Un fet fortuït, el que hauria d’ haver estat una anècdota enterrada per l’oblit al cap d’uns dies, va ser la llavor de l’apassionament que sent José Antonio Sánchez pel CE Manresa, el club al qual ha dedicat la seva vida des dels 12 anys. El manresà nascut a Tremp relata a Regió7 la gènesi i les vicissituds de la seva relació amb l’entitat.
L’actual junta directiva de l’entitat li va retre homenatge abans del partit de pretemporada contra el FC Cerdanyola, però José Antonio Sánchez Escribano ni es retira ni es desvincula del CE Manresa.
No, no, ni em retiro, ni estic malalt, ni em desvinculo de l’entitat. Soc una persona discreta a qui li agrada aportar el seu granet de sorra sense fer escarafalls. Tot i això, em sembla que a tots els éssers humans ens complau sentir-nos estimats i valorats pels altres. Per això, no em podia negar a rebre aquest reconeixement.
Va néixer a Tremp però se sent un manresà de soca-rel.
Vaig néixer a l’antic Hospital de Tremp. En l’actualitat, és la seu de la residència on hi va haver tantes defuncions durant la pandèmia. Quan tenia tres anys i mig, l’octubre del 1965, els pares es van traslladar a Manresa i es van establir al barri de Miralpeix. Per la seva llunyania de la ciutat, la gent el coneixia com a Pénjamo. Aleshores, era molt popular una ranxera mexicana titulada Ya vamos llegando a Pénjamo... Després, el 1970 o el 1971, la família es va instal·lar a un pis del carrer de Numància. Per tant, sí, em sento manresà de cap a peus.
Va descobrir el Centre d’Esports Manresa quan tenia 12 anys. Fins llavors, quina era la seva relació amb el món del futbol i el de l’esport?
Jugava a futbol al pati de l’escola Renaixença, que aleshores s’anomenava Generalísimo Franco, i veia els partits que feien per la televisió, amb imatges en blanc i negre, els diumenges a la nit, a les 20 hores. Aleshores, la categoria competitiva federada més baixa era la infantil, per a nens de 12 i 13 anys. Sovint, amb la família, els diumenges a la tarda, anàvem al cinema, a peu, des de Pénjamo, a veure les pel·lícules de Tarzan que feien a l’antic cinema Goya. Quan arribàvem a l’alçada de la plaça de Catalunya, si estava plena de cotxes, allò volia dir que hi havia futbol al Pujolet. En aquest supòsit, el pare anava a veure’l, però no m’hi va portar mai. Això sí, aleshores, ja comprava cada dilluns, al quiosc del carrer Saclosa, el diari Mundo Deportivo per conèixer els resultats del cap de setmana. Crec que ho vaig començar a fer uns mesos abans, arran de l’enrenou del fitxatge de Johan Cruyff pel Barça.
Una casualitat, una anècdota, va ser l’origen d’una relació que aviat serà cinquantenària.
Tot va començar la tarda del diumenge, 7 d’abril del 1974. Vaig passar amb la bicicleta pel carreró sense asfaltar que hi havia rere la porteria de l’estadi del Pujolet que donava al carrer del General Prim, just on ara hi ha la plaça de l’Excursionisme. De sobte, va aparèixer aquella pilota caiguda del cel. Mai he sabut si va ser gràcies a un davanter maldestre o a un defensa contundent, però la pilota va anar a parar al carreró, just davant meu. I això que hi havia una distància considerable entre el terreny de joc i el camí. Estava sol. Suposo que vaig sospesar què havia de fer: tornar-la al camp o endur-me-la. Finalment, vaig optar per retorna-la a l’interior del recinte amb un bon xut.
Qüestió resolta. Però no va marxar. Va sorgir la curiositat...
Mai havia vist l’interior de l’estadi del Pujolet en persona, ni tan sols mitjançant una fotografia. Així doncs, vaig recolzar la bicicleta contra la tanca perimetral, vaig pujar-hi a sobre i vaig veure aquella imatge que em va captivar. Els jugadors, el públic, l’ambient característic d’un partit de futbol... També, al meu professor de dibuix, Lluís Vilavendrell, a la grada rere la porteria. Deurien ser les cinc i escaig. Amb el temps, vaig saber que es jugava un partit entre el Manresa i el Júpiter. Quinze dies després, vaig assistir com a espectador al meu primer partit del Centre d’Esports Manresa.
En aquella època, pagava entrada tothom, també la quitxalla...
