La impaciència és una mala consellera. Després de l’empat en el partit inaugural de la lliga contra al Rayo en un Camp Nou amb més de vuitanta mil espectadors, una part de l’opinió pública, publicada i tuitejada s’ha posat nerviosa sense cap mena de sentit. A aquestes alçades de la pel·lícula, costa creure que encara hi hagi qui es cregui que construir un equip de futbol és bufar i fer ampolles. Per molts cromos que tinguis, l’àlbum no s’omple en quatre dies. El Barça de Xavi va exhibir molts defectes, però també virtuts malgrat el 0-0 final. Treure gaire conclusions després dels primers noranta minuts és un vici que no condueix enlloc.

S’ha dit i repetit, per comparar situacions, que el Barça de Guardiola va començar amb derrota a Sòria (1-0 contra el Numància) i empat al Camp Nou (1-1 amb el Racing de Santander). A la tercera jornada, l’equip va golejar a Gijón (1-6) i la festa ja no va parar fins a la consecució del Sextet. És cert que Xavi no va estrenar banqueta contra el Rayo i el ‘seu’ Barça va il·lusionar (0-4 al Bernabeu) i decebre (trist final de Lliga amb derrotes a casa contra Rayo i Cadis) a parts iguals la temporada passada, després de rellevar Koeman. Però tot el que va passar abans de l’estiu del 2022 val més deixar-ho al bagul dels (mals) records.

El Barça 2022-23 no té res a veure (o gairebé) amb els seus immediats precedents. Un cop activades les mal dites palanques -venda de patrimoni a correcuita s’hi escau més-, el club ha pogut fer fitxatges sonats com els de Robert Lewandowski, Raphinha i Jules Koundé i incorporar homes d’equip sense pagar traspàs (Kessié, Christensen). Fins i tot ha pres decisions discutides i discutibles com la renovació de Dembelé (algun dia sabrem tota la veritat) i de Sergi Roberto. Sumant aquestes novetats a les arribades del darrer mercat d’hivern (Aubameyang, Ferran Torres) i als joves com Gavi, Pedri, Ansu, Èric i Araújo, fins i tot De Jong, el Barça té una plantilla espectacular.

Contra el Rayo, al Barça li va faltar lucidesa en la sortida de la pilota, jerarquia al mig del camp, precisió en la passada, intensitat en les emboscades, solidesa per evitar nombroses pèrdues i punteria al davant. Després del Gamper contra un rival inofensiu (6-0 al Pumas), potser dissabte hi havia qui es va asseure a la graderia o davant el televisor esperant una golejada, un recital, el hat trick de Lewandowski talment com va fer Romario fa trenta anys i una altra masterclass de Pedri. En comptes d’això, la culerada va veure Araújo de lateral, Alba a cinc minuts de la xiulada general, Busquets desquiciat i expulsat, Gavi marejat, Pedri poc transcendent, Dembelé i Raphinha decreixents i Lewandowski havent-se de buscar la vida infructuosament. I, a la segona part, Sergi Roberto tan insubstancial com de costum.

Però feia goig veure la banqueta. Queda per veure qui arribarà (Marcos Alonso sembla fet, Bernardo Silva és una incògnita) i, sobretot, qui marxarà. Dest, Braithwaite i Umtiti tenen la porta de sortida oberta, però potser també Frenkie de Jong i Memphis. I és sobre De Jong que pivoten totes les contradiccions del Barça recent. Com pot ser que aquest jugador no hagi triomfat rotundament encara al Camp Nou? Probablement, la resposta la tenen a parts iguals el club i ell. Va arribar en plena era crepuscular i la covid va irrompre en la seva primera temporada. Si se’n va al Manchester United, sempre ens quedarà el dubte de saber com hauria rendit en mans de Xavi. Si es queda, és urgent recuperar-lo per a la causa com un jugador capital. Dissabte en vem tenir un tast: el neerlandès va tenir més de mitja hora per exhibir-se, trencant línees, mostrant-se ràpid i lúcid en la passada, aprofitant cada minut que va passar al terreny de joc. Una anàlisi que no pot ignorar l’anhel del jugador de demostrar que es vol quedar aquí i que pot ser molt i molt útil a l’entrenador.

Tranquil·litat. La temporada és molt llarga. Molt. No pots canviar mig equip i pretendre que a la jornada 1 tot et somriurà. Ni a la 10, probablement. En un any amb Mundial pel mig i un calendari molt apretat en que el Barça obrirà quatre fronts (Lliga, Copa, Supercopa espanyola i Champions), l’èxit arribarà des de la paciència, el treball i la convicció. I de totes tres virtuts, el Barça i el barcelonisme n’han anat molt mancades en els darrers temps. Construïnt un relat guanyador (autocrític, però optimista), tot serà més fàcil.