El firaire que va entregar-li el primer bumerang per casualitat a Francesc Vilajosana (Súria, 1978), mai s’hagués imaginat que el jove de 12 anys que tenia davant s’acabaria convertint cinc cops en campió d’Espanya d’aquesta disciplina. L’última vegada, aquest 2 d’octubre.
La casualitat va portar aquest bagenc a estimar un esport que al país no és oficial i que li ha requerit moltes hores en solitari per dominar-lo. De fet, actualment només hi ha una quinzena de llançadors a Catalunya i una cinquantena a l’Estat.
El seu primer contacte va establir-lo durant un campionat de França, però això a ser després de molts anys practicant sense ningú al voltant que en tingués nocions. «He estat 10 anys llançant el bumerang sense conèixer ningú que en tingués un».
La manca d’ajuda va propiciar que no aconseguís fer tornar el seu primer bumerang fins un mes després d’iniciar-se en la disciplina. Llavors, la incredulitat va envair-lo. «No sabia que fer, així que em vaig abraçar a ell quan em va picar al pit», recorda.
Ara, tota aquesta odissea li queda molt lluny. En l’actualitat, llença a fins a 200 metres de distància, arribant a una velocitat d’uns 80 quilòmetres per hora. És campió d’Espanya i té el rècord Guinness del bumerang més gran llençat (uns 2,7 metres) i el rècord d’Europa de màxim temps a l’aire, amb 2 minuts 59 segons.
La clau per assolir aquestes fites, assegura, és «l’entrenament». Tot i això, encara que la teoria sembla simple, la pràctica és més complicada. Necessita espais molt grans, difícils de trobar. «Soc campió d’Espanya i no tinc un lloc adaptat per entrenar».
«D’adolescent m’havia de colar al camp de futbol de Súria per practicar. Ara, m’entreno al de Marganell, però se’m queda petit», detalla. Entre les problemàtiques més habituals, ha de vigilar que la trajectòria del bumerang no topi amb objectes del camp i que no hi passi ningú. En aquest sentit, explica que ha demanat fer-se soci «a algun club del Bages amb instal·lacions més grans per poder practicar-hi», però no va haver-hi sort.
Per un altre costat, Vilajosana creu que «el bumerang és esport, art i ciència». Els dos últims aspectes convergeixen en la fabricació d’aquest objecte, tasca que el bagenc du a terme al seu Taller de Boomerangs, situat al camp de futbol de Marganell. Bàsicament, perquè a banda de la part estètica, durant el procés de creació d’aquest objecte, calen nocions «d’aerodinàmica si vols que et torni», detalla Vilajosana.
El bagenc s’ha fabricat gran part dels bumerangs que posseeix. «Els que tinc ara els he fet jo i no recomano ningú que en compri un, sinó que se’l faci per a ell mateix, ja que cada llançador coneix la seva metodologia i les seves necessitats», explica.
Els fa de tota classe de materials. Des de la fusta fins a la goma-escuma, passant pel PVC i la fibra de vidre. Tot i això, els de competició han de ser sintètics. Els fa de formes molt variades. Fins i tot, en té que simulen animals com dofins o serps. Ara per ara, en té uns 1.000, però afirma que n’ha fabricat uns 5.000. D’aquests, 200 els té exposats al bar on és responsable, el Cafè de Marganell.
El seu taller, a banda de servir-li d’espai de creació del bumerang, li permet divulgar els seus coneixements. «Amb el taller, el que vull és transmetre el que m’ha costat tants anys aprendre perquè no es perdi», conta Vilajosana.
Així, assegura que amb la seva ajuda, en poc més d’una hora, algú sense experiència pot fer tornar el bumerang i aprendre aspectes que ell va trigar deu anys a conèixer. Vilajosana considera que fer pedagogia d’aquest objecte, permet facilitar la tasca als potencials jugadors. «Si no tens algú que t’ajudi, el més probable és que et frustris i que no aconsegueixis que et torni».
A banda de transmetre els seus coneixements, el bagenc creu que la seva feina permet donar a visibilitat a un element desconegut. Pensa que el bumerang, tot i existir en l’imaginari col·lectiu, «poques persones n’han vist un, i menys, volant».
Aquesta situació difereix de la d’altres països, com ara el Brasil. «D’allà rebo un parell de comandes a la setmana que no puc atendre perquè vaig massa enfeinat», detalla. Tot i això, considera que amb la seva pedagogia, contribuirà a transmetre per Catalunya un amor que sempre té retorn.
Una disciplina amb molts tòpics associats
Un dels propòsits de Francesc Vilajosana és desmitificar alguns tòpics que s’associen al bumerang, com per exemple, la caça. Al respecte, el bagenc argumenta que la seva forma el fa dur a terme una trajectòria corba, motiu pel qual «és molt difícil d’apuntar a alguna cosa» amb aquest objecte.
«El bumerang com a tal, segons alguns teòrics, va crear-se per error. Volien fer un kylie, un bastó que fa una trajectòria en línia recta», detalla el campió d’Espanya d’aquesta disciplina. Tot i això, explica, que sí que «s’havia fet servir per espantar les preses i acostar-les als caçadors».
Contra pronòstic, l’ús habitual del bumerang no era la caça, sinó que es feia servir en rituals i celebracions, sobretot a Austràlia.
En aquest sentit, el seu origen, també genera confusió. «S’associa a Austràlia, però no ve d’allà, sinó que aquest país l’ha volgut potenciar com un element característic de la seva cultura», argumenta el bagenc.
De fet, el bumerang més antic que s’ha trobat mai té vint mil anys i va descobrir-se a Polònia, a la cova d’Oblazowa. Estava fet d’una costella de mamut, detalla el bagenc.
I no només s’han trobat bumerangs amb molts anys d’història a Polònia, sinó que també se n’han descobert a l'Índia, a Nord-amèrica, Indonèsia, Holanda, Alemanya, o fins i tot, a la tomba de Tutankamon, a Egipte.
Tot i això, lamenta que alguns dels bumerangs més antics no s’hagin preservat pel seu material, ja que «molt d’ells estaven fets de fusta, que es malmet».
Molts dels tòpics que s’associen a aquesta disciplina tan desconeguda, segons Vilajosana, es deuen a l’aparició d’aquest objecte a «la televisió i al cinema». Amb el seu taller, el bagenc busca desmitificar una disciplina plena d’història.
