Ha arribat als trenta anys, però en el món de la competició esportiva no ha dit la darrera paraula. Aquest 2022, s’ha proclamat campiona estatal de mitja marató i el repte més important que s’ha fixat és la marató, reina de les proves atlètiques. La Meritxell Soler Delgado pertany a una família ben coneguda a Sant Joan de Vilatorrada i fa ben poc, arran de les seves gestes esportives, ha estat reconeguda pel seu ajuntament. Actualment, treballa i viu a Manresa. Segurament, molts dels seus pacients, no saben que la seva odontòloga és una atleta d’elit. Com tampoc, molts aficionats a l’atletisme, tenen constància que Meritxell Soler forma part de l’equip de professionals de la clínica dental Enric Pintado. La seva samarreta de sempre, excepte la seva etapa americana, és la del Club Atlètic Manresa.
El runnig, el fet de córrer, s’ha convertit en un hàbit social força estès. Un dels avantatges és que genera endorfines; un problema, és l’addicció.
Hi ha entrenaments suaus que poden generar moltes endorfines i m’ho passo molt bé. En altres moments de la pràctica esportiva, genero altres hormones, que no són tan bones. En realitat, hi ha dues coses que s’han de diferenciar. Una és córrer per fer salut, que és beneficiós, i l’altra, és preparar-se per a l’alta competició, que té aspectes que poden ser contraproduents.
Enguany, ha guanyat el Campionat d’Espanya de mitja marató, un fet que li ha servit per augmentar la notorietat pública. Com ha estat el camí fins a arribar aquí?
Fa quinze anys que entreno i els resultats no són fruit d’un avui per demà o d’una setmana per l’altra. De mica en mica, a mesura que avança el temps, vas superant fites. Veus que tens millors marques, que arribes al pòdium a Catalunya i després a Espanya. Ha estat un procés llarg fins a arribar a campiona d’Espanya.
Aquest esforç i constància es pot traduir en hores diàries d’entrenament?
Calculo que unes tres al dia, contant també l’estona de fer peses i de tècnica.
El cap ha d’estar ben preparat per aguantar curses que duren força més d’una hora. Què pensa mentre corre?
Mil coses... Els pensaments són molt diferents si les coses et van bé o malament. Quan corro, em passo molta estona autoanimant i, fins i tot, autoenganyant. Et dius: «vinga va, vinga va...» o analitzes si les companyes estan una mica més a prop o més lluny.
Fa poc ens va sorprendre que la firma Puma li oferís un contracte professional. En el món de l’atletisme que comporta aquest compromís?
Em sento molt afortunada perquè és un esport que costa trobar espònsors. Per una banda, m’ajuden en tot allò relacionat amb el material esportiu i, per l’altra, hi ha una compensació econòmica que anirà molt bé per pagar desplaçaments, fisioterapeutes, nutricionistes o mil despeses que han de sortir de la butxaca si ningú no ajuda. L’efervescència, en el darrers anys, en la pràctica del running també ha afavorit aquest patrocini.
Aquest 2022 ha fet els trenta anys, una edat que per una fondista no és gran. Què li diu el seu cos i la seva ment?
Cada vegada em sento més gran quan veig les noves promocions, però en maratons, la millor edat és entre els 33 i els 35 anys. En aquest context, em sento jove i encara tinc temps per millorar.
Per tant, la marató és el gran repte.
Sí, ara començaré a preparar la marató de Sevilla pel febrer de l’any vinent. Els quilòmetres s’assimilen a còpia de fer-los. Com més gran et fas, més quilòmetres portes a les cames i més factible és superar-los.
Té possibilitat de competir als propers Jocs Olímpics de París?
Aquesta és la meva idea. Les mínimes encara no han sortit. Sembla que seran dures, molt difícils. No serà gens fàcil, no obstant això espero assolir el repte de ser a París.
Entre els atletes, es parla sovint de problemes als genolls. Què diuen els seus?
No es queixen, els tinc bé, almenys de moment. Toquem fusta. Quan entrenes, sempre hi ha alguna cosa que et fa mal, en el meu cas, sol ser el tendó d’aquil·les.
L’atletisme és, bàsicament, un esport individual que requereix fortalesa mental.
Tant pel bo com pel dolent, és un mateix que respon. I si no s’entrena, els resultats són a la vista.
Té una edat susceptible de plantejar-se descendència.
Segurament quedarà per a després de veure com van els propers reptes esportius, com la possibilitat de competir als Jocs Olímpics.
