Ander Mirambell farà 39 anys sis dies després de la que serà, amb tota seguretat, la seva última baixada en trineu a uns Jocs Olímpics. Demà emprèn viatge a Pequín, via Frankfurt, on divendres vinent farà de banderer de la delegació espanyola. Una experiència que vol viure al màxim perquè sap com li ha costat d’arribar-hi.

El covid és la seva preocupació més gran abans de marxar?

Em preocupa el circuit, perquè no hi he estat mai i només hi podré fer deu baixades prèvies. I la segona preocupació sí que és la covid.Perdre’t una cita pel virus fa que hagis d’estar preparat per sobreviure.

Vostè ja el va passar?

Sí, el desembre però ara hi ha la nova variant. És molt diferent a l’ambient dels altres Jocs. A Pequín només hi haurà persones seleccionades de públic. No sé si seran voluntaris, personalitats importants de la família olímpica. Coneixent la cultura xinesa, no crec que se la juguin deixant els estadis buits, sabent com d’important per a ells és la imatge.

La setmana per a vostè ha estat intensa, ja que ha estat escollit banderer per a l’obertura juntament amb Queralt Castellet. Com ho està vivint?

No t’imagines mai que ho puguis arribar a ser. Sents l’explicació dels motius de part del president del Comitè Olímpic Espanyol i dius que t’ho creus però s’escapa del sentit comú. Em sembla fins i tot surrealista i em fa sentir molt honrat.

Dissabte marxen cap allà i vostè competeix els dies 10 i 11. Com seran tots aquests dies?

Arribem diumenge, dilluns i dimarts visita al circuit, dimecres entrenaments. El dia 4 hi ha la cerimònia i després preparació al traçat fins a la cursa. He aconseguit informació i he vist vídeos d’entrenaments de l’octubre, als quals no vam poder anar per pressupost i logística. Caldrà competir amb gent que hi ha fet més de 40 baixades. Tot i haver perdut dos quilos pel virus i tenir problemes amb la sortida, podem ser competitius. Estic il·lusionat perquè és la competició dels últims quatre anys.

Hi haurà de fer un mínim de tres baixades en dos dies. Requereix més preparació física?

Sí, i a més ara estic canviant els horaris, anant a dormir a les nou i llevant-me a les cinc o sis de la matinada perquè el segon dia de competició allà és a les nou o deu del vespre, que aquí seran cap a les dues de la tarda. Vam fer uns bons tests físics, he guanyat el pes que em faltava i ara he d’acabar de morir, exprimir-me al màxim.

Vostè ha dit que la temporada ha estat de les més dures i en què la classificació ha costat més.

Aquest any hem passat de 30 a 25 esportistes i l’exigència és màxima. Comparat amb els altres anys olímpics, el 2010 va ser dur perquè era la novetat i els altres també, sobretot el 2018 pel càncer que va tenir la meva mare. Ara, el desembre vaig donar positiu, em vaig haver de confinar després d’haver estat dos mesos donant voltes pel món, sense poder fer ni un petó a la parella i al meu fill i patint perquè havia de competir en dues proves de la Copa del Món i no sabia si arribaria als Jocs. Ha estat molt dura, però ha tingut moments màgics, com el subcampionat de la Copa Amèrica amb una cursa menys o la velocitat punta a Saint-Moritz.

I després dels Jocs, què?

Bé, una de les primeres coses que he de fer és portar la família a la neu, que el nen [el Kai] encara no hi ha estat per culpa de la pandèmia. Després vull fer una reunió amb la meva gent i la federació i veure qui han de ser el següent pas. Em fa il·lusió ser al Mundial de Saint-Moritz del 2023, però he de parlar amb els de casa per veure quina és la situació econòmica. No sé si la federació vol que faci d’entrenador-esportista un altre any o faré de tècnic. Tinc ofertes d’altres països per entrenar medallistes. No hi he parat gaire a pensar-ho. No té gaire sentit quan l’important és gaudir del moment.

Aquests dies es parla dels possibles Jocs Olímpics del 2030 al Pirineu. Quina opinió en té?

Per a mi han de ser més que una infraestructura. Han de ser un llegat per a la gent i també hi ha d’haver un projecte esportiu. A nivell de turisme, la candidatura ha de servir per fer d’aparador al món, que la gent pugui anar a Barcelona a patinar i prendre el sol i després pujar als Pirineus a esquiar. Cal organitzar mundials, europeus i Copes del Món en els anys previs. I finalment, cal tenir presents les infraestructures. No podem trigar una hora i tres quarts de Manresa al centre de Barcelona en tren. Em sorprèn la gent que hi està en contra perquè ni jo no he vist el projecte. Estàs en contra de què? Un cop es faci públic, trobo bé que tothom doni la seva opinió.

En un país que només porta 14 esportistes a uns Jocs d’hivern hi ha interès, per l’esport d’hivern?

És un hàndicap. D’interès n’hi ha, perquè molta gent va a esquiar i hi ha cultura de neu, però no s’ha cuidat la base, ni l’alt rendiment. Som a temps de canviar-ho, però cal que es facin projectes perquè qualsevol nen de Catalunya pugui tocar la neu o el gel i que les famílies hi tinguin accés econòmic. Ara és com dir a la gent de la Cerdanya o la Vall d’Aran que només pot anar un cop a l’any a la platja. No té sentit. Cal treballar aquesta cultura de la neu.

Tres baixades segures els propers dies 10 i 11

El circuit de Yanqing, situat 60 quilòmetres al nord-oest de Pequín, serà l’escenari de les proves de skeleton, luge i bobsleigh en els Jocs. Té setze revolts i és un dels més llargs del món. Mirambell el considera «com un puzle, amb parts de traçats com el de PyeongChang, Königsee o Altenberg»