes o la situació fa aconsellable blindar-se una mica.

Allà coincidirem amb la gent representant del Comitè Olímpic Espanyol, però és evident que la nostra actitud ha de ser de força distància. En els menjadors i espais comuns sempre hi ha separació perquè estiguis aïllat i menjant individualment. Segur que podrem tenir més interacció amb gent d’altres disciplines i països, però hem de mantenir els peus de plom per seguir fent vida de bombolla.

Què n’opina que a les competicions no hi hagi públic i com pot influir en la seva prova?

És una pena per a la gent d’aquí que no puguin viure els Jocs de més a prop i sentir-se’ls seus, però entenc perfectament que s’hagi pres aquesta decisió. Cal assumir els mínims riscos possibles i que hi hagi la mínima possibilitat de contagi amb la seva població. Pel que fa a la nostra competició, implicarà que seguirem veient les grades buides, però també fa temps que ja competim sense públic i l’eslàlom tampoc no és un esport habitualment de grans masses. Jo no he estat mai en uns Jocs, però crec que el fet que no hi hagi públic no ha de ser un factor que em pugui afectar gaire. Potser ho hauria fet més si n’hi hagués hagut, no ho sabrem mai. Em sap més greu per a la gent d’aquí, perquè són uns Jocs molt ben organitzats i planificats, amb tot molt preparat, i és una pena que no ho puguin gaudir amb la seva gent.

Com arriba de forma als Jocs després d’aquesta temporada? Amb confiança, concentrada, nerviosa...?

Em sento bé físicament, mental i emocional, preparada i amb ganes que arribi la competició i poder participar en totes les mànegues dels Jocs.

Es planteja un objectiu quant a posició, o seria contraproduent fer-ho?

El meu principal objectiu és poder estar en totes les mànegues i donar la meva millor versió dins l’aigua, remar i lluitar al màxim. Per tant, no estic pensant en un resultat i en una posició, que és circumstancial, i més en eslàlom, que no depèn del que hagis fet, ni de la teva forma física. Estic intentant trobar la meva navegació aquests dies i em centro en això.

Durant els dies previs prefereix aïllar-se o es mostra receptiva als missatges de la seva gent, des de la Seu? Quin ambient hi percep, tant al club com a la ciutat?

El canvi horari ajuda a mantenir-te aïllada, però evidentment fins que comenci la competició m’agrada tenir contacte amb la família i els amics i comentar-los com van els dies aquí. Tinc ganes que la gent pugui seguir els Jocs i gaudir-los, ni que només sigui des de casa. Tot i estar lluny sento l’energia de la gent que em segueix i em dona suport.

Afronta els Jocs com el final d’un camí o un pas més en la seva trajectòria? És la competició més important, per a vostè?

Doncs totes dues coses. És part del meu camí d’arribar fins aquí. Estic contenta d’haver-hi pogut arribar. També és un final d’un cicle que hem traçat durant molts anys, un cicle olímpic però també de quan vaig començar a remar en canoa. Però no és un punt final. És una part més del meu camí, però també un objectiu traçat des de fa molts anys. És un moment important, sobretot perquè en el nostre esport és la cita màxima, però tampoc no vull restar importància a la resta del camí fet fins ara. No és res que eclipsi tota la resta del que he fet per arribar fins aquí.