El malson s’ha transformat en esperança i il·lusió. Després de viure una temporada plena d’entrebancs que va culminar amb el descens de categoria del Rayo Vallecano, on hi va jugar els tres darrers cursos, Paula Fernández (Sant Fruitós de Bages, 1999) vol passar pàgina i inicia la nova etapa al Llevant, amb qui ha signat contracte per tres temporades, per continuar creixent com a jugadora. A les ordres de José Luis Sánchez Vera, campió de lliga en la campanya 2018-19 amb l’Atlètic de Madrid, la plantilla del club valencià va començar dilluns a caminar després de realitzar les proves mèdiques la setmana anterior.
Durant el curs passat, van fer vaga a la pretemporada perquè el club no les convocava per signar els contractes de treball, van jugar sense metge a la banqueta -ni fisioterapeuta durant alguns partits-, van canviar d’entrenador a mig fer, el president no semblava molt amic de l’equip femení i, al final, van perdre la categoria. Quin sentiment té ara que ha quedat enrere l’etapa del Rayo?
Malgrat els problemes extraesportius, jo al Rayo hi he estat a gust. Vivint a Madrid he pogut fer durant aquests anys bona part de la carrera d’INEF a la universitat i amb les companyes hi hem estat molt bé.
Ja ha acabat els estudis?
Em queda un curs, que podré fer a València, i després el treball de final de carrera.
Aquest darrer any, al Rayo hi ha passat de tot.
Crec que, de tot el que ha passat, quan toqui en parlaré. No si serà quan em retiri, o d’aquí a dos anys, però ha estat de pel·lícula. Ara bé, traient la part extraesportiva, hi he estat tres anys, vaig arribar de rebot i amb fitxa del B i em vaig consolidar al primer equip. He pogut agafar experiència com a jugadora de Primera Divisió. He crescut com a futbolista i les companyes m’han fet sentir com a casa, sinó no ho hauria aguantat. També agraeixo el suport dels companys de la universitat. Era es tracta de fer creu i ratlla. Però jo, al Rayo, li desitjo tota la sort del món. És un club històric i vull que torni a Primera.
Quin record li queda del recorregut esportiu del Rayo?
Al final, sentíem impotència, perquè competíem bé, teníem oportunitats de guanyar, però al final perdíem. Sempre dèiem, una mica més i guanyem, però aquesta mica més no arribava.
Quin Llevant s’ha trobat? Figures com Alba Redondo continuen a l’equip, però n’han marxat una dotzena, entre altres Eva Navarro, Sandie Toletti, Aldana Cometti i Irene Guerrero.
Hi ha jugadores importants que han marxat, però en pugen del filial, i també s’estan fent fitxatges. El Llevant és un club que vol estar a dalt i lluitar per entrar a la Champions, amb jugadores de molt nivell.
Coneixia el nou entrenador de l’equip, José Luis Sánchez Vera?
No hem coincidit mai, sé que va guanyar la Lliga amb l’Atlético de Madrid, però personalment no ens coneixem.
Curiosament, al Llevant coincidirà amb una altra jugadora bagenca, la defensa Núria Mendoza, de Monistrol de Montserrat.
Sí, precisament ahir vem estar parlant. No ens coneixíem personalment, però m’està ajudant molt. Del Llevant també conec altres jugadores com la Maria Méndez i la Maria Valenzuela.
Com es va gestar el seu fitxatge pel Llevant? Vostè va néixer l’1 de juliol del 1999 i, per tant, va acabar la temporada amb 22 anys: per aquest motiu, el Rayo podia incloure-la a la llista de compensació. És a dir, en ser menor de 23 anys (en el seu cas, per un dia), el club la podia retenir un any més encara que hagués acabat contracte. Només podia anar-se’n pagant la clàusula o firmant per un equip estranger.
Jo tenia altres ofertes, però no podia marxar del Rayo perquè la xifra econòmica de la compensació, 50.000 euros, era difícil d’encaixar per qualsevol altre equip. Però al final, el club no em va inscriure a la llista de compensació i vaig poder negociar. Em van venir a buscar diversos equips, i em vaig decidir pel Llevant perquè em dona l’oportunitat de continuar creixent com a persona i com a futbolista. És un equip amb aspiracions importants.
De fet, el descens a Segona deixava la compensació sense efecte.
Sí, però ja no m’hi havien inclòs.
Quines aspiracions té amb el seu nou equip?
