«L’objectiu a Tòquio és arribar a les semifinals dels 1.500 metres»

Es noten ja els nervis?

Una mica sí, però no pel fet d’anar als Jocs a competir sinó per tots els controls que hem d’anar passant. El dia 9 de juliol vaig fer l’última cursa a Mònaco i aleshores ja vaig tenir clar que la següent parada era a Tòquio, no hi havia res més entremig. Divendres volem cap al Japó i un cop a l’avió ja em relaxaré.

Fa unes setmanes va revalidar a Getafe el títol de campiona estatal dels 1.500 metres, i va declarar que sempre té un plan A, un plan B i si cal el C. Com planificarà les curses a Tòquio?

Aquesta vegada no tinc res planificat. A l’estatal, coneixes les rivals i, com que volia guanyar, sabia què havia de fer en cada cas, segons com anés la final. Tenia totes les estratègies controlades. A Tòquio, l’objectiu és superar la primera ronda i arribar a les semifinals.

I d’aquí a la final?

Jo estic en un bon moment, però en una semifinal hi ha diferents factors que influeixen, com les rivals que et toquen, el ritme de la cursa, la fatiga, qui agafa la responsabilitat de tirar, ... fins i tot l’atzar. Quan hi sigui, ja veuré quina estratègia faré servir.

En la darrera cita de la Diamond League prèvia als Jocs, que es va celebrar a Mònaco, va fer la segona millor marca de la seva vida, amb 4.02.53, a només 12 centèsimes del seu rècord, assolit cinc dies abans a Estocolm (4.02.41). No obstant això, va manifestar que no estava del tot satisfeta. Per què?

És cert que vaig fer gairebé la mateixa marca que Estocolm, però les sensacions que em van quedar és que hauria pogut esgarrapar una mica més. Vaig pecar de no ser més llançada i anar amb les de davant, perquè no sempre tens l’oportunitat de ser en una cursa tan ràpida.

De fet, la keniana Faith Kipyegon va guanyar amb 3.51.07, la 4a millor marca de tots els temps, i Sifan Hassan, que també té menys de 3.52 (3.51.95), va ser segona amb 3.53.60.

El problema és que no hi va haver un grup entremig i l’opció que hi havia era llençar-se i a veure què passava. En altres curses, hi ha les atletes en fila i et pots agafar a un grupet de corredores de 4 minuts.

La temporada 2020 va ser estranya i pràcticament es va encavalcar amb la present. Com ho va gestionar?

Em vaig adaptar molt bé a la situació, anava molt al dia a dia. Per sort, en l’atletisme no tot són els Jocs Olímpics, a l’hivern hi havia uns Europeus en pista coberta que em feien molta il·lusió. L’atletisme retroalimenta els seus esportistes i la meva postura era la d’anar fent allò que tocava en cada moment.

A més, l’atletisme ha estat dels esports que millor han sabut recuperar l’activitat després del primer embat de la pandèmia.

La federació espanyola va reactivar les competicions l’any passat i, encara que sense públic, fent testos, i amb molt esforç, es va poder reprendre l’activitat.

Esmentava els europeus en pista coberta que es van fer el març a Torun (Polònia), on va quedar quarta als 1.500 m. No pujar al podi la va disgustar molt?

Si hagués aconseguit una medalla, m’hi hauria conformat. Però jo anava a guanyar. Vaig fer la meva tàctica, però no va poder ser i vaig quedar tocada. Encara ara hi penso perquè estava en bona forma. Però vaig passar pàgina, vaig continuar competint, ... sempre hi ha una competició nova per continuar corrent.

Tornem als Jocs. No es veu a la final, doncs?

És molt difícil. Hi entren dotze atletes, i n’hi ha moltes que han baixat de 4 minuts. La prova dels 1.500 metres té molt nivell. És que la Kipyiegon i la Hassan tenen més de 10 segons menys que jo de marca personal! És qüestió d’arribar a les semifinals i, un cop allí, veure quina és la situació.

Quin és el seu pronòstic per la medalla d’or? Semblava que Hassan era intractable, però, a Mònaco, Kipyegon li va fer una repassada.

No sé, no ho tinc clar. Hassan diu que vol fer 1.500, 5.000 i 10.000 m. Veurem finalment què corre. I la Kipyiegon sembla que està molt en forma, i defensarà el títol que va aconseguir a Rio. Després de ser mare, ha tornat molt forta.

Dona alguna opció a atletes com Genzebe Dibaba, plusmarquista mundial, Laura Muir, Elinor Purrier i Gudaf Tsegay, per citar alguns dels noms capdavanters del migfons mundial?

Hi ha molt nivell, són atletes de 3.55, la Purrier té 3.56, hi ha tres etíops en 3.57, ... Ja ho veurem.

I després dels Jocs, continuarà a la Diamond o donarà la temporada per acabada?

Depèn de com em trobi, però vull allargar la temporada almenys un mes més i aprofitar l’estat de forma, si pot ser a la Diamond.

Com es va conèixer amb l’entrenador manresà Joan Lleonart?

Hi vaig contactar el novembre del 2012, quan vaig decidir fer una aposta per l’atletisme. Jo entrenava, però pel meu compte, i vaig fer magisteri, fins i tot em vaig apuntar a llistes. Tenia el Joan i la Mercè Rosich com a professor al curs d’entrenador i li vaig demanar si em podia donar un cop de mà. Els resultats no van trigar a arribar, perquè el 2014 ja vaig aconseguir la meva primera medalla en un estatal, plata als 800 metres.

Ell a Manresa i vostè a Banyoles?

Ens veiem en època de competició. Jo entreno a Banyoles amb el grup de tota la vida, la gent que sempre em tiba.