Molts esportistes se solen decantar per estudis relacionats amb l’activitat física. En el seu cas no vas ser així i va optar per l’odontologia.
No sé dir massa per què. La realitat és que m’agrada tot: medicina, fisioteràpia o, fins i tot, matemàtiques. Crec que odontologia agrupa molts dels meus interessos.
Fins i tot va fer un estudi de recerca que vinculava odontologia i esport.
En el treball de final de grau vaig intentar trobar la relació entre els queixals del seny i el rendiment esportiu. Hi ha pocs estudis fets i jo no hi vaig trobar una conclusió clara.
És evident, però, que una bona salut dental pot ser sinònim d’un bon estat general.
Sí, un problema a la boca acaba afectant el conjunt de l’organisme.
... Salut odontològica sense cobertura de la sanitat pública.
Hi ha moltes facetes de salut que haurien de tenir cabuda en l’atenció pública, però sembla que va per llarg.
Tornem a l’atletisme i parlem del moment dolç que viu aquest esport a Manresa. Quina és la clau de l’èxit?
No és una cosa d’avui per demà. És fruit d’anys de treball de la promoció dels joves i que hi hagi gent que empenyi. El Club Atlètic és com un cau, tots ens coneixem molt i hi ha molt bon ambient. A més a més, quan venim a entrenar ens desfoguem del nostre dia a dia. I això va molt bé.
Per què, al llarg dels anys, a Manresa ha tibat més l’atletisme femení?
Sempre s’ha potenciat més les noies, un fet que em sembla perfecte. Amb el femení s’ha fet una roda, cada vegada més gran. Bones atletes de la casa, fitxatges i resultats de primera línia. Entre els nois, també s’està agafant embranzida.
Quan acabi de competir passarà a feines directives, tècniques o tallarà amb l’atletisme?
Sempre faig la broma quan dic als companys que quan deixi de córrer no em veuran més el pèl per l’estadi del Congost. Al final, però, estaré lligada, d’una manera o altra, a l’atletisme.
Va ser dos anys als Estats Units, becada, gràcies a la seva projecció atlètica.
Sempre s’aprenen coses. Com a persona, coneixes una manera diferent de viure. Aparentment, tot va molt bé, però es constaten grans diferències entre els que els hi va tot de cara i el que viuen molt malament. Pel que fa a l’esport, l’entrenador que vaig tenir treballava d’una forma semblant a la d’aquí, encara que vulguis o no, sempre s’integren tècniques noves que són útils aquí.
Es va establir a Dakota, un estat poc conegut. Alguna singularitat?
La gent és molt oberta, força més religiosa i familiar que aquí. T’acullen molt bé i són superbones persones. En els dos anys que hi vaig ser la meva vida va ser gairebé sempre al campus. Potser a la ciutat només hi vaig anar quatre vegades.
Ara està establerta a Manresa, però el cor és molt de Sant Joan.
Hi he nascut, hi he viscut molts anys. Els pares hi són i els vaig a veure sovint. Em sento santjoanenca.
Fins i tot l’ajuntament li va fer un reconeixement oficial
És d’agrair. A vegades, costa que et reconeguin quan practiques esports que no són de masses.
La seva parella també és atleta i de fons. Quan feu els àpats, també es menja atletisme?
Déu-n’hi-do. Ell encara és més friki que jo, controla més els noms dels atletes i les marques que fan. Sovint entrenem junts, els escalfaments, els rodatges... Té més bones marques que jo. En proves, com a Sevilla o a València, m’ha fet de llebre.
Tothom té el que es mereix? Per desgràcia, no. Tant de bo.
Millor qualitat i pitjor defecte. Constància i, defectes, molts.
Quina part del seu cos li agrada menys? Els peus.
Quant és un bon sou? El que em permeti no haver-me de preocupar de res.
Quin llibre li hauria agradat escriure? Tot el Harry Potter.
Una obra d’art. Les muntanyes de Montserrat.
En què és experta? Suposo que en odontologia i córrer.
Què s’hauria d’inventar? Un aparell per volar individualment, sense haver d’anar per carretera.
Déu existeix? No. I si existeix és dolent.
Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar? No soc d’admirar.
Un mite eròtic. Em passa el mateix, que no admiro.
Acabi la frase. La vida és... Molt bonica.
La gent, de natural, és bona, dolenta o regular? Bona, però la dolenta destaca més.
Tres ingredients d’un paradís. Natura, bon menjar i acompanyant.
Un lema per a la seva vida. Divideix i venceràs.
