L’última trucada abans d’anar a dormir és cada dia per a la seva gent, pendent aquests dies de les set hores de diferència que hi ha entre Catalunya i Tòquio. L’halteròfila Montserrat Alcoba Membrilla (1981), veïna de Castellbell i el Vilar, va arribar divendres a la ciutat seu dels Jocs Paralímpics i avui participarà en la desfilada de la cerimònia inaugural (13 h, TVE), a l’Estadi Olímpic, que retrà un homenatge als atletes afganesos que s’han quedat sense viatjar al Japó. En els seus plans, un cop retornada a la competició després de ser mare, l’objectiu era París 2024, però es troba en tan bona forma que va aconseguir el bitllet per a l’edició de la capital nipona. «A mi, l’ajornament d’un any m’ha anat bé», explicava a aquest diari diumenge a la nit. El jugador de tennis taula Jordi Morales (Esparreguera) i la nedadora Núria Marquès (Castellví de Rosanes) són els altres representants de la Catalunya central a la gran cita.

Com està? Molts atletes que van ser als Jocs Olímpics parlaven de les restriccions.

Bé, estic bé. El viatge va ser molt llarg, però vam anar en un vol directe, un xàrter d’Ibèria, i un cop vem arribar vam haver de fer tots els passos del protocol, esperant-nos en una sala, en seients separats, ens van demanar dades per qüestions d’immigració, ens van fer el test de la covid, vam esperar els resultats, després les acreditacions, les samarretes, el bus, ... i vaig arribar a la Vila Olímpica sis hores després d’aterrar. Però hi va haver companys que encara van tardar tres o quatre hores més.

Els tests són el tema més enutjós de tot el protocol?

Són tests de saliva. El primer dia ens van donar una bossa amb les provetes i cada matí, abans de les 10, n’has de lliurar una amb la saliva perquè l’analitzin i al cap de mitja hora, tres quarts, et donen el resultat. La veritat és que es podria fer servir aquest sistema a Espanya, i no el dels pals al nas.

Molt més agradable, certament.

Tots tenim al mòbil una aplicació que ens avisa si el company d’habitació o la persona amb qui hem estat a prop dona positiu. Espero que aguanti fins diumenge sense que salti l’alerta!

Diumenge 29, el dia més esperat.

Competeixo en la categoria de fins a 79 kg. Encara no hem pogut veure el Tokyo International Forum on es durà a terme la prova, serà una sorpresa perquè el primer cop que hi anem serà el dia de la competició. De moment, ens entrenem en un lloc al qual hi hem d’accedir pel pàrquing, és com una zona de warm-up (escalfament), però que tampoc és la que farem servir el dia de la prova a l’equipament olímpic.

Pel que explica, no volen deixar ni una escletxa al virus.

De fet, jo visc així des del 5 d’agost, quan ens vam concentrar a Madrid per començar a fer el nostre grup bombolla. En arribar a Tòquio hem tingut uns dies de descans però aquest dilluns ja torno a la rutina d’entrenaments, un al matí i l’altre a la tarda, ja sigui a la sala de fitness de la vila o amb els bancs homologats i iguals als que hi haurà a la competició, ja que hi tenim dret per normativa.

Serà el contacte més proper a allò que es trobarà el dia 29?

El banc, els discos, els agafadors, ... tot ha de ser com a la competició. Imagina’t que entrenes amb un banc que té una altra duresa o t’obliga a estar en una posició diferent. A Wimbledon, per exemple, els tennistes tenen dret a jugar algun partit a la pista central perquè si arriben a la final no els vingui de nou. En el nostre cas, és el mateix.

Quin és el seu objectiu a Tòquio?

Aconseguir un diploma i batre el meu rècord d’Espanya en la modalitat de press de banca, 103 kg, que vaig fer el 2 de juliol al campionat estatal.

Una disciplina que, gènericament, coneixem com a power lifting?

Sí. Quan competim estem estirades sobre un banc de 2 metres de llarg i 0,5 m d’ample. L’objectiu és baixar la barra, amb els discos a les puntes, fins a tocar el pit, aturar-nos un segon, i pujar la barra amb els dos braços alhora fins a tenir-los ben rectes. És un esport molt exigent mecànicament, com l’halterofília.

Com s’ho fan perquè no els caigui la barra a sobre si els fallen les forces?

Hi ha un mecanisme que en tot moment acompanya el teu moviment i evita, si no pots deixar la barra al seu lloc, que et caigui a sobre i et trenquis les costelles.

Com funciona la competició?

Cada participant comença aixecant un pes i, a partir d’aquí, vas decidint si hi poses un quilo més, dos quilos, ... Tens tres intents cada cop que guanyes pes.

És evident que es tracta d’un esport on la força és molt important, però també l’estratègia.

I tant. Has d’anar mirant què fan les teves rivals i saber fins on pots arribar, perquè si t’excedeixes i intentes un pes que no pots aixecar pot ser que perdis posicions a la classificació i no assoleixis l’objectiu que t’havies marcat.

Quantes rivals tindrà a Tòquio?

Érem deu, però n’hi ha una que abans de volar va donar positiu per dopatge.

Així doncs, una es quedarà sense diploma de finalista.

Espero no ser jo! He, he, he, ... La veritat és que estic molt contenta, i em sento molt relaxada. Penso que hem entrenat bé, hem fet molt bona feina amb el meu entrenador, el Toni Vallejo. Estic bé de força i concentració, sé què he de fer. Ara només falta que ho posi en pràctica quan toca.

Així doncs, obtenir un diploma és l’objectiu que declara per no llençar les campanes al vol o en realitat té aspiracions d’una fita més elevada?

En el fons, sí, crec que puc estar més amunt, però s’ha d’anar pas a pas. Jo he fet una millora molt gran en dos mesos, i és bo que les meves rivals no ho sàpiguen. Els pesos que he aixecat darrerament els portem en secret. De moment, ser als Jocs ja és un regal.

Llàstima que no hi hagi públic ni tampoc la convivència a la vila, als carrers, ... Els Jocs són, per definició, una gran festa.

Jo no ho trobo a faltar perquè no he estat mai en uns Jocs. La veritat és que dins la vila hem de portar la mascareta però fem vida normal. A l’hora de dinar, que potser seria el moment més delicat pel tema dels contagis, estem separats per unes mampares. Hi ha moltes mesures. Però la gent passeja, va en bicicleta, juga a tennis taula o, simplement, passa l’estona a la sala de relax.

No hi ha sensació d’enclaustrament, doncs?

La gent no està angoixada. L’únic problema és que no podem sortir de la vila, i quan veus que a fora hi ha la ciutat, que t’agradaria visitar-la, doncs no ho pots fer. Però aquí dins, els voluntaris són molt agradables. I pel que fa al públic, ja hi estic acostumada.

Es veu a París 2024? Només queden tres anys.

M’agradaria, espero poder-hi ser, i tant que sí. Jo ja tinc una edat, però muscularment soc jove.