Quiosc

Regió7

LA HISTÒRIA

Tres dècades i mitja entre TDK i FCF

Pep Palacios, recordat escorta del Manresa de la dècada dels vuitanta, aspira diumenge a convertir-se en president de la Federació Catalana de Futbol. La seva candidatura es presenta com a defensora dels clubs petits davant de «reis i nobles»

Pep Palacios, candidat a la presidència del FCF JULIO PACHECO

Els que el van veure actuar al Vell Congost entre el 1984 i el 1987 parlen d’ell com un escorta potent, fort físicament, amb molt cor i que sortia bé al contraatac. Pep Palacios (Barcelona, 1963) va jugar en aquell TDK Manresa que havia ascendit de Primera B, que tenia dos estrangers mítics com el panameny Rolando Frazer i Clyde Mayes, que va estar a punt de guanyar un títol, en perdre contra el Joventut la final de la Copa Príncep d’Astúries a Vigo, i que es va classificar per a Europa per primer cop en setze temporades.

Estampes del Vell Congost contra Joan Creus | ARXIU/JOAN ESTEVE

Tres dècades i mitja després d’allò, Palacios ha canviat les sigles del TDK per les de la FCF (Federació Catalana de Futbol), organisme que aspira a presidir després de les eleccions de diumenge. Com quan era al Resa, com ell el segueix anomenant, intentarà tombar gegants brandant la bandera dels clubs petits, als quals diu que representa des de la seva posició de president de l’Atlètic Sant Just des de fa dotze anys.

Els millors anys

Però tornant a gairebé quaranta anys enrere, Palacios recorda els seus millors moments com a esportista. «Em vaig formar al Barça i em van cedir durant dos anys a l’Hospitalet. D’allà em va fitxar el Manresa el 1984, quan l’equip era a Primera B. Vam assolir l’ascens amb Carles Casas de president», amb Miquel Bataller d’entrenador i un equip amb «Blanco, Marsal, Jordi Creus ,Gordillo, Planell o el recentment malaurat Alcañiz, molts dels quals van seguir després a la màxima categoria».

Palacios no dubta que «van ser els meus millors anys en l’esport. En la primera temporada a l’ACB, amb Juanito Jiménez d’entrenador vam anar de menys a més. Després va anar a l’Espanyol i el va rellevar Joan Maria Gavaldà. Vam guanyar el Barça i vam arribar a una final», com el Baxi aquesta temporada. «Per perdre les finals, cal ser-hi. Em va saber greu que no poguessin guanyar a Bilbao, però el que han fet aquesta temporada és fantàstic. Vaig anar al Congost a veure el partit contra el Bilbao en la celebració dels noranta anys. Val la pena pagar l’entrada, perquè hi gaudeixes segur». Segons el seu punt de vista, les claus són «l’entrenador, que és top, i la feina que fa gent com l’Ernest [Centellas] i la Grada d’Animació. Calen persones així, que organitzen i estan pel club.

La voluntat dels fills

I la pregunta que es fa tothom. Com un exjugador d’equips de l’ACB, perquè després del TDK va estar un any al Barça i més tard, a l’Unicaja, aspira ara a ser president de la federació de futbol? Palacios recorda que «quan Espanya va guanyar la plata olímpica a Los Angeles, el 1984, el bàsquet va esclatar. N’hi havia a totes hores. El 2010, això va passar amb el futbol. Era l’època del Barça de Guardiola i del Mundial i de les Eurocopes» de la selecció estatal. «Tothom volia ser Iniesta o Messi». I els seus fills, l’Àlex i el Nacho, també.

Recorda que «quan eren petits jo volia que fessin un esport d’equip, tant me feia quin. El gran va començar a jugar a bàsquet en l’escola de Nacho Solozabal, però es va decantar pel futbol. El petit, a més, és esquerrà de peu, i ja m’ho vaig prendre com un senyal». Explica que «jugaven a Sant Just Desvern, on visc des de fa quinze anys. Un altre pare em va demanar que els ajudés. Soc llicenciat en INEF i vam implantar un mètode per fer que la canalla millorés. D’altres pares van voler que s’apliqués a tot el club i en vam crear l’Atlètic Sant Just. Per diferents motius, en vaig acabar sent el president».

L’exjugador del TDK es mostra partidari de «traslladar la manera de ser del bàsquet al futbol. En aquest hi ha hagut la xacra de la violència i en el bàsquet, en canvi, no sol passar. Hem volgut formar un club que sigui educatiu i competitiu alhora i ens n’hem sortit bé, amb un cadet, per exemple, que juga a Divisió d’Honor, la màxima categoria, i el primer equip a Primera Catalana».

Unir els més petits

Ha estat el desencant respecte de la federació el que l’ha empès ara a presentar-se. «Pensava que era un lloc de servei públic i vaig comprovar que és un ens molt separat dels equips petits i mitjans». Ell l’anomena un business center. «Per això intento fer-los veure que el vot del Callús o del Navarcles val igual que el del Barça i ens hem d’unir ».

Entre les seves propostes hi ha la d’eliminar els grans sous dels directius, que no puguin passar de 60.000 euros anuals. Modificar el pla de competició . «Andalusia, amb 160.000 llicències, té dos grups de Tercera RFEF. Catalunya, amb 180.000, només en té un. Llavors ens trobem amb Primeres Catalanes i categories inferiors escanyades, amb pocs ascensos i molts descensos».

En el seu projecte, Palacios també vol protegir els clubs formadors de talent davant dels captadors. «No pot ser que un club gran com al Bages podria ser el Manresa o el Nàstic tinguin sis cadets, per exemple, i que un de petit no en pugui tenir cap, tot i disposar de talent al poble, perquè són devorats pels acaparadors». Tampoc entén «que es donin subvencions amb els diners que es recapten de més als clubs. El que cal fer és no recaptar-los ja d’inici».

Sobre els seus rivals, considera que provenen tots de les lluites intestines que hi ha hagut entre el grup de l’actual president i aspirant a repetir, Joan Soteras, i l’anterior, Andreu Subies. «El segon dels candidats, Juanjo Isern, ha estat vicepresident de tots dos i el tercer, Àlex Talavera, va ser posat a la federació espanyola per Subies. Era president d’una SAD com el Cornellà,amb una fundació i noranta equips, el prototip d’equip acaparador i el contrari als interessos dels petits. Després dels reis, venen els nobles». Segons ell, si un club modest els vota «serà com si un negre ho fa amb Vox. Es perjudicaria ell mateix. Si ets un club petit i no t’empoderes, malament rai». Palacios admet que és qui ha obtingut menys avals i qui té menys opcions de vèncer, però avisa que «si perdem, controlarem la feina del guanyador».

Compartir l'article

stats