El Llevant és un club que aposta pel futbol femení, sempre està a dalt. De fet, la temporada passada va jugar la segona prèvia de la Champions i va jugar de tu a tu amb l’Olímpic de Lió.
El Llevant va donar una bona imatge en l’eliminatòria davant el futur campió, però després va tenir un mal inici de temporada i va arrossegar bona part del curs una sanció injusta que li va imposar la federació perquè no duïen el seu logotip a la samarreta. El càstig, finalment va quedar en no res, i el Llevant va finalitzar sisè.
I també hi va haver problemes amb les lesions. Però aquest any lluitarem per estar als llocs de dalt, per entrar a la Champions.
Classificar-se per la competició europea, doncs, és l’objectiu?
L’objectiu és estar a a dalt, i si entrem a la Champions millor. El futbol femení a Espanya té cada cop més nivell, i entrar a Europa és fa cada any més complicat.
Oimès en una lliga on sembla que una de les tres places la té el Barça assegurada.
La sensació que tinc és que lluitarem per estar a dalt. Els partits comencen 0-0 i sortirem a competir-los tots.
Quin rol creu que li tocarà representar?
Professionalment, la infraestructura del Llevant no és la del Rayo, ser aquí significa fer un pas més en la meva carrera.
Però creu que se li demanará que continuï essent una migcampista tot terreny?
De fet, al Rayo, com abans al Màlaga, vaig jugar de tot, de davantera, migcampista, extrem, ... La polivalència sempre m’ha anat molt bé, i jo m’adapto a allò que em digui l’entrenador.
Té la sensació que arriba al club en el que, fins ara, més se li exigirà?
Sí, segurament. El Llevant cuida el futbol femení, i per això ,mateixa la demana exigència.
De fet, per a un aficionat és sorprenent constatar que el Llevant és un club amb un equip que sovint és a Primera masculina, un altre que destaca a la lliga femenina i que té un historial potent (6 Copes de la Reina i 4 lligues) i un de futbol sala que també és a l’elit.
És un club molt seriós, humil però treballador, i tothom procura que hi estiguis a gust. Això es trasllada als resultats.
Creu que jugar al Llevant la pot situar novament en l’òrbita de la selecció espanyola, amb la qual ja va guanyar títols internacionals en categories de formació?
Si faig una bona temporada podria arribar el premi de la selecció, però no és una cosa que m’obsessioni, l’important és fer-ho bé al meu club. I només d’aquesta manera podria arribar la selecció.
Està seguint l’Eurocopa?
Sí, i tant, m’agrada veure futbol. També vaig seguir l’Eurocopa sub-19 que va guanyar Espanya.
Era falta de Russo sobre Irene Paredes en la jugada del primer gol d’Anglaterra als quarts de final que va forçar la pròrroga?
Es podia xiular, ara bé, són d’aquelles jugades que queden a criteri de la decisió arbitral. Però em quedo amb la manera com va jugar la selecció, segur que tindrà més oportunitats.
Qui veu com a favorita per guanyar el torneig?
Una favorita clara no la tinc, però veig molt bé Alemanya. Si continua jugant igual, podria ser campiona.
És d’aquells equips que a vegades sembla que no controlin la situació, però sempre ho fan.
Espanya les va pressionar i va tenir continuïtat, però Alemanya en res et fa una ocasió, tenen jugadores de molt nivell.
Al futbol femení ja res no l’atura? En els darrers temps hem vist rècords d’assistència com els del Camp Nou.
Són importants rècords així, però també ho és que la gent vagi al camp cada cap de setmana, i que el Johan s’ompli. Si hi ha vint mil persones que hi volen anar, al final el Barça femení haurà de jugar al Camp Nou, i voldrà dir que es manté el fenomen, que s’hi creu i està en auge.
Mica a mica però imparable?
El Barça ho va fer molt bé promocionant els partits del Camp Nou. Però hi ha altres equips a la Lliga, i no tots estan creixent. Als partits del Rayo, teníem pocs aficionats. Cal que les condicions per les jugadores siguin millors.
Què hauria d’exigir-se-li a la nova lliga professional?
Cal que tots els clubs de Primera i Segona estiguin en bones condicions, si un club té un equip femení ha de ser per tenir-lo bé, no perquè toca tenir-lo. Hi ha d’haver uns mínims, per exemple en els terrrenys de joc. Si fas un partit del Johan Cruyff per la tele, dones prestigi a la competició, però en altres llocs veus camps amb la gespa cremada i gastada. Tu mires la Premier, i els camps estan perfectes.
