El dia que va sentir el neguit de tornar a les pistes, Laura Bou (Sabadell, 1990) va confessar al seu entrenador, Pau Fradera, que es conformava amb baixar del minut en els 400 metres. Als 32 anys, i després d’una dècada i mitja d’amor i algun episodi de desamor per l’atletisme, la velocista de l’Avinent Manresa ha triturat aquella modesta ambició i ha batut tots els seus registres previs arribant a fer la volta a la pista en 53 segons i 41 centèsimes. Diumenge, va culminar la millor temporada de la seva vida conquerint la cinquena plaça en la final del Campionat d’Espanya absolut, celebrat a Nerja (Màlaga).
Com se sent, ara que ja han passat unes hores i ha pogut pair el resultat? Va baixar dos cops de 54 segons (53,98 en sèries i 53,70 a la final) però no va poder retallar encara més la seva plusmarca.
Contenta, perquè jo mai havia entrat en una final, portava molts anys essent una atleta de semifinals, de quedar la 13, la 15, ... Per això estic molt contenta.
S’esperava el salt de qualitat que ha donat aquesta temporada?
Ha estat un salt molt gran, cert. No m’ho esperava. Jo soc de les grans de l’equip de l’Avinent, el mes vinent en faré 32.
A què atribueix aquesta millora?
És la suma de diversos motius. D’una banda, hi ha una bona planificació, fa sis any que entreno amb el Pau i em sap portar bé i fer-me arribar en bon estat a les grans competicions. També treballo amb fisioterapeuta i nutricionista, faig el descans que he de fer i tinc estabilitat a la feina, que també és molt important. I, com no, també hi compta la maduresa. En atletisme, als 35 anys ja passes a la categoria màster, però jo reivindico la importància de l’experiència, jo tinc ara una mentalitat que no tenia als vint anys
En la final del campionat d’Espanya va donar la sensació que sortia molt fort, després perdia una mica de gas i, finalment, remuntava. Vostè també va tenir aquesta impressió?
Soc una atleta que sempre lluito molt en els últims metres, tinc molta capacitat per remuntar. A Nerja vaig sortir pel carrer 8, al màxim, no tenia res a perdre. Sí que és veritat que cap als 200-300 metres vaig baixar una mica, però no n’era conscient. Sempre m’ha agradat sortir ràpid i intentar mantenir el ritme.
No es va adonar que estava progressant a la darrera recta?
Vaig rebre missatges comentant que havia fet una gran remuntada, però jo anava pel carrer vuit, no recordo veure’m al darrera de tot, malgrat que tenia clar que remuntaria a l’ultima recta.
El vent va fer la guitza i va ser capriciós amb els atletes de 100, 200 i les tanques altes. Com els va tractar a les finalistes del 400?
A l’inici el teníem a favor i, al final, en contra. Això és bo per nosaltres. A veure, l’ideal seria un vent de 0 m/s! Però això no passa gairebé mai.
Un dels protagonistes del campionat va ser el seu entrenador, Pau Fradera, un gran especialista en 400 metres que uns dies abans havia anunciat que es retira per posar tots els esforços en entrenar altres atletes. El va veure gaire emocionat?
Unes setmanes abans del campionat ja em va comentar que plegaria i que es treia un pes de sobre. Li feia il·lusió viure-ho amb la seva gent. El Pau continuarà corrent, a un altre nivell, però es vol centrar en fer d’entrenador al cent per cent.
Continuarà essent el seu tècnic, doncs?
Sí, tot continuarà igual, jo estic molt contenta amb ell. Ens coneixem de fa temps, a vegades no cal ni que parlem per saber què penso, tenim aquell punt de confiança que és tan important.
On entrena?
Jo soc de Sabadell, però entreno a la Mar Bella, a Barcelona, allà hi tinc el meu grup, l’entrenador, i la platja per si cal fer recuperació.
Dissabte disputarà el relleu de 4x400 del Campionat d’Espanya de Federacions a Granollers. Punt final a la temporada?
També faré el míting de Barcelona, el dimarts 5 de juliol, i alguns controls federatius, però em centraré en els 200 metres.
De cara a la temporada vinent, l’objectiu és baixar dels 53 segons?
Ho somnio! Ara que he arribat fins aquí, no vull baixar d’aquest carro. Per què no pensar en apuntar a una medalla en propers estatals? He après a no posar-me límits. A l’hivern, vaig arribar amb la 15a millor marca a l’estatal en pista coberta, per sobre dels 55 segons, i un mes després vaig baixar a 54. El Pau diu que no m’he de posar cap marca al cap, simplement he d’anar fent. Ara mateix em sento com una cadet amb la mentalitat d’una atleta sènior. La gent m’anima i m’he adonat que les coses em poden sortir bé. Tot això em motiva per continuar endavant.
Des de la seva perspectiva d’atleta amb un llarg bagatge, com valora els èxits de l’equip femení de l’Avinent Manresa?
Precisament avui ho parlàvem: hi ha més atletes del Manresa a la selecció catalana per al campionat de federacions que del Barça. La clau de l’èxit és que l’Avinent és un club de casa, un grup que sempre actua com una família, fent equip, totes molt unides. Jo fa cinc anys que m’hi vaig incorporar i he viscut aquest creixement.