Sí. Vaig agafar 25 pessetes d’una caixeta plena de monedes que la mare guardava a la seva habitació. No recordo si els hi vaig demanar. Possiblement, com que sabia que em diria que no, les vaig agafar. Com se n’adonaria? Comptava aquell munt de monedes? Per tant, el primer partit al qual vaig assistir va ser un duel entre el Manresa i l’Ibèria. Però no em vaig fixar si a l’entrada de l’estadi hi havia banderes blanc-i-vermelles i, quan havien de sortir ambdues formacions al terreny de joc, em vaig adonar que no sabia quins eren els colors dels amfitrions. Vaig deduir quin equip era el Centre d’Esports Manresa gràcies als aplaudiments del públic.
Aquella temporada el CE Manresa militava a Regional Preferent i va assolir l’ascens a Tercera Divisió.
Vaig veure els quatre últims partits de lliga, contra l’Ibèria, el Lloret, el Reus i el Masnou. L’ascens es va decidir en la darrera jornada. Les grades del Pujolet estaven a vessar d’espectadors. El Manresa havia de vèncer el Masnou i esperar un mal resultat de l’altre candidat, el Granollers. Encara recordo l’esclat d’eufòria que es va produir a l’estadi quan el periodista Enric Tatjé, de Ràdio Manresa, que a més era l’speaker del Pujolet, va anunciar que els vallesans perdien per 2 a 0 al camp de la Gramenet...
Els anys següents la seva relació amb el club va ser, essencialment, d’espectador i d’aficionat.
Sí, però a partir del 1976 o del 1977, durant la setmana anterior als partits que l’equip jugava com a local, vaig començar a fer, per iniciativa pròpia, amb la meva màquina d’escriure Olivetti, unes fulles on es detallaven els resultats de la jornada anterior, la classificació i els partits de la propera jornada. Cada vegada, hi posava vàries fulles de paper carbó i així en podia fer més còpies. Després, els diumenges, les repartia entre els aficionats. Ara, quan ho recordo, penso: quina dèria! Abans del 1979 ja era el responsable de fer les classificacions que es penjaven a l’espai habilitat a tocar el bar del Pujolet. A més, des del 1976, vaig començar a assistir als partits dels infantils i dels juvenils.
No es va plantejar mai jugar als equips base blanc-i-vermells?
No, sincerament, no. Al pati del col·legi em tornava boig jugant a futbol. Possiblement, com veia jugar als infantils del CE Manresa, vaig prendre consciència de les meves limitacions i vaig considerar que no tenia el nivell suficient per fer-ho.
Van ser uns anys d’esplendor, però d’una glòria efímera...
Les temporades 1974-75 i 1975-76 el Centre d’Esports Manresa va militar a Tercera Divisió, una categoria que tenia una estructura idèntica a la que ha tingut la Segona Divisió B durant les últimes dècades: quatre grups. El primer equip va arribar al seu sostre històric si tenim en compte que per sobre només hi havia dues categories i 38 equips: 18 a Primera Divisió i 20 a Segona Divisió A.
Quants equips configuraven el futbol base de l’entitat, aleshores?
El juvenil A, el juvenil B i un infantil. La categoria cadet no existia.
Per fi, el 1979, va començar la seva vinculació efectiva amb el club.
Sí, el setembre o l’octubre del 1979. Aleshores, ja feia un temps que amb un grup de socis (Ramon Besa, Pere Parcerisas, Pitu Vilanova i Lluís Torrescasana) anàvem a veure tots els entrenaments del primer equip. Em faig fer soci el 1976, després de la vaga de futbolistes i del traumàtic descens a Regional Preferent.
Com diu, es va fer soci del club arran del descens de categoria?
Així va ser. I encara conservo tots els carnets d’associat menys el primer. Me’l van pispar. Sospito qui va ser. Si encara el tingués i me’l tornés, sincerament, li agrairia moltíssim...
S’incorpora a l’estructura del club com a delegat de l’equip aleví.
Tal com deia, va ser el setembre o l’octubre del 1979. L’aleshores responsable del futbol base de l’entitat, Salvador Palacios, va comentar durant una conversa informal que la formació aleví havia de jugar el primer partit de lliga de forma imminent i que no tenia delegat. En sentir-ho, em vaig oferir. No sabia quines tasques s’havien de desenvolupar, però hi jugava el meu cosí Pere Sánchez i, per tant, al cap i a la fi, aniria a veure tots els partits d’aquest equip. La categoria aleví s’havia creat la temporada anterior.
L’estadi on es va produir el seu debut va ser premonitori...
