Arruïnar-se és tan senzill com tenir un telèfon a la butxaca. El fenomen de les apostes esportives s’ha instal·lat els darrers anys en la vida quotidiana de la societat espanyola amb un ímpetu comparable només a la seva capacitat de causar addició i dolor. La periodista, antropòloga i activista Cristina Barrial (Gijón, 1994), juntament amb Pepe del Amo (Madrid, 1997), economista i militant en moviments veïnals, analitzen en el llibre L’aposta perduda, que publica el segell manresà Tigre de Paper, les causes i conseqüències d’una realitat que va més enllà de la simple patologia individual per esdevenir un signe dels temps.
Tan greu és el fenomen?
En el llibre posem el problema en el seu context i analitzem l’auge de la ludopatia a través de les cases d’apostes esportives des de la perspectiva social, no tan psicològica. Estem parlant d’un problema que travessa el dia a dia de la classe treballadora. I està relacionat amb el model de ciutat, de propietat, amb la legislació, .... També hi ha una qüestió d’invisibilització de gènere en l’estudi de les addicions. Afecta adults i joves, però cada cop a més joves, i per això es va fer el Reial decret 958/2020 de comunicacions comercials en el joc.
Vostès parlen de carrers plens de locals per fer apostes esportives en barris perifèrics. On és més present aquest paisatge?
La regulació depèn de cada comunitat autònoma. El lloc de l’estat espanyol on hi ha més sales és Cartagena, a la comunitat de Múrcia, on la legislació era molt benevolent i permetia l’obertura de locals amb tota facilitat. Com a Madrid: només a Vallecas hi ha tantes sales d’apostes com a tot Barcelona.
No sembla, a primera vista, i reconeixent que les aparences enganyen, que sigui una realitat visible a Catalunya.
A Catalunya es va fixar una norma per la qual hi ha d’haver com a mínim un quilòmetre entre una casa d’apostes i una altra, i a Madrid això no. A Madrid, hi ha carrers que són nínxols de cases d’apostes, sobretot a la perifèria sud. Podríem dir que allà no hi ha regulació, però la no regulació és regulació que afavoreix uns certs interessos.
A Barcelona se’n veuen?
Hi vaig ser fa poc presentant el llibre i recordo haver-ne vist dues al carrer Pelai.
Un lloc ben cèntric. Però potser no tothom s’hi fixa en que hi ha uns locals d’aquest tipus.
És que a vegades obren amb llicència de bingo o de bar. A Terrassa hi vam anar també i allà n’han obert unes quantes, de sales.
Quina és la cronologia del fenomen. Quan va començar?
La primera casa d’apostes de l’estat va obrir portes el 2008, és un fenomen associat a la crisi econòmica. A Madrid, sobretot es van començar a escampar a partir de la denegació d’Eurovegas.
El famós i, sobretot polèmic projecte que també va sortir per cames de Catalunya.
Eurovegas no va obrir, però el que van fer va ser trossejar-lo i anar obrint cases d’apostes en diversos barris.
Un impacte menor?
Crec que és millor tenir l’enemic controlat en un recinte.
La primera sala és de fa catorze anys. Ara, però, el fenomen està en auge, imparable?
Els anys 2013, 2014 ja es va començar a plantejar com un problema. I el 2015 va començar l’esponsorització dels equips de futbol. Crec que només hi havia un equip de primera que no tingués algun tipus de patrocini d’aquestes empreses.
El Barça? Bé, en tenia de pitjors com Qatar.
Crec que no és el Barça, ara no ho recordo. Però estar lligat a aquest tipus de publicitat i patrocini no és només lluir el nom a la part del davant de la samarreta. També hi ha els logotips més petits que es posen en altres parts del vestuari, les tanques publicitàries, els missatges constants dels locutors, la publicitat la mitja part, ...
Els mitjans van plens d’anuncis i se n’emeten molts.
La publicitat ha servit per normalitzar que apostar és una activitat més de consum. Per això s’ha començat a veure que és necessari prohibit la publicitat de les empreses d’apostes.
Es va pel bon camí?
Es va crear el Ministeri de Consum per acabar amb el problema de les cases d’apostes. Era l’objectiu principal del ministre Alberto Garzón. Però el Reial decret de comunicacions comercials que s’ha aprovat és diferent al que s’havia promès.
En què ha fallat?
Es diu que la ludopatia és un problema de salut pública talment com l’alcohol i el tabac, però el decret que prohibeix la publicitat de cases d’apostes fa una excepció: d’1 a 5 de la matinada sí que es poden emetre anuncis. En aquesta franja, a Espanya hi ha molta gent que escolta la ràdio o mira la televisió.
De fet, només cal quedar-se a veure un partit de la NBA, per exemple. Les emissions van precedides de nombrosos anuncis que et conviden a apostar.
