ENTREVISTA | Nina Pont Arnáiz Exprofessional de bàsquet, actual presidenta del CBF Manresa i especialista en màrqueting

Nina Pont, presidenta del CBF Manresa: «És el moment de les dones, de totes les edats»

Mira endavant perquè és una dona inconformista. Ara s’ha proposat tornar el bàsquet femení de Manresa a l’elit i omplir el Nou Congost amb una proposta engrescadora

Nina Pont

Nina Pont / MARIA AGUT

Pere Gassó Ollé

Pere Gassó Ollé

No coneix la por i és feliç superant reptes. Va ser la primera dona de l’Estat espanyol que va jugar a l’elit del bàsquet del Estats Units. Tenia 18 anys. Ningú no ho havia fet abans. Més endavant, va fer el salt a l’NBA el mític Fernando Martín. Nina Pont Arnáiz va ser una nena precoç que sempre anava una o vàries categories a l’avançada. Després del seu periple com a professional del bàsquet, es va endinsar en el món del màrqueting i la publicitat. Fa uns quants mesos torna a ser a primera línia, en aquesta ocasió com a presidenta del Club Bàsquet Femení Manresa, una nova entitat que neix amb l’ambició de tornar a situar la capital del Bages a l’elit del bàsquet femení estatal. No volen córrer i el primer que fan es tenir cura d’un gran planter, amb més de dues-centes esportistes.

El nom de Nina Pont apareix a la història del bàsquet estatal i en diccionaris enciclopèdics esportius. Deu fer vertigen formar part de la història del bàsquet femení.

Darrerament el meu nom ha tornat a la palestra i no sé per què. És cert que vaig assolir fites que han passat a la història del bàsquet, com el fet d’haver estat la primera de l’estat que vaig anar a un equip de la lliga americana. També vaig ser a totes les categories de les seleccions. No sé ningú més que ho hagi fet. A mi me n’orgulleix molt perquè, ara, els nens i nenes petits saben que hi ha hagut persones que els han precedit que han treballat per fer més gran el bàsquet femení.

Vulgui o no, vostè és un referent per a les noves generacions.

Suposo que sí, i me n’alegro. N’hi hauria d’haver més en el món de l’esport i, en concret, en el bàsquet femení. En competicions, com la Copa de la Reina, a València, s’ha viscut una autèntica festa, amb unes 5.000 persones a les graderies, però es troba a faltar que es coneguin fets importants d’aquest esport, com que just fa 30 anys el Dorna Godella valencià es va proclamar campió d’Europa, un fet extraordinari.

En moltes facetes socials cal que passin els anys perquè arribin els reconeixements.

No sé quina mania hi ha a reconèixer les persones quan són difuntes. Sort que Manresa està sent just amb Manel Estiarte. Volem que es recordi la Maria Ciuraneta, una de les precursores del bàsquet femení a Manresa. Amb aquesta voluntat, hem fet una proposta perquè se li dediqui un espai. En el meu cas, si el que vaig assolir jo ho hagués fet un noi, segur que hi hauria algun espai o equipament amb el meu nom.

Què li ha donat el bàsquet?

A mi, la vida. Soc com soc per la meva trajectòria com a jugadora. Moltes hores d’entrenament, esforç, riure, plorar.

I què li ha pres la pràctica d’un esport d’elit?

Jo no tinc aquesta sensació perquè em dedicava al que volia. De molt jove he viscut concentracions i viatges i em vaig quedar sense estar amb la família en moments assenyalats. Allò que no vaig poder celebrar de jove ho he pogut fer després de deixar el bàsquet.

De molt jove es veia que tenia un gran potencial, amb unes habilitats gairebé innates per al bàsquet.

El meu pare hi havia jugat amb el Manresa, però no va influir. Vaig créixer al costat de la mare, perquè s’havien separat. Jo penso que vaig néixer amb una pilota.

El bàsquet femení que vostè va viure després de tornar dels Estats Units no deu tenir res a veure amb l’actual.

Jo econòmicament em sentia afortunada perquè em pagaven bé. Hi havia diferències notables entre els equips. Els més professionals s’entrenaven cada dia, en sessió de matí i tarda, mentre que d’altres, més modestos, ho feien cada vespre per poder-ho combinar amb la feina. Un dels problemes que sovintejaven eren els impagaments d’equips, sense que cap llei emparés les jugadores. Encara queda molta feina per fer, però almenys ara tenen un conveni amb un salari mínim. Falten anys llum entre el que cobren els homes i les dones que juguen a bàsquet.

Ara, a l’Estat, el bàsquet femení ja omple pavellons.

Ja som en el camí adequat. Hi ha practicants, hi ha afició, hi ha mitjans que en parlen. Això ajuda a trobar patrocinadors. Actualment hi ha algun equip de primera divisió que té un pressupost que no arriba al del Baxi Manresa, però poc li falta.

Manresa tornarà a tenir un equip femení entre els millors de l’Estat?