Va ser al Gimnàstic Parc i vam guanyar (0 a 3). L’àrbitre va ser Rafael Vilaseca Arroyo, qui va arribar a arbitrar a Segona Divisió A. No sabia que l’entrenador i el delegat havien de presentar el DNI i no el duia. Encara no tenia el carnet de conduir i, al final, em van haver de portar a casa a buscar-lo. Potser va ser l’entrenador, Miquel Travesset. Vam quedar campions de lliga amb un equip on jugaven Codina com a porter i Hosta com a lateral dret; el meu cosí Pere Sánchez, era el central; Òscar Cuenca, el lateral esquerre. Josep Maria Camprubí exercia de lliure. El centre del camp el configuraven Lluís Delgado, Josep Maria Talarn, com a interior esquerre, i el difunt Bartolo Artero, com a interior dret. Per últim, l’extrem dret era el germà de Rafael Vilaseca Arroyo, l’extrem esquerre, Miki Vilaseca, i el davanter centre, Siscu Caballo.
Durant les següents cinc temporades, amb el Pujolet com a seu, sempre va exercir de delegat de l’aleví?
Sí, tot i que donava suport als altres delegats i en cobria les absències.
A finals dels anys setanta el futbol i el bàsquet es vivien amb la mateixa intensitat a la ciutat?
Ambdues disciplines tenien un número semblant d’aficionats. La gent es repartia. He vist milers d’espectadors a les grades del Pujolet i fins el curs esportiu 1984-85, el darrer al cèntric i enyorat estadi, l’assistència habitual era de 600 o 700 aficionats per partit.
Ser directiu del CE Manresa donava prestigi social, en aquesta època?
Durant un llarg període, els directius del CE Manresa van ser persones conegudes a la ciutat, sobretot, empresaris. Per tant, ser directiu de l’entitat havia de reportar un cert prestigi.
El seu rol va canviar amb el trasllat del club a l’estadi del Congost...
Vaig assumir la funció de coordinador de delegats i vaig ajudar Josep Maria Capsada a bastir la primera escola de futbol de l’entitat. Aquella temporada 1985-86, també es va crear l’aleví B, tot i que només va jugar amistosos de forma puntual. L’últim curs al Pujolet, l’estructura d’equips base del CE Manresa la configuraven dos juvenils, dos infantils i un aleví.
I altra vegada, les circumstàncies van propiciar que iniciés la seva etapa com a entrenador dels conjunts formatius blanc-i-vermells.
El tècnic de l’aleví A, Miguel Sánchez, ho va haver de deixar. Es va buscar un nou entrenador, però les gestions no van fructificar. La lliga estava a punt de començar i l’equip no tenia tècnic. Em vaig oferir a fer d’entrenador de forma provisional. No havia exercit mai, però havia vist molts entrenaments. A més, a meitats dels vuitanta, la federació encara no exigia tenir cap tipus de formació o titulació, només es necessitava tenir la voluntat d’entrenar.
La provisionalitat inicial va ser l’inici d’una etapa de setze temporades exercint d’entrenador...
Vaig dirigir quatre cursos esportius l’aleví A fins aconseguir el campionat de lliga del nostre grup de Primera Divisió, amb Òscar Palacios, el fill del responsable del futbol base que em va donar l’oportunitat de fer de delegat, com a mà dreta. Després, vaig dirigir durant dues temporades la formació infantil que militava a Preferent. El primer exercici, a casa, vam sotmetre el Barça i la Damm, un autèntic equipàs liderat per Juanjo Carricondo. La temporada següent, vaig començar la meva tasca al benjamí que militava a la Lliga CADECA (futbol 11). El meu últim equip, quan ja estàvem al nou segle, va ser l’aleví A de futbol 7. Durant aquest període, es va consolidar i ampliar l‘estructura d’equips formatius del CE Manresa, fins aleshores, modesta. José Sebastián hi va jugar un paper fonamental, tot i la seva breu estada al club.
A més d’exercir d’entrenador, durant els anys noranta, es va fer càrrec de les tasques de manteniment de l’estadi i de la gespa natural del terreny de joc, entre d’altres.
Sí, durant molts anys vaig ajudar Marià Iglesias a tenir cura de la gespa de l’estadi del Congost i durant una època vaig treballar com a responsable de manteniment de la instal·lació, col·laborava en la gestió del servei de bar, etc... A partir del 1999, quan vaig entrar a treballar a l’hipermercat Carrefour, que aleshores s’anomenava Pryca, vaig haver de deixar totes aquestes responsabilitats.