La gent que està a l’atur és un grup de població vulnerable a aquest tipus de publicitat: pot anar a dormir tard, consumeix ràdio i televisió a altes hores de la nit. La publicitat és un gran problema: jo crec que cal prohibir-la del tot. Però els primers en recórrer el decret van ser els mateixos mitjans de comunicació.
Per què no va esclatar abans el fenomen de les cases d’apostes?
S’explica tot per la confluència de la crisi econòmica i l’ús de la tecnologia. Ara és el millor moment per aquest mercat, tots els joves tenen mòbil i connexió a internet.
Es pot apostar des de qualsevol lloc i a qualsevol hora.
Fixa’t en els videojocs. Sense ànim de demonitzar-los, s’ha d’explicar que en les seves històries inclouen certs tipus d’apostes, sense diners, sí, però són mecanismes que fan que els joves, i fins i tot els nens, ja comencin a apostar i es familiaritzin amb aquest món.
Els joves són molt vulnerables?
Sí, i tant. Hi ha un altre factor que cal tenir en compte: l’ús que els joves fan del carrer és molt diferent al d’abans, més restrictiu. El carrer es veu com un lloc que no és segur. I si no tens diners, i no pots consumir, una sortida és anar a les cases d’apostes, que s’han configurat com el nou bar. Hi ha alcohol barat, pots veure partits a la tele, és un lloc atractiu per estar-s’hi.
Ha comentat que «L’aposta perduda» aborda la problemàtica des d’una perspectiva més social que psicològica. Per què?
No ho fem perquè menystinguem la ludopatia, per suposat. Però volem desestigmatitzar la imatge de la ludopatia com un problema que afecta els homes de mitjana edat, enganxats a les màquines escurabutxaques i són vistos com l’escòria de la societat, perquè s’ha vist que també afecta els joves. És una qüestió que no es pot deslligar del tema de l’espai públic, ni del treball. Hi ha gent que està dotze hores treballant i les cases d’apostes són un lloc per evadir-se. Fa poc parlava amb un cambrer que m’explicava que la seva motivació són les sales. Per què passa això? Hem de mirar quin és el sistema de producció i de treball que propicia la necessitat de l’evasió a través de les apostes o del consum de substàncies.
En el llibre explica que la ideologia neoliberal glorifica l’emprenedoria, la individualitat.
La idea que es promou és que si no emprèns ets una ovella del ramat. Les apostes esportives són la manera d’emprendre dels pobres: et venen la idea que tots ens estem arriscant. Però hi ha gent que s’arrisca tenint un coixí, i d’altres no.
Aquests que no en tenen, és clar, són els que s’hi deixen els pocs diners que tenen i cauen en la ludopatia o s’arruïnen. Per què no afecta als rics aquest problema?
És diferent un Casino que un Sportium. En un Casino no hi deixen entrar a tothom, hi ha un codi de vestimenta i no pots anar a fer apostes d’un euro. Hi ha rics que són addictes, és clar, però es poden pagar una rehabilitació, desenganxar-se, pagar el deute. Però una persona de classe treballadora no començarà mai el procés de rehabilitació perquè no se’l pot pagar, i el seu deute continuarà creixent. Hi ha poques unitats públiques d’atenció a la ludopatia, i deriven la gent a associacions privades. Ingressar-te en un centre privat requereix diners.
Hi ha un biaix de gènere?
La invisibilització de la dona en la ciència i en les malalties que ens afecten, ve de lluny. Com en el cas de les addicions. La Patrícia Martínez Redondo, experta en ludopatia, explica que s’ha generalitzat la idea que la dona ludòpata és gairebé inexistent, per tant, com es pot identificat com a tal una dona que ho és si no sap que això és possible. Però les dades ho desmenteixen, les dones addictes són un 30 %.
Hi ha un perfil concret?
En el manuel de diagnòstic de la ludopatia hi ha un seguit de pautes que et permeten detectar un cas de transtorn del joc, com ara dir mentides per apostar. Però també hi ha uns criteris que són més propis de les dones. Els homes aposten perquè busquen recursos econòmics i per la cerca de sensacions, en abstracte. Les dones, en canvi, ho fan per oblidar problemes relacionals o familiars. El 70 % de les dones que juguen són víctimes de violència de gènere. En dones d’edat avançada es dona el fet que hi ha un ús del bingo cada cop més intensiu. I el bingo pot semblar inofensiu, hi ha molta brometa sobre el bingo, però és un problema molt seriós.
Com veu el futur?
Sóc una mica pessimista. La creació del Ministeri i el Reial decret s’han considerat una victòria i com si fossin el final de la reclamació. Els moviments socials poden caure en el parany de creure que ja no hi ha problema perquè ja han aconseguit allò que demanaven. I no és així. El carrer continua essent un lloc on no s’hi pot estar, hem de pensar quin model de producció capitalisme tenim i quin model volem, quin és l’ideal de subjecte que promou el neoliberalisme. Això no s’arregla amb un decret, cal treballar des de les institucions i des de la base.
