El Barça s'ha convertit aquest dissabte en el primer finalista de la Lliga Catalana en derrotar un Joventut que, tot i les baixes de Tomic, Bassas i Feliz, ha plantat cara a un rival poderós però encara en rodatge al qual també li han faltat Oriola i Sanli.
L’inici del partit va ser de parcials. El Barça semblava que enllestiria aviat el partit amb una arrencada de 10-0, amb dos triples. Però el Joventut va decidir defensar, va tancar la zona i va iniciar una remuntada amb un 0-13 que el va dur a capgirar el resultat, impulsat pels sis punts de Willis. Els blaugrana es van encallar en atac i un triple de Busquets va permetre la Penya marxar amb avantatge al primer descans.
L’avantatge va créixer fins a deu punts (14-24) i, tot i que el Barça va reaccionar (22-24), el ritme era dels badalonins, que van provocar que Calathes i Laprovittola deixessin el partit (27-34). En el tram final, però, els blaugrana van acostar-se de la mà de Jokubaitis i Kuric (33-36).
Al tercer període, però, un parcial de 27-9 després d’un triple de Parra (38-41), amb una millor defensa i els encerts de Davies i la direcció de Jokubaitis va donar al conjunt de Jasikevicius un avantatge que ja era irrefutable. En l’últim període, ple d’aturades i tècniques innecessàries que van allargar el partit, el Barça va controlar el rival sense gaires inquietuds.
Les grades del pavelló manresà van tornar a sentir un dia de partit
Quatre dies abans d’arribar a l’any i mig d’abstinència el públic ha pogut tornar a gaudir de l’espectacle dels equips de l’ACB. Els partits a porta tancada han deixat temps a una afluència controlada del 30% que ja és molt tenint en compte d’on venim. El tòpic que la presència d’aficionats ajuda a escalfar l’ambient aquest dissabte no va ser cert, ja que la calor insana que ja fa de sèrie al pavelló ho evita, però sí que va aportar més alegria que la viscuda durant tant de temps.
I els canvis ja es perceben anant cap al pavelló. Aparcament gairebé ple i els vehicles tornant a aparcar llunys de la instal·lació i encarats cap a l’exterior per evitar embussos inexistents. És el que es diu recuperar costums. Majoria d’aficionats locals a les portes exteriors, aprofitant la possibilitat de veure dos partits molt interessants després de tant temps sense fer-ho. I a partir d’aquí, restes de la pandèmia.
Perquè a dins hi havia circuits perquè cadascú arribés a la localitat que tenia assignada. Un cop allà, no te’n podies moure en tot l’enfrontament, excepte en cas d’urgència, i només podies sortir al carrer en el període entre partits. Aquest fet provocava una imatge impròpia del Congost, la de la gent quieta mirant el partit i no aixecant-se per anar al bar o qualsevol altra cosa, amb separacions suficients perquè estiguessin junts, però no gaire barrejats.
El plat fort
Després del primer partit, els aficionats va poder sortir al carrer a prendre la fresca, que falta que feia, i va tornar preparada per animar el seu equip. Després de tant temps, una roda d’escalfament, una presentació de jugadors, amb capítol a part pel fill pròdig Rafa Martínez, que encara no havia pogut jugar amb públic des que va tornar, i els crits de «Resa, Resa!». Va ser un aperitiu. Tant de bo el pitjor ja hagi passat i el Nou Congost pugui recuperar l’ambient de sempre ben aviat.
