Quiosc Regió7

Regió7

Barcelona 92: Tres dècades des d’aquella vigília

La Catalunya central hi va guanyar dues medalles i hi va ser representada per quatre esportistes i molts voluntaris

Pep Guardiola, al centre del podi amb la medalla d’or de l’equip espanyol de futbol, al Camp Nou | ARXIU/TONI MATA I RIU

Fa just ara trenta anys, a Catalunya només es parlava d’una cosa. Faltaven dos dies per a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona i un per a l’inici de la competició. Perquè el dia 24 va arrencar el torneig de futbol amb un Itàlia-Estats Units al Camp Nou, en què els nord-americans tenien un jugador, Cobi Jones, amb el mateix nom que la mascota. A la nit, Pep Guardiola va marcar un gol en la victòria d’Espanya sobre Colòmbia a València, preludi d’una de les medalles que l’esport de casa nostra es va apuntar en aquells Jocs de tots.

Sanclimens, amb Estiarte, Canal i Payà, el 18 de juny | ARXIU/FERRAN BORRÀS

Perquè la Catalunya central va aportar quatre esportistes nascuts aquí a la cita olímpica. En realitat van ser cinc, si hi afegim el gimnasta barceloní Miguel Ángel Rubio, que aleshores formava part del Gimnàs GYC-Claret de Manresa. D’aquests, dos van aconseguir medalla, les primeres de la nostra història, després dels quarts llocs del waterpolo a Moscou 80, amb Manel Estiarte i Gaspar Ventura, i la mateixa posició a Los Angeles 84, amb el mateix Estiarte i Albert Canal. A Barcelona, Guardiola va guanyar l’or en futbol i el millor jugador del món, una plata amarga en waterpolo, l’últim dia dels Jocs.

A part d’ells dos, la Seu d’Urgell, a més d’aportar una instal·lació, la del Parc Olímpic del Segre, per a les proves que aleshores s’anomenaven «piragüisme d’aigües braves», també va proporcionar dos competidors. Marc Vicente i Pere Guerrero hi van quedar 24è i 28è, respectivament.

L’aportació de tota una societat

Però a part d’aquells que van tenir una relació directa amb la competició, repassant l’hemeroteca i les informacions que Regió7 va publicar durant aquelles setmanes, ens adonem que Barcelona 92 va ser una fita de tothom, de tota una societat que va donar el millor d’ella mateixa per oferir una gran imatge del país al món.

Per exemple, moltes setmanes abans d’aquell 25 de juliol una sèrie de gimnastes del mateix Claret, ballarines d’escoles de dansa de la ciutat i sardanistes van estar assajant durament per intervenir en la part inicial de la brillant cerimònia inaugural de l’Estadi Olímpic. Molts esforços per a molt poca estona, però un gran orgull d’haver-hi estat. Com també els trabucaires de Solsona, que van participar en la cloenda, o els bastoners de Rajadell, en la inauguració dels Paralímpics de poques setmanes següents.

Aquest diari té un tresor a l’hemeroteca en forma d’entrevistes a persones que, d’una manera o altra, van posar el seu granet de sorra perquè tot anés bé. Per exemple, les cintes de les medalles o els pals de les banderes de la desfilada van ser creats a Manresa, per part de les empreses Perramon i Badia i Fundició Teorca, respectivament. A més, molts dels jutges i àrbitres que van ser a les competicions venien de casa nostra. Hi va haver jutges de taula que van tenir el Dream Team molt a prop; quatre del Club Tir Precisió que van desplaçar-se a Mollet, a les instal·lacions de tir olímpic, per controlar els resultats; alguns van ser a les piscines amb el waterpolo; un altre, amb el voleibol, i un parell més amb la gimnàstica rítmica. I a més, voluntaris a les diferents instal·lacions i professionals que participaven en els mitjans de comunicació, ja fossin els propis de l’organització o informatius.

Aquell 23 de juliol del 1992, avui ja fa tres dècades, tots ells vivien el final de la llarga vigília abans de dues setmanes que a molts els van canviar la vida. I és que les nostres comarques es van fer sentir en aquells considerats, fins aleshores, millors Jocs de la història.

El pas de la torxa olímpica havia marcat el camí només un mes abans

Dilluns se celebra el 30è aniversari de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona. El punt culminant de la nit va ser l’encesa del peveter amb la flama olímpica que els dies abans havia recorregut tot el país. A Manresa, hi va ser el 18 de juny.

Encesa a Olímpia, el 5 de juny, la llum dels Jocs va arribar per mar a Catalunya, desembarcada a les ruïnes d’Empúries. D’allà va començar tota una ruta que va fer parada a Manresa el 18 de juny. Aquella nit, la capital del Bages es va vestir de gala per rebre la torxa olímpica. La plaça Major de la ciutat era plena de gom a gom i Manel Estiarte, a les 22 hores i 8 minuts, encenia un petit peveter davant la multitud i escortat per dos waterpolistes manresans, Jordi Payà i Albert Canal. Va sonar l’himne olímpic i es van hissar cinc banderes: la de la ciutat, la catalana, l’espanyola, l’olímpica i la de Barcelona 92.

Una gegantina senyera amb el lema «Freedom for Catalonia» penjava de la Muralla del Carme, un dels punts del recorregut per la ciutat al llarg del qual algunes de les personalitats de l’època van córrer amb la torxa, platejada i daurada i que funcionava amb gas. La pluja va espatllar alguns dels preparatius que s’havien fet per a abans de la festa, però no va deslluir la gran cerimònia, on l’alcalde en aquell moment, Juli Sanclimens, va fer el seu parlament de benvinguda afirmant que «ens sentim orgullosos d’aquest dia». El mateix dia que va arribar a Manresa, la flama també havia passat per Solsona, on la gent es va abocar al carrer a partir de primera hora de la tarda. Les banderes catalanes van omplir el recorregut i l’expositor de Seat Solsona va convertir-se en l’epicentre de la festa.

En una etapa anterior, que portava la flama de Vic a la Seu d’Urgell, la torxa va passar per les comarques del Berguedà i la Cerdanya. En aquell tram la van dur moltes cares conegudes, com el ciclista ceretà Miquel Cases, que en aquell moment tenia 71 anys.

Compartir l'article

stats