Maria Díez

Maria Díez: «Sempre tinc la porteria entre cella i cella i m’agrada provar nous recursos»

L'esportista acumula una trajectòria de 13 anys a la màxima competició de l’hoquei femení, on ha passat per Igualada, Gijon i Manlleu i ha guanyat gairebé tots els títols possibles de clubs i selecció

Maria Díez durant el partit contra Las Rozas, en que va sumar el seu gol 500 a l’OK Lliga | ALBERT LLIMÓS/EL9 NOU

Maria Díez durant el partit contra Las Rozas, en que va sumar el seu gol 500 a l’OK Lliga | ALBERT LLIMÓS/EL9 NOU / David Bricollé

David Bricollé

David Bricollé

En l’última jornada de l’Ok Lliga femenina que va disputar amb el seu actual equip, el Club Patí Manlleu, la igualadina Maria Díez va assolir una fita fins ara única. Són 500 gols els que porta en el seu sac particular en aquesta competició, de la que n’ha disputat les 13 de les 14 edicions que se n’han celebrat fins ara i de la que n’és la màxima golejadora històrica. I és que a Maria Díez (a qui en el món de l’hoquei se la coneix també com a Peke), se li escau de ple aquella afirmació que diu que «porta el gol a la sang». En ella no és un tòpic, és una realitat reflectida en xifres. Allà on ha jugat, si les lesions l’han respectada, n’ha fet a cabassos. Sorgida dels prolífics planters de la capital anoienca, va debutar a l’OK Lliga amb l’Igualada Femení HCP, on va jugar 3 temporades i va aconseguir els seus dos primers pitxitxis. Va fer les maletes cap a Gijón, on va jugar sis temporades i va sumar-ne quatre més, i ara en fa quatre que és al Manlleu, on s’ha coronat en dues ocasions com a màxima realitzadora. Una carrera durant la qual ha assolit pràcticament tots els títols possibles, tant de clubs com amb la selecció espanyola.

A Gijon va fer la carrera de pedagogia i actualment està cursant un màster online de psicopedagogia a través de la UOC. Treballa a La Salle Manlleu com a coordinadora pedagògica, feina que compagina amb l’hoquei d’alt nivell i ara, també, amb la de directora de formació de l’hoquei femení de la Federació Espanyola de Patinatge.

N’era conscient que assolia aquests 500 gols?

Més o menys sabia que m’hi aproximava perquè a Gijon hi ha un amic meu, Pedro Abal del Blanco, que porta els comptes i abans de començar aquesta temporada em va dir que si en feia 18 arribaria als 500 totals. Però, la veritat, en el moment que va passar me n’havia oblidat. Quan ho vaig saber, el primer que vaig pensar és: «Ostres, que xulo».

Quan en va ser conscient?

Doncs la veritat és que ho vaig saber posteriorment per xarxes socials, per un missatge de l’Igualada Femení, que ho va anunciar. Perquè el Jordi Besa, el seu president, també en porta el recompte, suposo que pel vincle que tenim perquè em coneix des de ben petita, i perquè és un apassionat de l’hoquei. Va ser gràcies a ell que ho vaig saber.

Què va pensar?

Doncs és un «guau!», perquè et fa adonar que han passat molt anys i que portes una trajectòria durant la qual han passat moltes coses. No n’ets conscient de tot aquest recorregut, perquè vas fent el dia a dia, el cap de setmana vas jugant partits... però no ho poses en context. I aquests son moments en què fas una mica de mirada enrere i que, per un moment, penses que potser sí que és important tot el que estàs aconseguint. És un reconeixement a tot un esforç que fet durant anys.

Quina creu que és la principal virtut que li ha donat aquesta capacitat golejadora?

Penso que és l’exigència i la constància en l’esforç de cada dia i de cada setmana. Tota la feina que faig, la dedicació i el sacrifici que hi poso cada dia és la clau.

Però es destacaria algun aspecte tècnic?

No, però per les meves característiques de joc sempre he jugat més a prop de porteria, tot i que m’he mogut per totes les posicions, i és un espai que m’agrada molt. Suposo que de manera inconscient dedico moltes hores a fixar-me en com estan col·locades les porteres, com finalitzo... És una mica innat, però hi ha molt treball. M’agrada provar recursos nous, diferents, i sempre tinc la porteria entre cella i cella.

Estudia les porteres rivals?

Jo particularment no, però l’entrenador ens passa vídeos cada setmana de l’equip i de la portera contra la que jugarem i t’aporta molta informació. També m’agrada molt mirar partits, tant femenins com masculins, i suposo que això també fa que aprengui constantment.

Ha disputat les 13 edicions de l’OK Lliga. En aquests temps m’imagino que l’hoquei femení ha experimentat una evolució abismal, des del punt de vista tècnic i competitiu...

Sens dubte. La formació d’entrenadors i entrenadores ha millorat molt i això ha fet pujar el nivell de les jugadores d’una manera brutal. L’hoquei femení ha evolucionat molt a nivell tècnic, tàctic i físic, i penso que és gràcies a que els entrenadors i entrenadores, des de la base, estan més formats i això és una roda.

I com s’hi ha adaptat per seguir sent una de les principals golejadores de cada temporada?

Sobretot, pels entrenadors que tinc i he tingut. Amb ells he pogut anar millorant i assolint els objectius que ells em marcaven. I jo no me n’he adonat d’aquesta evolució, però he anat creixent gràcies a ells i a companyes que et fan millor.

Veu en l’actual OK Lliga alguna jugadora que pugui acabar superant els seus registres?

Crec que sí que n’hi ha que ho poden aconseguir, més d’una. Em ve al cap l’Aina Florenza, actual jugadora del Palau de Plegamans, que és una jugadora letal, una killer innata, i a més molt jove. És una de les que crec que ho pot superar. Però possiblement n’hi haurà d’altres.

L’OK Lliga és una competició d’exigència professional, amb desplaçaments llargs, un ritme molt alt en els partits... Però no s’hi poden dedicar professionalment. Com és possible mantenir-se tots aquests anys en aquest ritme i nivell d’alta competició?

Tinc la sort que m’agrada molt l’esport i que els estudis i la meva feina actual m’han permès compaginar-ho amb aquesta passió. I m’agrada molt cuidar-me, m’agrada molt descansar, en definitiva, tots els requisits que ha de tenir el que es podria considerar un esportista d’elit. Gràcies a això puc seguir jugant a la màxima categoria. No al nivell que a mi m’agradaria, sempre es pot estar millor si hi pogués dedicar més temps. Però és el que em permet compaginar feina i esport. Tinc la sort que m’agrada molt l’estil de vida que has de tenir per estar a alt nivell. I crec que, quan deixi, l’hoquei, sí que canviaré hàbits, però que no serà un canvi radical. Hi ha moments de tot, però em compensa.

Com a nova directora de formació de la Federació Espanyola, quins objectius es marca?

El principal és ajudar i acompanyar a la formació de totes les noies joves que no son sènior a nivell espanyol, intentar ajudar-les a millorar al màxim en tots els aspectes i totes les fases del joc i en tots els processos de formació, a nivell competitiu, tàctic, tècnic i psicològic, i preparar-les el millor possible per si un dia han de jugar amb l’equip estatal.

I com a jugadora en actiu, tenim Maria Díez encara per a uns quants anys?

No ho sé. Costa molt, i en el mon de l’hoquei femení les situacions són molt incertes, començant per les feines. Però el que més m’agrada del món encara és jugar, i es tracta de veure com acaba cada any i llavors pensar just en el següent.