TRIBUNA

«Aguante corazón, aguante!»

Josep Vives

No sé si vamos a campeonar porque estos franceses son durísimos pero, sabe qué le digo? Pues que aunque no ganemos, a estos pibes hay que recibirlos como héroes con un pasillo de treinta kilómetros desde Ezeiza hasta el Obelisco. ¡Porque son bárbaros y porque Messi es de otro mundo!»

Diego Bernardo, el taxista que em porta al Casal de Catalunya, al cor mateix del barri de San Telmo, m’expressa, emocionat, aquesta passió; la que aquests dies viuen, sense excepció, quaranta-sis milions d’argentins.

A Buenos Aires agafar un taxi és una invitació a parlar de tot: de política, de literatura, d’urbanisme, d’història, del Barça, de Catalunya i, és clar, de futbol. Una delícia.

Gairebé la mateixa que em suposa llegir el gran escriptor uruguaià Eduardo Galeano. Ell, que mai hauria entès la vida sense el futbol, va descriure fa uns quants anys el que a hores d’ara es respira en cada bocí d’aquest país: «Cuando arraigan en la gente y encarnan en la gente, las emociones colectivas se hacen fiesta compartida o compartido naufragio, y existen sin dar explicaciones ni pedir disculpas. Nos guste o no nos guste, para bien o para mal, en estos tiempos de tanta duda y desesperanza, los colores del club son, hoy por hoy, para muchos latinoamericanos, la única certeza digna de fe absoluta y la fuente del más alto júbilo o la tristeza más honda.»

A poques hores de jugar una nova final, el poble argentí se sap a un pam de la glòria, i s’encomana en cos i ànima a un grup liderat per un Messies que els rescata de totes les penes i de totes les pors. Durant unes setmanes, aquest país tradicionalment i profundament dividit, aixeca el cap al cel buscant Maradona, i batega amb un sol cor rendit a l’Scaloneta.

Vagis on vagis, no hi ha un racó de la ciutat on no es visualitzi aquest moment històric: a les botigues, als parcs, a les escoles, als centres de salut, a tot arreu. Fins i tot a les pantalles lluminoses ubicades als vials més transitats, la informació de servei que reben els conductors es redueix a una sola frase: «Emoción Mundial»

És tanta l’eufòria continguda que l’aforisme de Fontanarrosa, segons el qual «el argentino medio se ha hecho en el tango, la angustia y el sufrimiento», sembla haver traspassat de manera definitiva. Qui ho sap: potser és el mantell sagrat de l’Albiceleste; o la màgia de la Ilusión Argentina de Fútbol.

En tot cas, per si no fos ben bé així, un darrer crit de guerra imprès en lletres grandioses ens assenyala el camí, i ens prepara sense complexos per a tot el que ha de venir: «Aguante, Argentina, aguante! Aguante, corazón, aguante!» Així doncs, tothom a punt per lluitar; tothom a punt per patir...

Subscriu-te per seguir llegint