Amb aquest propòsit he assumit la presidència del nou club. Estem preparant el terreny. Tenim un club amb 230 jugadores i procurem apujar el nivell amb una major exigència als entrenaments. De mica en mica es veurà l’evolució. Sortiran jugadores bones. N’hi ha que voldran anar als Estats Units, però d’altres es voldran quedar aquí per ser jugadores professionals. Volem que a Manresa puguin arribar a un sostre molt alt. No volem córrer, ni se’ns passa pel cap comprar places. Tenim una directiva molt potent, amb uns patrocinadors que creiem que estan contents.

Quan va anar als Estats Units va dir que hi estudiaria mecànica dental.

Era la meva intenció, però el primer dia ja em van dir que m’havia d’entrenar 4:45 hores al dia i em van proposar una relació de carreres limitada, sense possibilitat de fer mecànica dental. Vaig acabant fent màrqueting.

Allà hi havia de ser quatre anys, però va tornar al cap de dos.

He estat molts anys callada, però ja es pot dir. Quan era als Estats Units la Federació no em va pagar la beca que m’havia promès. No vaig rebre res, ni al primer, ni al segon any. Vaig dir a la meva entrenadora americana que la Federació m’havia enganyat. La meva mare m’enviava retalls de diari on es deia que la Federació em pagava... Després de pensar-m’ho molt, vaig decidir tornar i trucar a la Federació per dir que renunciava per sempre més anar a la selecció. La gent no entenia per què no hi anava, però la raó era aquesta.

De l’època dels seus inicis hi ha dos noms propis importants: Francesc de Puig i Valentí Junyent.

Sí, han estat importants. Per a mi, el Francesc de Puig ha estat el meu pare esportiu. Fins i tot a títol personal va arribar a fer del pare que no havia tingut. Vetllava per l’esport, pels estudis i per mantenir bons hàbits. Fa poc, en un trobada, ell recordava que el meu nivell era alt perquè, entre altres coses, quan acabava l’entrenament seguia més estona, però amb els nois. A mi no em feia por res, ni que fossin homes que et podien rebentar el cos.

És que sempre ha estat precoç. Fins i totals 14 anys ja jugava amb el Comansi de Barcelona.

Seria equiparable a l Barça, de primera femenina. Les companyes tenien 23 o 25 anys i jo, 14. La meva mare, un amic i el Francesc de Puig m’acompanyaven a Barcelona. Allà l’entrenadora era la Maria Planas, una institució del bàsquet femení.

A xarxes socials diu «visc, decideixo i visc a la meva manera».

Resumint, sempre he fet el que he volgut sense fer mal a ningú. Si no ha agradat l’estil de vida que he portat o que porto, no hi puc fer res, soc així. Jo no visc de cara a la galeria. Sempre he decidit per mi. Des de petita ha estat així.

I per què fa públic el seu signe del zodíac, Capricorn?

Quan se’m posa un cosa al cap tiro endavant. Mai apartaré ningú.

Tenint en compte que a Manresa hi ha un equip masculí a l’ACB, hi ha espai per al bàsquet femení a primera?

Sí, omplirem el Nou Congost de gent i no ha de ser el mateix públic que té el Baxi. És el moment de les dones, de totes les edats, que podran venir al pavelló a passar-s’ho bomba. No vull dir que no puguin venir-hi homes, eh...

Al bàsquet femení hi continua havent molts homes a les banquetes, a les directives...

Jo no vull que només hi hagi dones en llocs de responsabilitat. Vull igualtat i no menystenir els homes, com hagin pogut fer ells. Dones i homes som un gran binomi i això es veu a la nostra junta directiva. El que s’ha d’evitar són situacions com les que han denunciat algunes jugadores de la selecció espanyola amb relació al que era entrenador.

En un planter tan gran deu percebre la hiperprotecció de molts pares.

Els pares ens pensem que els nostres fills són els millors i que arribaran a dalt de tot. Si això no passa, ens creiem amb el dret de criticar-ho tot, començant per l’entrenador.

Tothom té el que es mereix?

No.

Millor qualitat i pitjor defecte.

Optimisme i impaciència (a vegades).

Quina part del seu cos li agrada menys?

Els peus.

Quant és un bon sou?

El que et permeti viure sense patir.

Quin llibre li hauria agradat escriure?

El de la meva vida i de la meva mare.

Una obra d’art.

Els dibuixos del meus nens de petits.

En què és experta?

En bàsquet.

Què s’hauria d’inventar?

Si ho dic, sortirà l’inventor. És secret.

Déu existeix?

Suposo...

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

A un viking de l’època.

Un mite eròtic.

Sofía Loren.

Acabi la frase. La vida és...

Preciosa.

La gent, de natural, és bona, dolenta o regular?

Neix bona, però sovint s’espatlla.

Tres ingredients d’un paradís.

Vitalitat, energia i alegria. Ho porto tatuat.

Un lema per a la seva vida.

Viu amb tranquil·litat i alegria.