Gràcies, Fernando, per Josep Pedrerol

Quan Alonso va debutar en la Fórmula 1, en el ja llunyà 2001, Oscar Piastri, debutant en el Mundial, no havia nascut. És una dada tan demolidora, tan increïble, que sembla impossible. Però ho és. Ahir, un 5 de març del 2023, vint-i-dos anys després d’aquella estrena amb Minardi, mig Espanya, o més, estava pendent de la primera cursa del campionat d’un asturià de 41 anys amb ganes de més, de molts més. Hi eren els seguidors de tota la vida, els assidus, els esporàdics i els que no han vist una cursa en la seva vida. Tots junts per veure si Fernando complia les expectatives creades. I sí, i tant que ho va fer. Tercer, podi i felicitat desbordada. Un resultat espectacular. Alonso va gaudir i ens va fer gaudir com en els vells temps, quan guanyava campionats o els lluitava fins a l’últim revolt. Fernando, recordem-ho, va posar en el mapa la Fórmula 1 a Espanya amb els dos Mundials que va conquerir el 2005 i el 2006 al volant de l’inoblidable Renault. Abans d’aquella gesta, es tractava d’un esport llunyà, de fidels, en què només el duel Senna-Prost en resultava atractiu. Per a Espanya, Fernando Alonso és a la F-1 el que Severiano Ballesteros al golf, Ángel Nieto a les motos, Manolo Santana al tennis, Bahamontes al ciclisme i Paquito Fernández Ochoa a l’esquí: un pioner. 

Més enllà dels seus èxits incontestables (dos Mundials de F-1, un altre de resistència, guanyador a Daytona i Le Mans, participant en el Dakar...), el que més impressiona d’Alonso és la seva cultura de l’esforç, la capacitat de resistència davant l’adversitat, la fortalesa per continuar intentant-t’ho amb totes les seves forces fins a no poder més. Mai s’ha rendit malgrat els mals que l’han assetjat des que era a Ferrari. A l’escuderia italiana va tocar el tercer Mundial amb els dits, però se li va resistir. Després va venir l’infern de McLaren, amb imatges icòniques com aquella assegut en una cadira al circuit, i més tard el fiasco d’Alpine i el famós pla. Però, de cop i volta, quan molts el donaven per acabat, quan s’esperava un altre any anodí, Alonso torna a un podi amb un Aston Martin més que solvent i molt competitiu. És el premi per a algú que sempre ha cregut en si mateix. I també una lliçó per a tots: el treball i la il·lusió, al final, solen tenir recompensa.

El Barça s'abona al sofriment. Que difícil se li està fent a Xavi l'absència de Pedri, Lewandowski i Dembélé. L'equip sembla un altre, la brillantor escasseja i els partits s'embussen. Encara així, és líder de la Lliga i té a prop la final de la Copa del Rei. El València mereixia més. Aquest penal als llimbs en el minut 85… Esperem que l'equip de Baraja no trobi a faltar aquest possible punt. Segueix en descens i els rivals guanyen.

Que torni Caparrós. Això de Sampaoli al Sevilla és insostenible. La golejada en el Metropolità, més enllà del bon nivell de l'Atlètic, no es pot permetre. L'equip està perdut, no entén a l'argentí. El canvi en la banqueta és urgent.

Simeone, història viva de l'Atlètic. Superar a Luis Aragonés són paraules majors. Bravo pel Cholo. El seu millor llegat seria deixar a l'equip en Champions i acabar amb un somriure. Club i entrenador necessiten un respir.

Subscriu-te per seguir llegint