Xavier Sanclimens, fill de qui va ser alcalde de Manresa, Juli Sanclimens, ha recuperat de la memòria familiar, de retalls de premsa de l’època i de la cerca que ha fet un primer viatge de l’equip de bàsquet de Manresa. El 1954, l’equip era encara una secció del club de futbol, el CE Manresa, el país vivia sota les lleis del franquisme, i les fronteres a una Europa renaixent estaven tancades.

A la segona quinzena d’agost de l’any 1954, l’aleshores Secció de Bàsquet del Centre d’Esports Manresa va disputar una sèrie de tres partits al Llenguadoc i a la Provença. El primer, a l’Stade Georges Ollier de Montpeller, el dia 18, contra l’ASPTT (Associació Esportiva de les PTT) d’aquella ciutat. PTT, als països francòfons, vol dir «correus, telègrafs i telèfons». Va guanyar el Manresa per 42 a 53 (o 43 a 53, segons la premsa francesa del moment).

L’endemà, l’equip es va traslladar a Palavas-les-Flots. El partit següent es va jugar al Théâtre de Verdure d’aquell poble costaner, contra una selecció del Llenguadoc. La victòria també va ser manresana, per 40 a 56.

El darrer partit va ser a Marsella, a l’Stade Libonati, contra l’ASPTT de la gran ciutat provençal, i també el va guanyar el Manresa, per 22 a 43. Segons les cròniques de l’època, la superioritat manresana va ser evident.

La premsa no va estalviar-los elogis (no puc precisar més les citacions perquè només tinc retalls de diaris): «l’excellente équipe catalane de Manresa», «cette redoutable équipe de Manresa», «Le CS Manresa ... a confirmé sa valeur en disposant pour son premier match en France de l’ASPTT de Montpellier, champion du Languedoc»...

El 26 d’agost van tornar a Manresa. La premsa local (tant el diari Manresa com el setmanari informatiu comarcal d’esports Manresa Deportiva) se’n van fer ressò.

L’equip, entrenat per Serra, estava format per Mominó (capità), Esparza, Tardós, Tàpias, Traver, Martí, Fuente, Laguarta, Gros, Liso, Sanclimens, Jové i Gómez Pardo, amb el reforç de Massagué, cedit pel Carol de Sabadell.

Aquest gran esdeveniment esportiu va tenir, també, en aquell temps, una forta càrrega política i diplomàtica. La policia espanyola va advertir els jugadors que no parlessin amb exiliats i que s’havien d’assegurar que abans de cada partit es toqués l’himne d’Espanya i que la bandera espanyola estigués en un lloc destacat. Els van donar un disc amb l’himne i una bandera, que havien de retornar en el mateix estat, segons un document que els van fer signar. L’anècdota de com se’ls va escapar la bandera per la finestra del tren, entre Narbona i Besiers, i com la van recuperar a la vora de la via, està divertidament descrita al llibre de memòries Temps viscut, de Juli Sanclimens. La família encara repetim, en ocasions especials, la frase «j’ai perdu le drapeau!».

La prohibició expressa de parlar amb els exiliats no es va complir, perquè no va impedir pas que una quantitat significativa assistís als partits. Com deia Josep Abadal, secretari de la Secció de Bàsquet, en una entrevista al diari Manresa (9 de setembre de 1954):

«–Vam saber de famílies senceres que van presenciar tots els partits, i això que van haver d’efectuar llargs desplaçaments.

- Nostàlgia?

- No van poder fingir. Molts que eren aliens al bàsquet venien a saludar-nos i s’emocionaven en sentir els relats de la nostra pàtria».

La premsa de l’època, per descomptat, no es podia estar de manipular una mica (això ho deixo en castellà):

- «Un respeto absoluto al interpretar el Himno Nacional Español antes de començar los partidos da fe de su añoranza».

Els expedicionaris van ser rebuts per les autoritats locals i departamentals tant a Montpeller com a Marsella. El cònsol d’Espanya a Seta va assistir al partit de Montpeller i en va fer la sacada d’honor. El cònsol a Marsella els va fer una recepció en audiència especial el darrer dia de la seva estada.

La premsa de Montpeller va detallar la recepció a la seu de l’ASPTT, a la qual van assistir l’enginyer regional de Telecomunicacions i vicepresident de l’ASPTT, M. Lagarde, el cònsol d’Espanya a Seta, Joye Taberna, el canceller Vargas –que va assistir al partit posterior a Palavas-les-Flots–, el representant del prefecte de l’Hérault, Sénégas, el coronel Armagnac, el lloctinent Espaillard, representant del coronel comandant de la Subdivisió Militar, el representant de les direccions regionals i departamentals d’Esports, Boniface, el representant del Comitè de Defensa dels Esports Montpelleresos i del Comitè del Bàsquet del Llenguadoc, Béiaud, el representant del Comitè de l’Hérault, Olivet, el director departamental dels Serveis Postals, Baurès, el director adjunt, Maccabiès, etc.

Els manresans, amb tota probabilitat, per primera vegada a la seva vida, van ser allotjats en hotels –de luxe, el Metropol a Montpeller, i l’Hôtel des Arts et du Léman, a Marsella–. A l’hotel de Montpeller van coincidir amb Miss Alemanya, Miss Àustria i Miss Europa, en una espècie de campanya electoral per escollir la Miss França de l’any següent, 1955. Aquells vailets de la postguerra i del franquisme més negre.

L’any 1954 s’acabava la guerra d’Indoxina i s’iniciava la d’Algèria. França començava a perdre el seu imperi colonial. Sembla molt lluny, aquell temps, però el bàsquet manresà ja disputava partits internacionals, i a més els guanyava. Fa gairebé setanta anys, uns nois que mai no havien sortit del seu país, mai no havien estat en un hotel i, per descomptat, mai no havien vist una miss de prop, van fer una autèntica gesta esportiva, i van ser rebuts amb tots els honors. Em sembla que és just recordar-ho.