Segurament la seva experiència als Jocs Mediterranis d’Orà no ha estat la millor del món. Unes condicions complicades, una victòria en sis partits i el quart lloc final, a un pas de la medalla. Però l’igualadí de 22 anys Joan Masip Navarro ha fet un pas més per consolidar-se a l’elit estatal del tennis taula, en un any molt profitós que ha de completar amb els europeus de Munic, el mes que ve.
Al final van estar a punt de guanyar medalla i tot.
Va anar d’un pèl. Davant de Grècia érem una mica favorits, però el seu primer jugador va fer-ho molt bé i ens va guanyar els dos punts i el doble. Va ser una llàstima perquè en d’altres esports hi ha dos tercers classificats, tots dos amb bronze, i en el nostre s’ha de jugar la consolació.
De tota manera, personalment, com creu que ha estat la seva participació personal?
Crec que bona tenint en compte que era una de les primeres competicions que afrontava a nivell d’equips amb la selecció absoluta. Ha estat un dels meus primers tornejos importants, i quedar quarts està molt bé, no ens ho esperàvem.
Com va ser el procés de selecció per a aquests Jocs?
M’ho van dir fa un mes. He estat jugant a un nivell molt alt aquest any, tant a la lliga, com a la Copa, com a les altres competicions. Ha estat una temporada increïble i al seleccionador no li ha quedat més remei que cridar-me. Jo no estic intern en cap centre, com la majoria de jugadors, que són a la Blume de Madrid. Hi vaig ser un any i en vaig marxar. He tornat al CAR de Sant Cugat, però no m’hi entreno cada dia, només tres. Semblava que els costés portar-m’hi, però per resultats ho han hagut de fer.
M’està dient que qui selecciona es fixa només en la Blume i passa de la gent de fora?
És bastant així. Allà hi tenen l’equip d’internacionals absoluts. Per sort, cada cop està tot més repartit per tot Espanya i fins i tot i hi ha gent que ha anat a Alemanya. Ja no és tot allà al centre. Al final s’han hagut d’adaptar a les situacions. Si obtens resultats, no cal que t’estiguis entrenant en un lloc en concret.
El seu camí per arribar a estar als 22 anys amb l’equip estatal com ha anat?
Ha estat complicat i dur. Vaig entrar a la selecció cadet quan encara era infantil. He anat jugant també amb la juvenil i la sub-21, però és cert que hi ha un canvi de nivell molt alt per entrar a l’absoluta. Al principi no guanyes cap partit i costa. Perds molts cops. Però al final, val la pena.
I a nivell de clubs, com ha anat la seva evolució des que va sortir d’Igualada?
De fet, jo vaig començar al Montbui, però només hi vaig estar un any. Després vaig estar a l’Igualada. Hi vaig jugar tres temporades a Primera. En les dues últimes vam intentar pujar, però no va poder ser. En l’última m’hi vaig quedar per mirar d’ascendir tot i que tenia ofertes de fora. Després vaig marxar al Ripollet, a Divisió d’Honor (segona categoria) i a continuació, a l’Escala, el segon club més fort de Catalunya. Allà vaig poder debutar al Superdivisió durant dos anys. En aquest temps, el Borges, el millor club a nivell de pressupost i de tot, em va voler fitxar i ara ja fa quatre anys que hi soc. Ja he renovat per a un cinquè.
Quan va arribar a un club poderós com el Borges va ser quan va començar a pensar que podria disputar grans campionats?
Sí. Amb l’Escala era més per matenir-nos. Al Borges ho volen guanyar tot. Sempre quedem dels tres primers i t’exigeixes més a tu mateix. Això és millor per créixer com a jugador. També t’envoltes de companys amb més nivell i això es nota.
La competència interna és el que el fa millorar?
Sí, i tant. Jo he quedat campió de Catalunya absolut aquest any, però hi ha un jugador que no va disputar el torneig, que és el millor, Marc Duran. Amb ell tinc molt bona relació, m’ha ajudat moltíssim, tenim una competència sana i bona i m’ajuda en tot. Ja té 35 anys i aquesta ha estat la seva millor temporada. Va ser campió d’Espanya absolut i de dobles i també campió de lliga i Copa.
Si ell arriba al seu millor nivell amb 35 anys, vostè, amb 22, deu preveure molt anys de carrera.
Si les lesions t’acompanyen pots jugar uns quants anys. També depèn de l’estil que tinguis, ofensiu o defensiu. Depenent del que aguanti el teu cap, jugaràs mentre t’ho passis bé fent-ho.
És un joc més mental que físic?
És molt complet. És complicat perquè ho té tot. Si et falla una cosa, tot es complica. Has d’intentar tenir un equilibri.
Ho ha guanyat tot a nivell nacional i, a més, també ho ha fet bé a l’anomenat Spanish Masters.
Sí, tot i que no l’he guanyat. En realitat hi havia dues proves del màsters i el campionat d’Espanya i, a partir d’aquí, s’elabora un rànquing. En la primera prova vaig ser segon darrere de l’Álvaro Robles, que és el millor jugador de l’estat, amb molta diferència, i no va participar en les altres dues proves, en què vaig caure en quarts de final. De tota manera, he estat el més regular i per això vaig obtenir la plaça que hi havia per anar al Campionat d’Europa.
Ha estat la temporada en què ha fet el salt més gran?
Quan ets més petit els salts encara són més alts. Però a nivell de guanyar gent molt bona, sí que ho ha estat. A la lliga he perdut cinc partits i n’he guanyat quinze. A la Copa d’Europa en vaig perdre tres i a la Copa del Rei, només un. El millor és que he estat molt regular, no he tingut cap derrota que hagi estat una gran errada.
L’europeu és a l’agost a Munic. Com l’afronta?
Em fa molta il·lusió, ja que serà el primer a nivell absolut. Els havia jugat en les categories inferiors. N’he disputat set, però serà el primer amb els grans. Intentaré fer-ho el millor possible, tot i que també sé com de complicat és.
Tornant als Jocs Mediterranis, a part de la competició, com ha estat la part personal, la de participar en una competició multiesportiva com aquesta?
Sincerament, decebedora. Horrible. L’organització algeriana ha estat una de les pitjors que he vist en anys. Potser el millor va ser la cerimònia, amb l’estadi d’atletisme ple a rebentar. La vila i les instal·lacions no tenen nivell, però hem vingut aquí a jugar i això és secundari.
Poder traslladar això a una competició molt millor com uns Jocs Olímpics, és un objectiu que té a la ment?
Si ha de passar, ja passarà. Em faria molta il·lusió, però passar per tot el sacrifici que requereix anar-hi és complicat. Potser vols fer aquest camí i, si no surt bé, ho hauràs deixat tot de banda. De moment vaig fent i si passa, estaré molt content.
Quina és la seva situació? Dedicació absoluta?
Estic estudiant un grau superior en dietètica i també estic ficat a la junta de la federació catalana i a la de l’Igualada. Sempre vaig fent coses, perquè el dia que s’acabi això possiblement hagi de treballar en una altra cosa. És cert que estem en un esport professional i cobro bé de tot arreu, però mai no se sap. Et pots lesionar, o guanyar diners fins als 40 anys però a partir d’aquí, no tenir res.
Quin és el seu proper objectiu?
Torno a casa divendres a la nit [avui per al lector] i l’endemà marxo al Campionat d’Espanya a Cartagena. Diumenge ja jugo i el campionat s’acaba el dia 8. Serà dur perquè el dia 2 he de baixar-hi en cotxe.
Però si ha superat Orà, Cartagena li deurà semblar glòria.
Només que el menjar sigui decent ja em conformo.