Vaja, pràcticament, vivia i dormia a l’estadi del Congost.
Dormir, només un parell o tres de nits, per un afer intern. Vam constatar que ens robaven diners de la recaptació del servei de bar. Havia de ser algú del club. No hi havia cap altra opció. El desaparegut Jesús Sánchez Galante em va posar sobre la pista del presumpte autor i, un divendres a la nit, que era quan desapareixien els diners, em vaig tancar al vestuari número 4, a veure qui venia. A les dotze i escaig vaig sentir passes a la vorera exterior i, a continuació, com obrien la porta i accedien a les instal·lacions. Lògicament, ho tenia tot preparat per poder veure qui era sense ser vist. Vaig observar tot el que feia. Era el delegat d’un equip. Vaig informar a la junta directiva i el van fer fora. Ho va negar sempre. Mai va sospitar que l’havíem agafat in fraganti.
Després de desenvolupar totes aquestes tasques i d’exercir de directiu, el 2004 va assumir la responsabilitat de fer les cròniques al lloc web del CE Manresa.
El 2004 es va crear un lloc web del club amb un disseny espectacular, però ningú es va plantejar qui el gestionaria ni com. Fins aleshores, jo no havia tocat un ordinador. Com a molt, una màquina d’escriure electrònica. Però em vaig oferir a fer-ho. El tresorer, Jordi Beltran, em va ensenyar a gestionar-lo i, de mica en mica, en vaig anar aprenent de forma autodidacta. D’aleshores ençà, he redactat milers de cròniques del primer equip i dels equips formatius, prèvies dels partits i d’altres articles de difusió.
Quasi una dècada després, va engegar la recerca que li ha permès bastir un completíssim arxiu de dades històriques del CE Manresa.
Tot va començar el 2012 o el 2013, arran de la publicació de l’hemeroteca digital de Mundo Deportivo. El detonant va ser la cerca del resultat d’un partit en concret. Vaig constatar que podria saber i registrar tots els resultats d’una temporada en concret, de l’altra i de la següent. I sense adonar-me’n, em vaig submergir en una espiral indeturable… La recerca de dades és una tasca addictiva. Després, als resultats hi vaig voler afegir els golejadors, quelcom que només és possible a partir del 1950, de forma sistemàtica. El CE Manresa va començar a competir el 1920, però a l’hemeroteca digital de Mundo Deportivo, per alguna raó, no hi ha els exemplars publicats en el període 1920-23. Per això no he pogut arribar fins al 1920, però a partir de la temporada 1923-24 tinc tots els resultats assolits pel primer equip del CE Manresa. El primer partit que tinc documentat va enfrontar el CE Manresa i el FC Santboià el diumenge, 11 de novembre de 1923. A partir del curs esportiu 1949-50, començo a tenir els golejadors, però no de tots els partits. Quan em jubili, m’agradaria ampliar aquesta base de dades amb tots els resultats dels partits jugats per la formació juvenil A.
Per últim, aquesta serà la seva quinzena temporada com a delegat del primer equip blanc-i-vermell.
Així és, vaig assumir aquesta responsabilitat el curs esportiu 2008-09, després del descens a Primera Catalana, amb Xavi Posas a la banqueta.
L’ascens a la Segona Divisió RFEF ha estat el millor moment que ha viscut en aquests 48 anys?
Per la transcendència que ha tingut, segurament ho és. A més, m’ha permès tancar un cercle. Quan vaig iniciar la meva relació amb el CE Manresa, amb 12 anys, vam assolir l’ascens a una Tercera Divisió que tenia una estructura idèntica a la posterior Segona Divisió B o a l’actual Segona RFEF. Per tant, després d’un llarg viatge en el temps de més de mitja vida, ple d’ascensos i descensos, penes i alegries, amb 60 anys, sento que he tornat al punt de partida. Una vegada assolit l’ascens, el meu desig és que l’equip s’assenti a la categoria.
La seva vinculació amb el CE Manresa és per a tota la vida, oi?
La passió per l’entitat no s’apaivagarà, perdurarà la resta de la meva vida. A més, treballar pel club ja és un hàbit. Si no fas una cosa per l’entitat, en fas una altra. Si ens consolidem a la Segona Divisió RFEF i és necessari que hi hagi una persona que es dediqui a jornada completa a gestionar la quotidianitat del primer equip, senzillament faré un pas al costat. Però el club podrà comptar amb mi per tot allò que necessiti o consideri adequat.
