Ourense pot ser un punt d’inflexió en la trajectòria esportiva de la saltadora de perxa Mònica Clemente (Manresa, 1996). Dissabte a la tarda, l’atleta de l’Avinent va pujar de nou a un podi estatal en acabar tercera en el Campionat d’Espanya en pista coberta a la localitat gallega. Després de recollir quatre quartes posicions seguides durant la pandèmia, la bagenca ha tornat a penjar-se un metall.

La satisfà el bronze o tenia expectatives més altes?

Estic molt contenta, però sempre busco arribar més amunt i jo anava a per l’or perquè veia que les de dalt estem bastant igualades en aquests moments.

En el seu currículum esportiu hi ha l’or en pista coberta i a l’aire lliure del 2018 i la plata dels estatals d’estiu del 2019. Des d’aleshores, quartes places.

Aquests últims anys no van ser bons per mi, i a sobre vaig tenir la mala sort d’acabar quarta, que és una posició que sempre et fa una mica de ràbia. Però bé, ara ja tinc un bronze ... no en tenia cap.

De fet, en el rànquing estatal de la temporada, entre les cinc primeres només hi ha vuit centímetres de diferència.

A Ourense, les que aspiràvem a les medalles teníem unes marques molt similars, jo em veia al nivell de les altres. Fa dues setmanes vem competir plegades i jo ja sabia què em trobaria, per això anava a per l’or. Em trobava be, vaig gaudir molt la prova, estava molt ficada en la competició.

Vostè va saltar tres alçades a la primera, 3.92, 4.12 i 4.22. Però, després, va renunciar a 4.27 per anar a jugar-se el títol a 4.32. Una estratègia que no li va sortir bé perquè ni vostè ni les altres dues principals rivals van superar aquesta darrera alçada, però elles sí els 4.27. Se’n penedeix?

El meu entrenador, Lobito Ruiz, ho tenia clar. Per la manera com estava saltant, ell veia que si saltava 4.27 també saltaria 4.32, per tant no calia gastar forces. Tindria el mateix problema amb una alçada que amb l’altra, em va comentar, aconsellant-me que anés directe als 4.32.

De fet, vostè va estar més a prop que Ana Carrasco, campiona, i Malen Ruiz de Azua, medallista de plata, de superar els 4.32, sobretot en el tercer intent.

La meva intenció era anar més enllà de 4.32, fins i tot. La reflexió que vem fer era ‘Mònica, què vens a saltar?’ I el meu entrenador tenia clar que estava saltant molt bé. Després, però, no va sortir bé, però jo estic satisfeta.

Es va presentar a Ourense amb una millor marca de la temporada de 4.20. Un registre insuficient pel seu estat de forma?

Em noto bé, i estava segura dins meu que podia saltar molt més. Sabia que tenia una marca que no representava el què tinc a dins.

Fa un any, va explicar a aquest diari que la pandèmia l’havia deixat descol·locada i no havia pogut entrenar en condicions. Com es troba ara?

Molt bé, i he tingut la sort que no he patit molèsties ni lesions, he pogut entrenar bé, tot seguit, sense parar, i això és nota. He recuperat la confiança que havia perdut en els darrers anys.

Com planteja la temporada?

La pista coberta ja s’ha acabat, i a l’abril ja iniciarem les competicions a l’aire lliure. Aquest any hi ha molts campionats, no només els Mundials a Eugene i els Europeus a Munic sinó també els Jocs de la Mediterrània i els Iberoamericans. Eugene ara no m’ho plantejo, però a les altres competicions no descarto poder-hi anar si faig una bona temporada.

La mínima de Munic és 4.60.

Les mínimes són sempre complicades, però ara ja no hi ha només aquesta via per accedir els campionats, també els rànquings mundials que s’elaboren a base de les marques i la regularitat al llarg de la temporada. Si puc ser regular sobre 4.40 en unes quantes competicions, aleshores podria ser que aconseguís plaça emcara que no fes la mínima. Per tant, m’hauria de començar a espavilar perquè com més bones marques vagi sumant, millor.

Pels Mediterranis i els Iberoa-mericans també hi ha mínima?

No, cada país té dues places i serà decisió de la federació. Si estic entre les dues primeres del rànquing, suposo que hi aniria.

Quina és la fórmula de l’èxit de l’equip femení de l’Avinent, que darrerament està entre els vuit primers de l’estat?

La clau és que hi ha molta gent de Manresa, que ha crescut al club, i amb els reforços d’atletes que venen de fora s’ha aconseguit un equip molt competitiu. El grup és molt maco, com una família.