El 16 de juliol del 1988 una dona va commocionar l’univers atlètic amb un registre d’un altre segle. En la final dels 100 metres dels trials d’Indianapolis, les proves de selecció dels Estats Units per als Jocs Olímpics de Seoul, Florence Griffith va córrer com un home: 10 segons i 49 centèsimes.
En plena era de les marques impossibles de les atletes del teló d’acer, la velocista de les ungles pintades i la llarga cabellera sumava a la taula de plusmarques una marca insòlita, espaterrant. Quatre anys abans, i després de coronar-se campiona olímpica a Los Angeles, Evelyn Ashford va aturar el cronòmetre en 10.76, i va batre el rècord de l’hectòmetre amb un temps que continua essent d’elit mundial.
Però 10.49 era una salvatjada que va engreixar la seva llegenda amb l’ombra de la sospita. Unes setmanes més tard, Ben Johnson va ser caçat i Fast Flo es va penjar l’or amb 10.54, que encara perdura com a rècord olímpic, i va sumar en els 200 metres un altre registre per a l’eternitat (21.34). Deu anys després, l’atleta que havia augmentat la seva massa muscular en poc temps i s’havia retirat als 29, va morir per asfíxia després d’un sever episodi d’epilèpsia.
Una velocista en estat de gràcia
«Crec que els rècords estan a l’abast perquè he corregut en 10.5 i sé que encara tinc molt més per donar». L’autora d’aquestes paraules va demostrar dissabte a la nit a Eugene, a l’estadi on l’any vinent se celebraran els Mundials i en el marc d’un míting de la Diamond League, que el registre impossible de Griffith és a tocar.
Elaine Thompson, campiona olímpica de 100 i 200 metres a Rio i a Tòquio, i que també porta l’adjectiu Fast davant del nom, es va exhibir en l’hectòmetre i va fer una marca que molts creien impensable. Travessant la meta en 10.54, dues setmanes després de fer 10.61 a la final dels Jocs, Elaine Thompson va cridar ben alt al món que enderrocar el mite de Griffith és, per primer cop en més de tres dècades, una realitat plausible. La temporada no s’ha acabat.
